Els russos que resideixen a Sotxi, una ciutat banyada pel mar negre, gaudeixen gairebé tot l’any d’un clima molt més suportable que no pas els que viuen a la gèlida Moscou. Per aquesta raó, el president de Rússia, que no té un pèl de tonto, s’estima més estar-se en una ciutat de clima benigne que no pas als afores de Moscou, on fa un fred que pela, per molts abrics i casquets de pell amb que hom es protegeixi. El problema és que en plena pandèmia i enmig de crisis mundials constants, el president d’una primera potència no pot allunyar-se del rovell de l’ou del país sense que es faci malveure. Però, en Putin, que sembla que va néixer ensenyat per driblar totes les dificultats a base d’enginy i jocs de mans, també ha trobat la solució per passar-se la major part del temps plàcid a la vora del mar negre enlloc de en la glacera moscovita, fent una petita trampa a la llei de la ubiqüitat per aparentar que sempre despatxa des del punt neuràlgic del país.
Vet-aquí, doncs, que segons diuen les males llengües – naturalment desmentides des del Kremlin -, en Putin es va fer construir dos despatxos idèntics, bessons, quasi podríem dir que clonats fins al darrer detall de la decoració i dels complements, amb la finalitat que ningú que participi en una videoconferència o li escolti una declaració o una ordre enviada des de la seva taula de treball tingui el més mínim dubte que el seu president estigui treballant al seu despatx oficial de Moscou i no pas prenent el sol a la seva casa d’estiu de Sotxi. Aquest “rumor” que s’ha disparat entre els mitjans d’informació i del que inclús se’n fa brometa per internet, costarà d’esbrinar si es tracta d’una simple brama o si, realment, hem de parlar d’una murrieria més d’un d'aquests polítics totalitaris que són experts en despistar la ciutadania sense massa escrúpols. Però, el problema dels totalitaris que volen aparentar acceptar les regles de la democràcia per servir-se’n per fer-se amb el poder, és que sovint acaben ensenyant l’orella d’una manera o una altra.
Ara bé, mentre tot consisteixi en fer-se trampes al solitari o jugant amb les aparences com en Putin, alabat sigui Déu! El problema de veritat de que mentalitats totalitàries, políticament parlant, remenin per mitjans democràtics les cireres en llocs estratègics esdevé quan, com escolto per la ràdio mentre escric aquesta reflexió que està passant a Washington, el populista, ultradretà i supremacista Trump es passa de llest i de murri, aplaudint dotzenes dels seus desguitarrats i hiperventilats energúmens mentre assalten per la força el símbol de la democràcia nord-americana, el sagrat Capitoli, armats fins a les dents emparats per la segona esmena de la seva Constitució i, en la majoria de casos, “estimulats” per unes quantes dosis d’esperit de vi o de còctels d’herbes màgiques.
Des de tot el món democràtic i civilitzat s’han alçat veus indignades condemnant enèrgicament els fets, inclús molts dels antics simpatitzants del populisme radical del president americà li han girat l’esquena; només una altra mala bèstia com ell, en Bolsonaro del Brasil, i quatre ànimes de càntir ultres escampades pel món, han buscat subterfugis verbals per quedar bé amb la vianda al plat, però en el fons no tenim empatx de posar-se al costat d’en Trump. No sé si acabarem sortir-nos-en de les urpes de la pandèmia, però tinc clar que si ho aconseguim no serà gràcies a aquesta colla d’impresentables que, amb més o menys mà esquerra, tenyeixen la democràcia del pitjor dels totalitarismes: el dels llops que per arrambar amb el poder no dubten a disfressar-se amb pell d’ovella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada