EL DINER NO DONA LA FELICITAT, PERÒ AJUDA A COMPRAR-LA

 Abans de decidir si aquesta proposició és certa o falsa, segurament caldria preguntar-nos si la felicitat és com una mercaderia, que es pot comprar a pes. O qui sap si encara hauríem d’escardar més fins a definir, què entenem per felicitat. Si ho féssim potser arribaríem a la conclusió que entre el diner i la felicitat no hi pot haver cap cordó umbilical que faci que la felicitat depengui de tenir diners. Es poden tenir diners a cabassos i ésser un colossal desgraciat; igual com pot passar el contrari, i de fet passa més del que ens pensem, que molts pelacanyes sense ni un ral són la mar de feliços. Llavors, en què quedem? Si la felicitat no té preu ni està en venda, l’enunciat de la reflexió d’avui seria mentida, oi?

 No obstant això, de les prèdiques moralistes que em desconcerten més per la seva hipocresia, però que a la vegada em fan més gràcia pels posats dels predicadors quan les exposen, són aquelles que els mestres-tites de torn reciten com cacatues una mena de sermó aprés de memòria, tractant de convèncer la parròquia més influenciable amb les frases fetes i rodones, que tenint les butxaques ben plenes hom no és necessàriament més feliç que el que metafòricament no sap ni on caure mort, perquè el diner no dona la felicitat. I em fa gràcia, perquè a cap dels que s’esgargamellen repetint aquest mantra a tort i a dret, tot i que se’ls hi nota d’una hora lluny que no se l’acaben de creure l’argument, estic convençut que no arrufarien pas el nas si els plogués de sobte del cel un sac ple de quartos, inclús si fossin de pares desconeguts.

 És a dir, no acabo de veure clar i autèntic que els apòstols de la doctrina que nega la influència del diner en ser més o menys feliços, es facin l’estret quan es tracta de beneficiar-se d’un grapat de pela llarga, encara que sigui a cop de colzes i arrambant, com si fossin adversaris els que van al darrera del mateix objectiu, se’n digui com se’n digui: augment de sou, de categoria, d’estatus social... A més a més, per si de cas algú s’ensuma que a vegades el diner que es guanya tan fàcilment tufeja, recorren a un altra mantra per tranquil·litzar-se la consciència i matar el cuc escrupolós: els calers no tenen color, ni ideologia. El diner és diner i prou, i només serveix per comprar coses, persones i sobretot poder.

 Però, el problema dels poderosos, dels rics, dels que van forts d’armilla en definitiva, és que hi ha persones que no es deixen comprar encara que s’asseguri que tothom té un preu, i coses que no es poden comprar per molt diner que es remeni, com ara la salut, el bon caràcter, l’amistat a proba de bomba, l’amor massís i, sobretot, la felicitat. Tanmateix, reconec que el diner dona seguretat i allunya la por davant situacions imprevistes, en determinades circumstàncies sobrevingudes, més o menys excepcionals. La qüestió, però, és si sentir-se segur és la sensació més propera a la felicitat. En què consisteix, llavors, la felicitat? En sentir-te segur de que no et pot passar res perquè tens els ronyons ben coberts?

 La pega és que quan comences a descabdellar preguntes com aquestes, de seguida se te’n plantegen moltes altres, per exemple: ¿es pot ésser feliç si a tu no et falta de res, però saps que a la teva vora o a quilòmetres de distància, tant li fa pel cas, n’hi ha molts que són com tu però menys afortunats? El problema de filosofar és que les reflexions mai s’acaben i moltes preguntes queden sense resposta, o bé la resposta que s'intueix com la correcta no és la que s'esperava. Com avui, que potser ja no estem segurs de que amb diners és pugui comprar la felicitat. La qüestió és si aquest dubte, ens fa sentir infeliços, tristos i dissortats, perquè perdre la fe en “el diner” ha de ser molt dur per qui tota la seva vida s’ha arrossegat com un gos darrera l’os de la felicitat, que li han dit podien comprar els rics.