Tant que ens n’hem rigut de les manifestacions i tentines d’alguns metges i polítics l’any passat, en començar tot plegat, menystenint la pandèmia qualificant-la d’una simple passa de grip, potser una mica més severa que de costum, però res de l’altre món que no es pogués curar amb llit i quatre paracetamols. Doncs resulta que fa un segle, al principi de la mal anomenada “grip espanyola”, vet-a-qui que, exactament el 25 de maig de 1918, una eminència científica de l’època com era el doctor Gregorio Marañón va escriure a “La Vanguardia”, aquest comentari: “... la epidemia actual es de una enfermedad clínicamente parecida a la gripe. Desde el punto de vista bacteriológico no se ha comprobado, en los casos en que se ha hecho la investigación, la presencia del bacilo de Pfeitter, productor de la gripe auténtica; se han encontrado por el doctor Falcó otros gérmenes que habitualmente producen estados agudos parecidos al de ahora, sin que se pueda asegurar por el momento cual sea el responsable…” És a dir, que els experts de l’època anaven tan perduts com els nostres fa un any, els d'aquí i els de fora d’aquí, inclosa la Xina.
A tombant de segle XIX, les epidèmies estaven a l’odre del dia, des del tifus al xarampió, passant per la grip que era més coneguda com “influença”, i que s’atribuïa a aquell bacil de Pfeitter a que es referia Marañón, i que encara soni quasi igual fonèticament, no té res a veure amb la vacuna tant de moda avui dia, la Pfizer. Per cert, en el transcurs d’aquella epidèmia no n’existien de vacunes, ja que el virus de la grip no es va identificar fins 1933 i la primera vacuna, força rudimentària, no va arribar fins 1957. I tant com en la pandèmia actual, circularen brames de tota mena sobre les causes, incloses teories de la conspiració i d’altres hipòtesis delirants. Durant una temporada, a Madrid se’n va culpar de la passa a que s’estava removent el subsol de la capital per construir el metro, però la hipòtesis més versemblant era que l’havien encomanat les tropes americanes desplaçades a Europa, per participar en la primera guerra mundial.
Malgrat ja feia dies que l’augment de morts per complicacions respiratòries feia preveure que alguna de grossa s’estava coent, no va ser fins entrat el mes de setembre, quan el rei Alfons XIII i els ministres de la Governació i de la Guerra van empiocar que les autoritats – aleshores no existia el ministeri de Sanitat -, s’ho varen prendre en serio. A Barcelona, segons es pot llegir a “La Vanguardia” del dia 6 d’octubre, el President de la Mancomunitat va anunciar que els serveis sanitaris informarien un cop cada setmana d’un “lleuger brot de grip” que s’havia detectat a Catalunya, el qual tenia de moment baixa mortalitat en comparació amb les províncies andaluses i llevantines. De totes maneres i, per si de cas, es va instal·lar un hospital de campanya a Montjuic i l’alcalde va ordenar els bombers que netegessin els carrers amb aigua a pressió enlloc d’escombrar, per no aixecar “gèrmens”, i que no es poués aigua de les cisternes particulars. Segons un estudi de l’epidemiòleg de l’hospital Clínic, doctor Trilla, aquell brot de grip no considerat en principi tan perillosa com va esdevenir, va ser la responsable d’un creixement negatiu demogràfic (quasi de vuitanta mil persones menys), que al llarg del segle passat només es va superar durant la guerra civil.
L’Institut d’Estudis Catalans, entre d’altres entitats llavors influents per la seva seriositat, difongueren recomanacions a la població en el sentit d’evitar aglomeracions, contactes socials, rentar-se les mans sovint i posar els infectats en quarantena, sempre que es pogués fer-ho a casa i en habitacions assolellades i ben ventilades. El govern estatal va ordenar progressivament mesures desesperades de desinfecció de trens, de tribunals, d’oficines de correus, de mercats...En la majoria de teatres del Paral·lel hi penjava un lletrero assegurant que es desinfectaven diàriament i els militars foren requerits per ajudar els enterramorts que no donaven abast. En Pla, en el seu “Quadern Gris” va escriure l’octubre del 1918: “Almenys ara a Catalunya s’està d’acord, per primera vegada en alguna cosa: tothom té la grip”. Els metges no sabien què receptar i la quinina era un dels remeis més recurrents, per aquesta raó el preu d’un flascó en quatre dies va apujar-se de 2 a 20 pessetes, com també va passar amb els queviures, sobretot d’aquells que el boca-orella recomanava com a més indicats: gallina per fer caldo, llet i llimones per desinfectar. També anaven buscats el conyac, el rom i l’aiguardent, perquè algun espavilat havia fet córrer que eren antisèptics. I encara el repertori remeier apòcrif s’incrementava amb tota mena de tònics, purgants o vigoritzants. També tenia requesta un preparat a base de tintura de iode que algun “hiperventilat” venia com exterminador de microbis. Total: que tothom, com ara, se les apanyava com podia.
El covid-19, per tant, també com fa un segle, va agafar tot el món amb els pixats al ventre: ningú s’esperava el març de l'any passat que amb els avenços de la sanitat es pogués repetir una catàstrofe com la del 1918, que només durant el primer any es calcula que va matar més de 20 milions de persones a tot el món. Amb les condicions socioeconòmiques i sanitàries del segle XXI no era insensat reaccionar d’aquesta manera, de bon principi. Després, com el 1918, la societat s’ha hagut d’adaptar a les circumstàncies i d’una “lleugera alteració de la vida quotidiana” hem hagut d’acceptar si us plau per força confinaments domiciliaris, tocs de queda i estrangulaments de la vida econòmica. La llàstima és que malgrat tot el que hem avançat en un segle, encara no hagin superat el “provincianisme” respecte a altres països del nostre entorn més proper i que Espanya hagi invertit un escarransit 1,2 de PIB per plantar cara a la pandèmia, quan França, Alemanya, inclús Itàlia, hi destinen el doble o el triple. I si fem un seguiment de la campanya electoral catalana, els polítics es preocupen més de deixar clar amb qui no pactaran ni seran amics, que no pas de com entre tots plegats encararem el panorama que ens espera.
Per aquesta raó potser em dispensareu que d’aquesta merda de campanya electoral en parli tan poc com pugui perquè, francament, em fa fàstic que tinguem una classe política tan irresponsable que no para de mirar-se el melic com si fos el centre de l'univers, i enlloc de bastir ponts de diàleg per entendre’s amb tothom el dia de demà i treballar colze contra colze pel bé dels ciutadans, es passen el dia vetant-se i demonitzant-se mútuament. Fàstic! ¿No s’adonen que de la més que previsible abstenció - jo en diria deserció militant de les urnes - ells en seran els únics responsables per tenir pa a l'ull?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada