Vés a saber si no és per la coincidència de les eleccions amb el diumenge de carnestoltes, que aquesta vegada em sembla que veurem uns quants d’aquells tics histriònic que tothom amaga en algun rebrec de la seva roba i que habitualment dissimula en desvetllar-se-li, a temps d’impedir cap pallassada, el sentit del ridícul. Però tinc la sensació que com que dels nostres polítics cada dia en tenen menys de sentit del ridícul, enguany les bufonades seran de campionat i, per començar, la primera ja ha estat de matricula. Aquesta decisió de carregar-se, enmig d’una pandèmia que no està ni molt menys controlada, una de les principals i més emblemàtica de les restriccions per evitar els contagis, com és el confinament perimetral dels municipis, ja fa palès que no anem bé per anar a Sants. Això de que es permetí anar a escampar la boira fora del perímetre del municipi a qui justifiqui que va de míting, és no només una falta de coherència, sinó una colossal estupidesa i l’evidència de la supina ignorància, per part dels que hagin decidit aquesta bestiesa, de quines són les característiques i utilitats dels mítings.
Només algú tan borni que no vegi un burro a quatre passes, pot ignorar que els mítings omplen les sales o les places amb un públic convençut i confessat, no pas amb passavolants tafaners que volen escoltar els discursos perquè els hi agrada l’oratòria o per acabar-se de decidir a qui votaran. Als mítings tot el peix ja està venut. D’altra banda, l’oratòria que s’escolta en la majoria de mítings té més a veure amb l’arenga, la prèdica o la filípica que no pas amb una classe didàctica sobre programes electorals. És a dir, els mítings no serveixen ni per debatre ni per escatir serenament, ni tampoc per fer proselitisme perquè d'estranys per convèncer n'hi passen pocs; serveixen només per greixar les xarneres de la moral dels seguidors que ja estan al sac i per farcir el gall de cara a la televisió. Per tant, si els mítings no serveixen de res i la parròquia ja fa dies que porta escrita la papereta a la butxaca, ¿per quins set sous sacrifiquen el sagrat confinament perimetral per trenta monedes o per un trist plat de llenties? És tan absurd i indignant que no comprenc que qui estigui al darrera d’aquestes decisions no s’hagi pres la molèstia de valorar la bufetada que suposaria aquesta permissivitat gratuïta, esclafada a la galta dels més perjudicats per les restriccions de mobilitat.
La campanya electoral que comença aquesta nit s’assemblarà més a una farsa carnestoltesca que a la fira de xarlatans d'abans, que ja era prou penós en temps de normalitat. Les coses que mal comencen, mal acaben. I aquestes eleccions ja portaven plom a l’ala des del dia que a copia de pallassades i de numerets de saltimbanquis la convocatòria es va anar endarrerint, malgrat la legislatura ja estava morta i feia flaire de cadàver vivent. I es va enredar la troca més, quan es va fixar la data dels comicis per un 14-F, en plena escalada pandèmica i sense prendre mesures logístiques contundents per reduir el vot presencial a la mínima expressió, i encara pitjor, quan es va decidir suspendre la convocatòria emparant-se en un decret agafat amb pinces, amb més forats que un bocoi estripat i enmig d'unes previsions apocalíptiques. Però quan els tribunals han tombat aquest nyap legal i han posat de cara a la paret els promotors, el mateix govern que justificava la suspensió perquè no es podia garantir la seguretat sanitària ni dels votants ni la dels membres de les meses electorals, s’ha despenjat ara amb declaracions campanudes, garantint tot el contrari: que els espais electorals tindran el màxim de seguretat.
Els madrilenys, si aquest sainet l’haguessin vomitat els seus dirigents, haurien cridat: “a otro perro con este hueso”, però aquí com que som més de la gresca fina hem organitzat un aplec d’objectors a formar part de les meses electorals, esperant que la justícia o la Junta Electoral Central posi pau en aquest galliner esvarat. Tant bé que podríem estar, si les maleïdes eleccions s’haguessin convocat quan tocava i amb els deures fets, llei electoral pròpia inclosa. Ara, en canvi, estem abocats a quinze dies de pallassades, bufonades i concursos de qui se l’agafa millor amb paper de fumar. Sobre programes concrets de govern per sortir de la crisi econòmica i de la sanitària, amb full de ruta i pla de viabilitat inclòs, ni una mostra; en canvi, de desqualificacions mútues, de drapets bruts, de misèria intel·lectual i, sobretot, d’escandalitzar-se per les palles als ulls dels altres i no fer-ne cas de les bigues als propis, les que vulgueu i més. Quan de temps i diners perduts en va! Si tothom ja fa temps que sap què votaria, si anés a votar! Perquè el problema és que cada dia que passa hi ha grapats de gent que aquell vot que ja tenien escrit l’han llançat a la bassa. Fa ràbia que aquesta campanya electoral enlloc d’estar inspirada en l’esperit del dia dels enamorats, encara que soni a cursileria, estigui culmerdejada per la disbauxa pròpia de les Carnestoltes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada