Abans que la pandèmia ens comences a capgirar la vida, una de les característiques principals de les nostres rutines era que no teníem a penes temps per res. Era normal, fins a cert punt; però, aquesta sensació d’anar curts d’hores alguns no la suportaven i els angoixava perquè no sabien com administrar-se l’agenda per fer-hi cabre totes les coses que tenien de fer per obligació i les que els hi hagués agradat de fer per gust, les quals tenien d’aparcar per ocupar-se primer de les que no podien deixar de banda perquè els hi anava el sou i potser el prestigi professional i no perdre pistonada en l'eterna competició. Tenien pressa sempre per atrapar el temps, però el temps no es deixava atrapar, i quan més s’hi escarrassaven per allargar el dia com si fos un acordió, acabaven adonant-se que tots els dies eren de vint-i-quatre hores clavades, i que tenien d’aprendre a prioritzar les obligacions per enquibir-hi, mal que fos de resquitllada, temps per una mica d’entreteniment. Però el més curiós és que aquesta sensació d’anar sempre de bòlid, no enjovava pas només els que la feina els hi sortia per les orelles, sinó que aquells que per desgràcia no en trobaven, de feina, i es passaven els dies o bé buscant-ne o bé matant les hores perquè el sentiment de no ser útils per no estar actius no fos tan aclaparador.
Però vet-aquí que quan de cop i volta, a mig març de l’any passat arrel de l’estat d’alarma decretat a la brava, del confinament domiciliari obligatori i de la pràctica paralització de la vida social i laboral a tot el país, tothom de sobte tenia temps de sobres ja que la rutina quotidiana ja no era necessària. La primera reacció espontània per adaptar-se al brutal canvi va ser proposar-se aprofitar tenir temps disponible per inventar-se com esperitats obligacions domèstiques com recuperar bricolatges pendents, endreçar els armaris, netejar les golfes o els quartos de mals endreços, llegir el llibre que no ens havia llagut de llegir en tot l’any, escoltar musica que no posàvem mai perquè no teníem temps per escoltar-la... I sobretot per pensar i no parar d’imaginar coses per fer. Els havien mentalitzat que aquella aturada general per culpa d’un malparit brot d’una estranya grip, duraria unes quantes setmanes però tenia data de caducitat, i les velles rutines retornarien amb la normalitat, com a màxim una mica retocades. Potser sí que s’hauria de portar la mascareta per precaució unes quantes setmanes més, però al final recuperarien la tranquil·litat de viure una altra vegada pendents del rellotge, esclavitzats pel neguit aconseguir les quotes de productivitat diària assignades.
La manera de reaccionar de la gent durant la primera gran onada va ser la “deixar-se” portar, impactats per la sorpresa però refiats que hi havia llum al final del túnel, i que els que portaven la batuta en aquell guirigall sabien el que es feien. Per aquesta raó tothom es va buscar noves rutines per omplir les hores i, en aquest sentit, sortir al balcó a la vesprada per picar de mans en agraïment als sanitaris o improvisar vídeos casolans per entretenir les amistats fent el pallasso amb més o menys gràcia, n’eren dos exemples cabdals de tot plegat. Però el problema continuava sent que “ja que no tenien de fer res” i com que que ja no calia sortir de casa, tant per tant tampoc calia arreglar-se. Posar-se xandalls o deixar-se tot el dia el pijama varen substituir les obligades rutines per “fer goig”. i si moltes dones van considerar que no valia la pena de maquillar-se, molts homes tampoc van veure la necessitat d'afaitar-se cada dia. Total, per què? I alguns, fins i tot haguessin fet feliç Hugo Chávez, que predicava que passar-se més de tres minuts sota la dutxa era malaguanyar l’aigua, perquè van saltar-se la rutina diària de treure’s la son de les orelles amb un bon raig d’aigua a pressió. I el fet que arreglar-se el cabell tampoc es podia fer mentre les perruqueries estiguessin tancades no hi ajudava gaire. De tan escatimar la vida social, molts fins i tot van perdre la rutina del “bon dia”, “perdona” o “gràcies”. No calia tanta formalitat, si només t’entrabancaves pels passadissos amb els de casa.
El problema és que un cop es va autoritzar la desescalada de la primera onada, moltes de les velles rutines no es varen recuperar igual com eren. I la gent no és que quan sortia de casa anés deixada, però si que es notava que després de tantes setmanes confinats s’havien acostumat a la informalitat, a no donar-li tanta importància com abans a l’aspecte. Una dona d’aquestes que es fa mirar dues vegades quan passa vaig sentir que deia: “de què em serveix arreglar-me, amb aquesta merda de mascareta sempre encastada!” I molta gent que s’ha canviat les sabates per les bambes per comoditat, s'ha adonat que sense anar de vint-i-un botó també es fa goig. Potser quan diuen que després d’un any de pandèmia sembla com si ens haguessin carregat deu anys a sobre, es refereixen a aquest tipus de canvi de rutina., que jo no sabria dir-vos si és bo o dolent. Les males èpoques sempre serveixen per aprendre aspectes de la vida dels quals no n’érem conscients, com per exemple que la vida és una lluita constant per sobreviure, un repte i un aprenentatge alhora. A la meva manera de veure, però, malgrat tot anem per bon camí si cada pena ens ha fet més forts i valents; cada traïció o cancalleta, més intel·ligents; cada desengany, més hàbils i cada experiència, més savis. A partir d’aquí haurem d’aprendre a sobreviure feliços amb les noves rutines i no sospirar més per les velles perquè em sembla que ja les hem vist prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada