QUAN LA CONFIANÇA ACABA FENT FÀSTIC

Diuen que ser una persona fiable no és qüestió només de tenir a punt respostes per totes les preguntes, sinó de que hom sigui receptiu a escoltar i analitzar totes les preguntes. I d’estar envoltats de persones fiables en depèn la bona marxa de la societat, d’aquí la importància de reflexionar-hi. Sense poder-nos refiar de la gent que ens envolta i diu que ens estima, dels que ens governen i diuen que només procuren pel nostre bé, dels amics que ens asseguren ésser incapaços de fer-nos una putada, no ens podríem llevar cada mati i posar-nos a pencar contents. Ara bé, com que no tot són flors i violes en qüestions de confiança, dec reconèixer que hi ha molta gent escarmentada per les experiències i desenganys que ha viscut i, per tant, sembla que sempre estigui a la defensiva; però, també penso que aquests desenganyats haurien de comprendre que no es pot “sobreviure” – faig servir aquesta paraula perquè la pandèmia per desgràcia l’ha posat de moda -, malfiant-se sempre de tothom. La mare dels ous en quan a fer confiança o no a les persones amb qui ens relacionem no consisteix en saber com som capaços d’adaptar-nos a conviure en un clima de desconfiança mútua sinó, principalment, en determinar quins criteris fem servir per decidir de qui ens en podem refiar i de qui no li podem acceptar ni un got d’aigua, sense abans fer-la analitzar.

Tots coneixem persones que no es refien ni es refiaran mai de ningú, en casos extrems ni de la seva ombra, perquè obeeixen a una mena de reacció patològica que potser va definir l’escriptor William Faulkner, en un sarcasme: “es pot confiar en les males persones, perquè no canviaran mai”. El filòsof Sartre, que tampoc es refiava de ningú per pura higiene sentimental, era més càustic i menys categòric afirmant: “l’infern són sempre els altres”. En tot cas, els suspicaços per principi amb la “la bona fe” i “les bones intencions” de les persones, menyspreen l’altruisme amb una insinuació tan fastigosa com ara: “si fan la farina blana, quelcom en pensen treure!” Contra la desconfiança patològica que es tradueix en recel o sospita solament pot lluitar-se d’una manera: amb gavadals d’empatia.

L’empàtic és un paio que pensa que la gent que l’envolta a casa, a la feina o en llurs relacions socials, és habitualment honesta i, per tant, sempre està disposat a dona’ls-hi un cop de mà quan tenen problemes, pensant que si ell es trobés emmerdat en un trencacolls, la majoria d'aquestes persones també l’ajudarien. L’empàtic és un paio collonut, perquè sempre està disposat a suposa’ls-hi als demés bones intencions i, partint d’aquesta base, a trobar en qualsevol de les parts enfrontades en un conflicte les afinitats més que no pas les diferències; gràcies a aquest tarannà possibilista, un empàtic sempre es podrà guanyar la vida com a conciliador o àrbitre. Els pactes entre països adversaris, la mediació en comunitats de veïns que estan a matadegolla o els conflictes de parella, són exemples de situacions en les quals cal decantar-se en un sentit o altre. Si decidim fiar-nos els uns dels altres, es possible que trobem la millor fórmula perquè les dues parts en surtin beneficiades. Si, en cas contrari, atiem els sentiments de desconfiança, només procurarem salvar els nostres interessos particulars, renunciant a escoltar qualsevol altre alternativa d’entesa. Si no hi ha confiança, per què perdre el temps? Però quan la confiança fa fàstic, hom es pot deixar temptar per la delació.

Les persones desconfiades tendeixen a trobar-se bé en ambients en els quals la traïció està a l’ordre del dia i viuen predisposades a pensar que tothom els hi posa les banyes. En canvi, els que van amb el lliri a la mà i es refien de tothom, perquè pensen sincerament que tothom és bo, corren el perill de relacionar-se amb persones que la lleialtat els importa un rave. El problema és que tan fotuda és una cosa com l’altra i que tant es pateix sent un tossut malpensat com una ànima de càntir. Ara bé, una cosa és certa: les persones tenim tendència a refiar-nos més d’aquells que creiem que s’assemblen a nosaltres. Per aquesta raó, avui en dia s’han canviat els criteris per generar confiança – lloc de naixement, família, classe social, valors -, per d’altres més aleatoris, com ideologia política, vestimenta, gustos musicals o inclús opció sexual. Però, desenganyeu-vos, les persones fan el que fan, no el que sembla que faran. Per aquesta raó el principi més fiable per decidir qui es mereix o no la nostra confiança sigui la sentència bíblica: “per les seves obres els coneixereu!”