I DE LA GRATUÏTAT DEL 061 QUÈ, UN ALTRE BRINDIS AL SOL?

 El 12 de març de l’any passat, dos dies abans que entrés en vigor l’estat d’alarma – per cert, que el president vicari ens el va intentar vendre com un 155 encobert perquè ens cabregéssim i ens el miréssim de reüll -, el telèfon d’emergències 061 va rebre vint-mil trucades en un dia, el tiple que en una jornada normal, a conseqüència del pànic que ens havia agafat a tots en no saber exactament com reaccionar davant la pandèmia, basarda que en molts de casos es va traduir en acaparaments esperpèntics com de paper higiènic, guants, mascaretes o esperit de vi. No cal dir que en aquelles circumstàncies el 061 es va col·lapsar com les UCIS i, a més a més, tenint en compte els temps d’espera penjats de l’aparell fins aconseguir línia, de sobte vàrem adonar-nos que aquelles trucades no eren de franc. S’ha de reconèixer que el govern no va trigar a reaccionar i en un rampell, sense mirar-se prèviament cap estudi de viabilitat, el vicepresident Aragonés, en presentar el paquet de mesures de xoc per pal·liar els efectes econòmics del confinament total, va anunciar traient pit: “a partir d’avui, el 061 passa a ésser un telèfon d’emergència i, per tant, gratuït”. Però, ai las!, 98 dies després d’aquest solemne anunci, en decaure l’estat d’alarma del "gobierno", els usuaris catalans vàrem tornar a pagar trinco-trinco la factura del 061, fins avui.

A diferència del 112 que ha estat sempre gratuït perquè exclusivament atent emergències, el 061 és un servei – Salut respon – orientat a resoldre dubtes sobre símptomes no urgents o per connectar l’usuari amb l’ambulatori o centre sanitari més a l'abast on pugui ésser atès. Aquest mateix 061 és de pagament a la resta de comunitats i les tarifes oscil·len en funció de cada operadora. El gest de la Generalitat del març passat va consistir, doncs, en assumir el cost d’aquelles trucades perquè les companyies no les repercutissin als usuaris, determinació que no era cap estupidesa considerant que el 112 estava desbordat i es varen derivar part de les emergències al 061. Mai s’ha sabut quant li va costar a la Generalitat aquesta subvenció encoberta durant els tres mesos i escaig que va mantenir-la; però devia ser considerable, ja que varen tenir de tallar-la; fet que van aprofitar els llops de l’oposició per llançar-se’ls-hi al coll, i des de la bancada de Ciutadans inclús es varen escoltar insults pujats de to, com indignes o immorals.

Quin era el problema perquè la Generalitat es fes enrere? Doncs el de sempre: confondre els desitjos amb les realitats, o com diria en Pla, “menjar més amb els ulls que amb la boca”. L’executiu català havia calculat “a grosso modo” que la “llufa” rondaria el mig milió d’euros, però es varen quedar curts com sempre que prenen les decisions escoltant més els impulsos del cor que no pas les raons del cap. A part del cost directe de la diguem-ne subvenció, resulta que modificar les plataformes de facturació de les companyies per discriminar l’origen de les trucades al 061 per emergències s’estimava que costaria mig milió d’euros de torna. De manera que el govern, a través de la portaveu de les mil cares, la incombustible senyora Budó, va anunciar que “es buscarien fórmules”. Per altra banda, algú que filava més prim va insinuar que tenint en compte que el 061 formava part de la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut, potser la Generalitat no era competent per establir-ne la gratuïtat unilateralment.

Sigui com sigui, aquests episodis puntuals acaben aflorant sempre la confrontació interna entre ERC i JxCat, la qual cosa no es bona ni sana per a la ciutadania. El conseller Puigneró, de Polítiques Digitals i Administració Pública, s’ha ocupat de fer de mitjancer amb les operadores i elaborar un escandall per a un projecte difícil d’encaixar en els calaixos exhausts de la Generalitat. Segons sembla, en els debats interns aquesta promesa de gratuïtat del 061 va ser considerada precipitada per alguns membres de l’executiu que s’hi referien com “aquell mort”. I malgrat el govern afirma que no hi ha renunciat a que sigui gratuït el servei, el cas és que el trencacolls financer, tècnic i legal fa més difícil de relligar-ho que un simple melic. Conclusió: quan es tenen responsabilitats de govern s’ha de rumiar abans de prometre, perquè els ciutadans som com criatures: quan ens posen la mel als llavis costa de renunciar-hi. O com diuen els castissos de Madrid: “lo que se da, no se quita”. Encara que això de no pagar per demanar auxili quan hom té un mal de ventre o per alleugerir els serveis d’urgències o els Caps, substituint una visita presencial per una trucada, no hauria de cobrar-se com un capritx.