divendres, 22 de gener del 2021

CAMPI QUI PUGUI, QUE ALGÚ ENTERRARÀ EL DARRER!

 Li manllevo a l’Iu Forn el que va escriure a Nacional.Cat, perquè és exactament el que jo hagués escrit al blog, si hi tingués la mà trencada com ell: “És la nova pandèmia. Càrrecs i més càrrecs polítics de tots els colors que apareixen llançant-se en planxa a per una vacuna contra la COVID. Però no per administrar-li a persones que viuen en residències i al personal que les atén, no. Ni a qui treballa en serveis d’UCI, urgències i centres de salut, o són pacients amb alt risc. No, no, van a per les vacunes com la gent va a pels caramels durant la cavalcada de Reis. Sap aquells que posen un paraigües del revés per arreplegar-los com si allò fos pesca d'arrossegament? Doncs això però en comptes de caramels són vacunes i per posar-se-les ells. I elles. El penúltim ha estat un tal Manuel Villegas, ja exconseller de Salut de Múrcia...”

Ara bé, francament, el que em preocupa no és que els darrers dies s’hagin destapat unes quantes històries de febleses humanes, protagonitzades per impresentables que s’aprofiten descaradament del càrrec, de la influència o inclús de l'uniforme, per “colar-se” a la cua dels que fan tanda esperant que els toqui vacunar-se. No ens hauria de venir de nou: des que el món és món, sempre n’hi ha hagut d’espavilats o de barruts que se’n surten de tot fent trampa, inclús enmig de les pitjors calamitats. L’estraperlo, per exemple, no consistia en res més que en practicar un dels principis més fastigosos dels miserables morals: “la caritat ben entesa, comença per un mateix”. És a dir, que mentre uns passaven gana de veritat, una colla de desaprensius anaven de banquet en banquet, mercadejant amb la misèria. ¿No n’heu sentit parlar mai dels que varen fer-se rics al seu poble traficant amb els magatzems monopolitzats d’Auxili Social, acabada la guerra? ¿O subhastant els “cupos” de combustible industrial o fent trafiques amb les targes de racionament perquè en tenien l'oportunitat? ¿I dels “senyors de la guerra” en tots els conflictes del món, que roben i maten els seus parents sense escrúpols per quedar-se amb les seves propietats i riqueses? Em sembla que era l’Albert Camus qui li feia dir a un dels seus personatges que mig món es fotria el fetge de l’altre, per sobreviure. I repassant les cròniques de les guerres i sobretot de les postguerres, i potser de les pandèmies, no en tinc cap dubte de fins on pot arribar a ser-ne de bèstia la rassa humana.

¿I què és sinó, a part d'insolidaritat, un símptoma de bestiesa el fet que països rics acaparin moltes més dosis de vacuna de les que necessiten? Suposo que en son conscients de que nedant ells en l'abundància per complaure la seva “gola" salvatge, un fotimer de països pobres, com sempre, es quedaran en dejú i a la intempèrie. I no sé quan trigaran, però m’hi jugo un pèsol que no tardarà gaire la medicina privada en trobar la manera discreta d’oferir a la seva parròquia menús de vacunes a la carta. Desenganyeu-vos-en, darrera les vacunes es mou molt de diner i sempre que es remena tant diner és inevitable que algú se n’unti els dits, aprofitant l’ocasió. Que l’ocasió fa el lladre i el trampós, és més vell que l'anar a peu. I és que per desgràcia, qui cregui que pot robar o fer trampa pensant que no l’enxamparan mai, perquè el càrrec o el prestigi social el protegeixen de sospites, no es podrà resistir a la temptació "tant humana" de trair la confiança de la seva gent. I en temps de pandèmia, encara em fa més fàstic, algunes d’aquestes conductes no les inspira el lucre, sinó el pànic. Cert que tot plegat és una qüestió d’ètica, però per aconseguir que la societat es comporti èticament, primer caldria que les persones no confonguessin ètica amb estètica. I perquè fos així, crec que ja fem tard puix l’única estètica que preocupa als espavilats és no deixar-se atrapar amb les mans a la massa. Aquests poca-vergonyes en passen de l’ètica mentre no els falli l’estètica, per molt maquillada que estigui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada