QUÉ MÉS ENS ESTAN AMAGANT, QUAN ÉS EVIDENT QUE NO ENS HO DIUEN TOT?

El símptoma més emprenyador de que les coses no rutllen entre els governants i els ciutadans és quan molts tenim la mosca al nas. I en escriure “governants” incloc al paquet tota mena de dirigents socials i econòmics. I és que quan el ciutadà comença a malfiar-se que qui el mana, en el sentit més ampli de la paraula, li està fent el salt o intenta portar-lo a vendre, ja podeu estar-ne segurs que la peça més important d’un sistema democràtic, la confiança, es comença a rovellar i en qualsevol moment pot enferrissar-se i que l’invent tingui panna i deixi tothom empantanegat enmig d’una mar de retrets, dubtes i frustracions. Els que som aficionats a rellegir la història, ens adonem que des que el món és món la majoria dels que manen n’han fet de l’alçada d’un campanar tant per arrambar-se al poder com per mantenir-s’hi. I en molts d’aquests casos, els seus ciutadans contemporanis encara que sentien com la mosca els hi feia pessigolles pujant pel nas, mai s’haurien arribat a pensar que els n’hi estaven fent de tan grosses.

Quan el ciutadà comença a fer-se preguntes perquè els números no li quadren, malament rai per la tranquil·litat de la bona convivència i per l'estabilitat mental. En temps reculats potser la gent tenia més llana al clatell i la puntual pèrdua de confiança entre el ciutadà-vassall i el governant es reconduïa a base de superstició i anatemes. Però avui, la gent ja no és ruca i fa anys que s’ha tret la son de les orelles i, per tant, semblaria prou assenyat pensar que a còpia de desenganys està preparada per endevinar qui coixeja, encara que estigui assegut. No obstant això, no puc explicar-me per quina raó hi ha, a la meva manera de veure, massa ciutadans que sembla que acceptin comportar-se com a vassalls i no posar mai en qüestió la confiança cega en qui mana gràcies als seus vots incondicionals, per moltes mosques que els hi pugin pel nas. Potser per aquesta raó, algú és va treure de la màniga el mot “establishment” per encasellar un col·lectiu que, per desgràcia i per vergonya, és el que permet que “la vida segueixi igual” mani qui mani, que aquesta és, francament, l’altre decepció: que a vegades, malgrat tombar la truita, la vida “segueix igual”.

I no voldria que penséssiu que en escriure això estic assenyalant persones concretes del nostre entorn; per desgràcia, la realitat que he descrit la podem comprovar a tot arreu del planeta. Totes les societats estan responen cada vegada més als estereotips que he intentat retratar. El que passa és que allà on més dol que passi és en els països democràtics, on en teoria els ciutadans tenen la paella pel mànec a l’hora de decidir a qui li fan confiança. I per mostra, no cal donar gaires voltes: els fenòmens Trump i Brexit il·lustraran els nostres néts, quan llegeixin els seus llibres d’història, que la reflexió d'avui no anava tant lluny d’osques. En plena pandèmia, com a ciutadans rasos, ¿no ens està pujant la mosca al nas davant la sospita que no ens ho diuen tot, ni sobre l’origen de tot plegat, ni sobre el punt final? Som molts els que ens fem preguntes elementals que no tenen resposta concreta o, com a mínim, prou entenedora i coherent perquè sigui creïble. Un dia d'aquests, amb més temps, serà bo esbravar-les. Potser entre tots se’ns acudiran respostes raonable, el problema és que em temo que la majoria no ajudaran a escampar-nos les mosques del nas.