Els psicòlegs perquè ho tenen de dir, els cantants també perquè l’optimisme de les seves lletres els ajuda a vendre i algun bon capellà dels pocs que queden aconsellen que cada dia s’ha de viure com si sabessis que és l’últim de la teva vida. I jo hi estic d’acord perquè es tracta d’un consell positiu, benintencionat i vitalista; però, francament, també sóc del parer que la vida senzillament cal viure-la i que cadascú ja és prou granat per decidir com l’omple, I que pugui ser un gran dia, o no, depèn de moltes circumstàncies – recordeu aquell “jo sóc jo i les meves circumstàncies” del Unamuno? – que no sempre podem controlar, malgrat siguin cabdals per tenir bones sensacions. I que la crua realitat s’entossudeix massa sovint a recordar que qualsevol dia pot ser realment l’últim. Em sona la veu d’en Serrat: “hoy puede ser un gran día donde todo está por descubrir, si lo empleas como el último que te toca vivir”.
Hi ha moltes frases fetes que recalquen missatges tan positius com que aconseguir els somnis només depèn de tu, que la crisi és una oportunitat que cal aprofitar, que res és impossible perquè el què passa és que algunes coses triguen una mica més a arribar que d'altres. Ja està bé que siguem optimistes, oi tant que sí! Però no ens hi entusiasmem massa perquè simplement amb una bona actitud les desgràcies no desapareixen, ni es guareixen les malalties incurables només amb xarop de voluntat de viure. Però plantar-hi cara a les circumstàncies, amb tossuderia, ajuda molt a passar-s’ho millor. Ara bé, "plantar-hi cara" no és només una expressió voluntarista, portat a l’extrem vol dir, i s’ha d’acceptar, que si ests positiu i somrius més que plores, encara que no t’escapis de morir moriràs content i feliç d’haver apurat la vida fins l’últim cremallò. Plantar cara, per cru que sembli el que acabo de dir, és això. Torna en Serrat: “... hoy puede ser un gran día, plantéatelo así, aprovecharlo o que pase de largo, depende en parte de ti”.
Segur que no tothom veurà com jo aquesta reflexió perquè, encara, que no entenc com hi ha gent que pot viure d’aquesta manera, n’hi ha que pensen que tot anirà fatalment pel camí del pedregar, que això de “plantar cara” són collonades burgeses llevat que signifiquin “fer la revolució”, i que fins i tot els bons resultats o els arcs de sant Martí, els analitzen amb criteris tòxics. Allò de que perquè sigui un bon dia només depèn de tu, no és per dir-ho a la babalà. Les circumstàncies són les que són, però nosaltres també hi tenim quelcom o molt de responsabilitat si no ens esforcem en fer-les canviar. L’optimista ha de començar, al meu parer, per estar convençut que no és veritat que ningú mai té la culpa de res, per-què tot està escrit en el llibre de la fatalitat que llegeixen els desil·lusionats com si fos la bíblia. I en Serrat insisteix: “... hoy puede ser un gran día, duro con él!”
Esclar que és bo ser optimista, reforca de pallanga! Sóc dels que crec que qui canta els seus mals espanta, però reconec que no sempre això és tan fàcil de practicar com d’escriure-ho. No crec que d’optimista hom en sigui per naturalesa, com si ho portés als gens, sinó que a la meva manera de veure “ser optimista” és una qüestió d’aprenentatge constant i de tenir molt clar que ser optimista no és ser babau i negar tota la merda escampada pel món, en tots els sentits de la paraula. Evidentment que amb optimisme no es cura el càncer, però és la millor medicina que hi ha per conviure-hi! No us vendré la moto que l’optimisme converteix els somnis en realitats, però sens dubte ens fa més feliços quan van maldades i encara que hi hagi tanta merda escampada, i que no puc demostrar que les consagrades estadístiques ho avalin, estic convençut que els optimistes en trepitgen poca. És el que canta en Serrat: “... si la rutina te aplasta, dile que ya basta!” Si em féu cas, avui no deixareu que la maleïda i macabra rutina comptable de la pandèmia us amargui un dia que pot ser un gran dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada