BUSTIES ÈTIQUES PER DELATAR DEMOCRÀTICAMENT POCAVERGONYES

Fa quatre dies, com aquell qui diu, el conseller que vetlla per la transparència de la cosa pública, en Bernat Solé, ha donat llum verda a l’entrada en dansa d’unes “Bústies ètiques” i cent per cent anònimes, que el juliol passat el govern va aprovar per posar a disposició dels ciutadans amb vocació d’espietes, xerraires, delators o portafarcells – professionals o amateurs –, garantint-los la confidencialitat de llurs sospites o certeses sobre conductes que, al seu parer, tufegin en l’administració pública. Aquest diguem-ne rentat de cara de la sempre fastigosa delació, de tanta trista memòria quan se n’ha fet un mal ús, té un precedent legal en la legislació britànica, que en qüestió de controlar, evitar o perseguir comportaments poc ètics dels seus servidors públics o alts càrrecs en l’empresa privada, ha anat sempre unes quantes passes per davant de nosaltres.

Aquesta fórmula màgica anticorrupció s’anomena “wistleblowing”, que traduït vol dir “xiular” o “fer sonar el xiulet”, i estava admesa des de temps reculats per la més rància tradició anglosaxona, en donar dret els assalariats en general a denunciar llurs amos o capatassos que tinguessin comportaments amb els subalterns contraris a l’ètica. Més endavant, s’amplià aquesta “delació tova i anònima” a qui tingués reguards sobre la gestió econòmica de responsables d’empreses públiques o privades, destapant-se gràcies a les “confidències” de testimonis de càrrec irregularitats comptables que podien acabar en sonats escàndols financers. Envistes de l’èxit de donar facilitats a una versió “honorable” de la delació, el mètode el van copiar altres països, si bé amb resultats contradictoris a mesura que es va generalitzar l’afició a no mossegar-se la llengua, convertint llavors un discret i prudent xiuxiueig a cau d’orella, en les clàssiques “xivatades” a tall d’arrancar naps, que fan més mal que una pedregada. A França, per exemple, l’any 2005, es va haver de prohibir a dues filials de McDonald’s usar sofisticats sistemes informatitzats per “fer sonar el xiulet”, perquè eren tan descarats i invasors de la intimitat individual que d’ètics en tenien ben poc.

“Xiular” o utilitzar les “bústies ètiques”, doncs, pot ser una manera d’estimular l’honestedat i la transparència col·laborant els ciutadans anònimament a desemmascarar conductes tarades del seu entorn laboral, polític o social; el problema és que si se li agafa el “gustirrinin” a aquesta mena de permanent actitud “in vigilando” de manefleries, es pot caure en el parany maquiavèl·lic de convertir-se en una mena de “policia de barri” en l’empresa on es treballi o inclús en l’entorn social on es bellugui. I és que si aquesta predisposició a estar “al tanto” qualla en obsessió malaltissa, es podria fregar el límit de l’ètica. Algunes multinacionals obliguen els seus executius a signar un contracte conforme coneixen el codi ètic de l’empresa, que a la pràctica és ambivalent: compromet el contractat a revelar les sospites sobre qualsevol irregularitat de la qual tingui coneixement en funció de la seva feina, però, a la vegada, protegeix l'empresa de quedar esquitxada en la seva reputació sempre que convingui, amb una clàusula de “confidencialitat”.

En definitiva, tot molt asèptic! Però, oblidant massa sovint que l’exercici de l’ètica cal que no violenti mai la consciència individual, i moltes clàusules de confidencialitat, a la meva manera de veure, són abusives i provoquen conflictes morals d'interessos. No sé si l’experiència de les “bústies ètiques” donarà resultat i, de tant en tant, els promotors de la iniciativa a part de pescar morralla enxamparan algun peix gros, de manera que l'experimeny pagui la pena. De fet, no és negativa la tolerància institucional o em-presarial de la delació controlada al servei de l’ètica i la moralitat, ja que moltes vegades sense les pistes facilitades des de l’anonimat - ara no entrarem a analitzar si més motivades pel ressentiment o la revenja que per un sentit honest de responsabilitat -, mai s’haguessin descobert i desmuntat escàndols com el de la xarxa d’empreses que produïen a gran escala sabates esportives explotant la mà d’obra de criatures i dones, o les exportacions massives de carn hormonada. Tanmateix, malgrat s’ha de reconèixer que algunes clàusules de confidencialitat han servit per tapat tripijocs i martingales consentides, vés a saber si en la guerra contra la corrupció és millor conformar-se guanyant de moment batalles puntuals, a l'espera de la victòria definitiva per més endavant.