Quan tinguis dubtes, escrivia en la reflexió d’ahir, val més aclarir-los perquè si te’ls vas guardant per tu, acabaran provocant-te un empatx i un racó que et costarà de digerir. Per aquesta raó, procuro no anar-me’n a clapar sense haver aclarir les coses amb la gent del meu entorn, si durant el dia hi ha hagut un malentès ja que els recels sense airejar poden podrir les relacions més ben arrelades, com un verí sense antídot. Però, quan els dubtes sobrepassen les dimensions domèstiques encara és més necessari de treure’n l’entrellat sobretot per desentrenyinar el terrat de cabòries ermes. I ara mateix confesso que faig tentines emocionals escoltant informacions relacionades amb la pandèmia que cada dia rellisquen des de les redaccions dels diaris. I més enllà de saber com va començar tot plegat - que ja me n’he fet pagues que costarà d'esbrinar-ho, si és que algú arriba a saber-ho, mai teories de la conspiració al marge -, m’agradaria aclarir alguns rebrecs de la vacuna que no acabo d’entendre.
Per exemple, per si no quedessin prou melics per lligar en aquesta qüestió, em destarota aquest rumor sobre la “sisena dosi” de la vacuna Pfizer que diuen es pot aconseguir “escurant” el vial. La vacuna es presenta en safates de 195 vials, llestos per administrar-ne 5 dosis, seguint les instruccions del pare de la criatura. Però, darrerament s’especula que se’n pot treure una dosi més i, d’aquesta manera, enlloc de vacunar amb cada safata 975 persones se’n podrien fer 1.170. Tenint en compte que la manipulació d’aquesta vacuna és força delicada, m’agradaria tenir clar, per si de cas me l’endinyessin a mi, que aquesta “sisena dosi” no correspondrà a les escorrialles del vial i que serà tan efectiva com les cinc primeres.
També m’ha deixat literalment espatarrat que es suggereixi que l’exercit podria col·laborar en la vacunació, i que així el personal sanitari podria dedicar-se als hospitals, que és on fa més falta. No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beurem, però aquesta suggerència francament intempestiva, m’ha portat a la memòria com ho “pelaven” a la mili això de vacunar el personal en sèrie i, per associació d’idees, me n’he enrecordat de la meva experiència sobre vacunes posades a l’engròs. Vaig estudiar en un seminari, com molta altra mainada de la meva generació de postguerra, i rememoro encara amb angoixa quan cada any ens vacunaven no sé de què, em sembla que de la verola. D’una tongada passàvem per la infermeria abans de sopar tota la tropa de seminaristes. En aquella època que anaven grassos de “vocacions” érem més d’un centenar de nanos que, arremangats els bracets i en fila índia, desfilàvem davant el metge que ens punxava a preu fet. No recordo pas que canviessin l’agulla a cada punxada, però deixem-ho córrer. En canvi si recordo les seqüeles de l’endemà: a la capella, durant la missa, queien com sacs més d’una dotzena de companys que eren enretirats a pes de braços cap a la infermeria: els primers es desmaiaven de veritat, però la resta crec que simplement es marejaven degut a la impressió, en un efecte reflex. No tenia més conseqüències, però cada any es repetia inexplicablement el mateix espectacle i a la mateixa hora. Vaig arribar a la conclusió que aquell fenomen estava més influenciat per “la por de caure”, que no pas pel contingut de la vacuna.
Tanmateix, em sap greu que es generin cada dia dubtes a l'entorn de la vacuna perquè els polítics, que haurien de fer més pinya que mai per sortir-nos-en tibant tothom en la mateixa direcció, aprofitin qualsevol excusa per enredar la troca i que, inclús, alguns metges es contradiguin entre ells, suposo que no de mala fe ni per fer-se la punyeta, però contribuint a esvalotar un galliner que ja està prou esvarat. Per altra banda, no puc entendre que es critiqui tant la gestió sanitària de la pandèmia que s'ha fet a casa nostra, quan si fa o no fa aquí patim els mateixos maldecaps que a tot arreu.
França, per no anar més lluny, va arribar tan tard com nosaltres a les mascaretes, als respiradors i al rastreig; i en quan al ritme de vacunació encara sembla que els hi hem passat al davant; per tant, com diria aquell: “no estem tan malament!” Però em preocupa que els francesos ja faci dos mesos i mig que tenint els bars, els restaurants, els cinemes i els museus tancats estiguin empantanegats com nosaltres que, comparats amb ells, tenim fama de ser poc disciplinats. Llavors és inevitable preguntar-nos si ens en podem refiar que fent vida d’ermitans confinarem el virus? Perquè, si ho pensem bé, qui sap si no seguim una estratègia equivocada i el que s’hauria de fer es “confinar” el virus, en comptes de con-finar-nos nosaltres. No faig conya, eh? Potser que hi pensem! I si de fet, la vacuna ja és el que busca, mantenir a ratlla el virus, potser que no ens hi encantem a l’hora de deixar-nos-la posar sense fer ganyotes, encara que sigui la "sisena dosi" si és per aprofitar totes les oportunitats. Perquè l'objectiu ha de ser que el 70% de la població estigui vacunada per sant Joan. En cas contrari, si que s'haurà fracassat perquè un any més reprimint les abraçades no sé si ho podrem suportar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada