Quan aquest infern va començar, aviat farà un any, i encara no sabíem ben bé que volia dir això de pandèmia, i se’ns entortolligaven les declinacions de coronavirus en paraules a mig mastegar a la boca, la clatellada del decret d’estat d’alarma ens va agafar tan de sorpresa, que ens vàrem posar a rotllo sense necessitat de toc de queda perquè la camisa no ens tocava a la pell, sobretot si érem persones de risc, la darrera classificació semàntica del col·lectiu des de la tercera edat. La primera reacció subconscient del personal, quasi en un impuls d’esma, va ser omplir els rebosts amb tot allò que li semblava imprescindible per sobreviure, assaltant els supermercats una eixam de compradors compulsius que varen acaparar tot el que necessitaven i més per por que s’acabessin les existències. I no només arrambaren articles per menjar, sinó que carregaren complements inesperats com paper higiènic, guants de plàstic, lleixiu... Us en recordeu?
Va costar uns quants dies domesticar l’angoixa i adaptar-nos al confinament dintre del pis, del qual només podíem lliurar-nos a l’hora del recreo planificat per trams d’edat, no allunant-nos més enllà d’uns quants metres de casa, llevat que tinguéssim un gos per treure a passejar. Cap animalista ho ha reivindicat, però una de les víctimes colaterals del primer esclat d’alarma foren els pobres cans. Però, si ens hi vàrem adaptar a tot plegat tan de pressa, al meu parer fou per dues raons principals. En primer lloc, aquella experiència era tan nova i surrealista que de seguida se’ns varen acudir idees per passar les hores: endreçar tots els racons del pis, posar-nos al dia del bricolatge pendent, aventurar-nos amb fantasies culinàries i, sobretot, realitzant-nos com a guionistes i actors de vídeos domèstics d’una temàtica tan variada com esperpèntica. En segon lloc, perquè encara no havíem perdut la confiança en els governants respecte a les promeses de compensar les pèrdues econòmiques per tancar tota activitat productiva no essencial a pany i forrellat. La gent creia en el govern perquè estava acollonida per les aclaparadores notícies que destil·lava cada dia com una gota malaia la televisió: iaios que queien com mosques als asils i geriàtrics, malalts en estat crític que no cabien en hospitals saturats, empestats condemnats a morir en soledat i a ser enterrats en la més terrible intimitat, sanitaris en general desconcertats perquè veien que només amb paracetamol al virus se li feien pessigolles i epidemiòlegs tan esverats que no s’acabaven de posar d’acord sobre per quan n’hi havia d'aquell patiment.
Però, malgrat tanta desesperació sobrevinguda, la majoria, encara que ho neguéssim, estàvem pendents cada dia del “parte” del doctor Simón, escoltat per caps de l’exercit, pendents de si la maleïda corba claudicava, s’anava aplanant i tirava cap avall. Ens havien assegurat que només fent bondat – mascareta (quan se’n trobessin), higiene de mans i quarantena severa – podríem pensar en iniciar la desescalada del calvari i enterrar l’estat d’alarma. I la majoria ens ho vàrem creure perquè necessitàvem tenir esperança i la cruel i fastigosa realitat encara no ens havia desenganyat de les promeses eixorques dels polítics, ni de tenir fe cega en la ciència. I, sobretot, perquè malgrat ja havíem entomat que el túnel seria llarg cada dia es veia la llum del final més a prop. I quan amb la mateixa pressa que es va decretar l’estat d’alarma se li va donar llum verda a la desescalada, la gent es va llançar a la piscina de la semi-llibertat esbojarradament, submergint-se sense precaucions en una "nova normalitat" que era una caricatura de la normalitat vertadera. La realitat d’un estiu descafeïnat, sense forasters, ni agosarats plans de vacances, ni festes majors, ni revetlles, ni discoteques, va descobrir l’atractiu per a la transgressió, la irreverència, i per tastar allò que estava prohibit.
Finalment, aquest desafio de les normes imposades per uns governs que havien perdut la credibilitat per culpa de les seves contradiccions, baralles domèstiques constants i la basarda malaltissa a prendre decisions i agafar el toro per les banyes quan tocava, va degenerar en un caos de gestió, de previsió, de prevenció i, sobretot, de seny i sentit comú per compartir estratègies enlloc d’escampar cants de sirena buscant dreceres impossibles enmig d'una bromada cada vegada més tupida. Fa un any, en estrenar l’estat d’alarma, ens animava l’esperança d’aquella llum brillant que s'entrellucava a l’horitzó, Avui ens trobem més a les fosques que mai enmig d’un túnel que sembla no tenir sortida, perquè enlloc d'ensenyar la llum algú sembla que més aviat es diverteix embussant-la. I caminar a les palpentes dintre un túnel sense llum al final, és molt preocupant. Després d’un any d’anar fent la puta i la ramoneta seria hora de tocar de peus a terra, però és molt difícil havent perdut la confiança en els dirigents i suportant cada dia més pressions emocionals de les que podem suportar. El imputs negatius ens reboten amb massa freqüència per esquivar-los i pair-los, però no trobem referents sòlids on arrapar-nos per recuperar la il·lusió simplement de viure. L’única esperança que ens quedava – la vacuna miraculosa – acabaran trepitjant-la una colla de potiners, que han donat prioritat a mil ximpleries de rivalitat política abans de pensar en com dissenyar junts una eficient, responsable i intel·ligent estratègia per subministrar-la ràpidament perquè l’estiu vinent ens oblidem de l’infern.
Però esclar, els governants tenien d’altres maldecaps! La majoria se’ls havien buscat tot solets i d’altres no se’ls esperaven, com la gran nevada; però, com que qui no està en forma no s’escampa les mosques del damunt, a casa dels pobres sempre plou sobre mullat. Ara bé, no demaneu qui ho reconeix i demana disculpes: ningú en té la culpa de res. Ara mateix, aquí anem de corcoll per si farem eleccions o condemnarem el poble a tres o quatre mesos més d’un govern interí que havia d’haver convocat a votar fa un any, quan tocava perquè el propi president Torra li va cantar les absoltes a la legislatura, i no quan convenia a la rectoria del partit per no perdre ni una engruna de poder. Però no en tenim l’exclusiva del maldestrament governatiu. A tot arreu del món en trobarem per triar i remenar de nyaps semblants, però el que em preocupa és que el comú denominador de la majoria de desastres correspon a una ciutadania amoltonada, que suporta més o menys estoicament les conseqüències dels mals governs, als quals fins i tot algunes vegades els hi riu la poca gràcia i els hi ratifica la confiança perquè els tornin a aixecar la camisa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada