Més de quatre ciutadans, d’aquells que ja fa temps tenen la mosca rondant pel nas, haurà de ben segur reaccionat d’aquesta manera davant del xou – no trobo cap altre paraula més escaient per descriure-ho – que s’han muntat amb les eleccions de vedet. A l’hora que escric aquesta reflexió encara no se sap si es votarà el dia de sant Valentí (14 de febrer), dia dels enamorats, o el dia de sant Ferran (30 de maig), dia de les forces armades. I és molt possible que qui desempati les diferències sobre la data definitiva siguin els tribunals espanyols o la Junta Electoral Central, perquè entre d’altres carbasses que porta acumulat el model de democràcia català, una de les més sonades i repicades és que en quasi quaranta anys de fer el badoc – recordeu que dels badocs en surten les carbasses, com ens ensenyaven a escola en temps reculats -, els diputats de successives legislatures, incloses algunes en que disposaven de majoria absoluta per fer i desfer varen ser incapaços de bastir una llei electoral pròpia.
Ses mandroses senyories han estat incapaces en tant de temps de consensuar un reglament electoral, indispensable en qualsevol sistema democràtic que vulgui perfeccionar-se amb una eina per tenir-ho gairebé tot previst quan s’hagués de cridar la gent a votar. S’hi podrien haver lligat i recosit, amb les disposicions d’una llei tan fonamental perquè realment el poble fos el rei del mambo a l’hora de decidir qui era mereixedor de revestir-se amb la túnica del poder, melics com si llistes obertes o llistes tancades, possibilitat de segones voltes per facilitar la governança l'endemà de fer l'escrutini, contemplar alternatives al vot presencial aprofitant la tecnologia o, àdhuc negociar amb l’Estat com, quan i per què es podria convocar un referèndum consultiu. Però com que no es varen fer els deures quan tocava – qui sap, inclús, si es va intentar honestament de posar-hi fil a l'agulla -, resulta que cada vegada que s’enceta una convocatòria electoral sorgeixen preguntes quines respostes esperen a l’aigüera, I han de ser sempre els de fora que ens hagin de resoldre la papereta, imposant sovint les respostes que no hem sabut donar des d'aquí. Diguem les coses clares, perquè en política, més que en qualsevol altra circumstància de la vida, cadascú té de carregar amb els seus morts.
Però no només en tota aquesta colla d’anys malaguanyats hom no ha estat capaç de pensar la manera de facilitar la votació en casos d’emergència, sinó que tampoc s’ha actuat amb diligència per convocar els ciutadans a les urnes quan una legislatura està esgotada en haver-se quedat eixorca de ganes i d’idees per seguir governant, i el govern corri el perill de convertir-se en un ànec coix. Des de gener de l’any passat, o sia des de fa dotze mesos, la legislatura catalana està travada, tant pel pecat original de no haver-se configurat d’acord amb una llei electoral amb cara i ulls com per les desavinences sobrevingudes en el sí del govern entre els mateixos socis i els companys de viatge. I aquesta depriment sensació de buit de poder i de impotència dels governants per treure del foc les castanyes quotidianes, els ciutadans l’hem denunciat a bastament veient indefensos com els problemes que ens estossinaven seguien pendents de resoldre setmana darrere setmana, carregats de pols i de fàstic, damunt les taules i armaris d’una administració coixa perquè els polítics no es posaven d’acord per guanyar-se la confiança i el sou, complint amb la seva única obligació: governar en profit del poble.
D’acord que avui una pandèmia ha atuït el país, però les eleccions no necessàriament n’havien de quedar afectades si, objectivament i no posant per davant conveniències de partit, s’hagués tingut la imaginació i la voluntat de fer les eleccions quan toquessin malgrat les inclemències sanitàries o climatològiques puntuals, utilitzant tots els mitjans tècnics alternatius si convingués al vot presencial, perquè cap elector es quedés sense la possibilitat de votar. Però és que, a més a més, no haguessin sigut necessàries “virgueries” de cap mena si les eleccions s’haguessin convocat a finals de primavera, començaments d’estiu o inclús entre setembre i octubre. I no seria perquè la ciutadania no ho hagués reclamat insistentment per activa i passiva. Però, esclar, que cony importem els ciutadans rasos als polítics parapetats en els inflexibles aparells dels seus partits, sol·lícits només a no quedar-se amb el tros més petit del pastís. Així s'expliquen les corredisses i cops de colze per figurar a les candidatures, passant-se pel forro sovint els resultats de les primàries.
Quan una legislatura està morta s’ha de renovar sense perdre el temps, abans no es comenci a podrir. Quan un govern té dificultats per governar s’han de prendre mesures radicals, perquè no es poden passar els dies fent allò que tan emprenya que se’ls hi retregui als polítics: la puta i la ramoneta. Perquè un govern que camina com un ànec coix vagi allargant l'agonia amb excuses de mal pagador, no fer-se l’haraquiri i convocar eleccions, només té una explicació: pur càlcul i estratègia de partit. El govern de Catalunya, coixejant com un ànec entre un president àulic, un president vicari i un vicepresident “en funcions de president” i sota vigilància, ha perdut miserablement la possibilitat de fer les eleccions de de fa mesos ençà, quan el virus no condicionava la mobilitat de la gent. Qui va frenar ahir el clam general de tota la societat civil d’anar a les urnes i acabar amb l’impàs, potser hauria avui d’entonar algun “mea culpa”, sinó per responsabilitat almenys per dignitat. I abans d’acabar la reflexió d’avui, tinc curiositat per saber si amb el Parlament dissolt – només estan habilitats els diputats que pertanyen a la Diputació Permanent -, almenys ens estalviarem fins que no entri en funcions el nou Parlament sous, dietes i complements. En teoria, seria el més correcte. Però en aquest país no se sap mai i potser un dia d’aquests esclatarà un altre escàndol. En fi, que Déu, el que sigui, hi faci més que nosaltres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada