ELECCIONS AL PARLAMENT PEL MAIG I A CAN BARÇA QUI SAP QUAN.

I a qui no li agradi que vagi a pastar fang, que s’hi posi fulles o vagi a reclamar a cal mestre armer! Avui, demà i ja podeu comptar que fins no tinguem altres temes per treure’ls-hi punxa, tothom hi dirà la seva sobre aquests ajornaments electorals. Hi haurà opinions per tots els gustos com sempre passa, ja que si tothom pensés igual, on estaria la gràcia? ¿Com farien bullir l’olla els que viuen d’espellifar l’actualitat, que si tingués aparença humana sovint es quedaria amb la pell i l’os i, potser, sense una gota de sang? Fixeu-vos que els temes de debat i controvèrsia a la premsa i a les tertúlies radiofòniques i televisives són tan recurrents com inconsistents, en funció del que donen de si en un moment donat per tirar de beta mantenint una bona forrolla. Durant una llarga temporada ens vàrem afartar de sentir parlar del “procés” a totes hores, tema de conversa i de polèmica que després va desbancar, naturalment i per desgràcia, tot allò que feia referència a l’evolució o regressió de la pandèmia; protagonisme que els darrers dies s'ha desviat als estralls climatològics de la neu i la fredorada, i des d'avui i d'aquí a uns quants dies acapararà el safareig informatiu el sidral de les eleccions fallides. Fins dimecres, que tot serà parlar d’en Trump i de la seva darrera pallassada, que esperem no sigui tràgica.

Uns diran que respecten l’acord sobre l'ajornament electoral i d’altres acusaran els que han pres la decisió d’haver-se passat tres pobles; ja se sap qualsevol peça abatuda serveix per tirar-ne un bon tros a l’olla i, n’estic segur, els observadors com jo empaitarem uns quants malabaristes de l’embull, sent capaços de mantenir simultàniament punts de vista contradictoris, com si n’estiguessin del tot convençuts de cadascun, només per quedar bé amb seu auditori en un moment donat. Però m’hi jugo un pèsol - manllevant l’expressió col·loquial que va popularitzar el mestre Puyal - que poques vegades es posarà el dit a la llaga i es carregaran els neulers a qui vertaderament en té la culpa d’aquests embolics electorals. Acostumem a tenir memòria de peix, sobretot quan ens convé per quedar bé amb la vianda al plat; però, no oblidem per no perdre la perspectiva de la realitat que hi ha uns responsables concrets de que el país s’hagi de passar quatre mesos més sense Parlament, amb un govern en funcions, desavingut i sense president, i que els culers puguin elegir una junta directiva que tregui el carro de l'entitat que es presenta com “més que un club” i que algunes vegades ha volgut rivalitzar amb la pròpia Generalitat, del pedregar.

Pel que fa al país, no podem tampoc oblidar que el que es va anomenar a ell mateix “president vicari” o “president custodi”, Quim Torra, el 28 de gener de l’any passat va donar per trencada la legislatura en denunciar que s’havia esmicolat la seva confiança envers el seu soci de govern, i que convocaria eleccions tot just aprovats els pressupostos. Mentida punyetera! El 24 d’abril es varen aprovar els pressupostos, però el president va desdir-se de la paraula donada amb llum i taquígrafs, i amb excuses de mal pagador va allargar l’agonia d’un govern que es tirava els plats pel cap cada dos per tres, tot perquè des de la rectoria de Waterloo no tenien prou “afinat” l’espai post-convergent per assumir amb garanties, unes eleccions que, segons els oracles, “no podien perdre” pel bé del país, esclar. En resum: si s’haguessin convocat eleccions l’abril, a meitat juliol ja haguéssim estrenat nou govern i, millor o pitjor, la legislatura s’hagués renovat amb normalitat i, potser, les tensions diàries i alguns papers d'estrassa ens els haguéssim estalviat. Aquesta és la pura veritat i tot el que s’expliqui per amanir d’altres explicacions, seran contes a la vora del foc. I si no es vol reconèixer avui, la història ja es cuidarà de posar tothom on li correspon en aquest sainet.

I en quant a can Barça, que deixin de caçar bruixes desviant la responsabilitat de no tenir junta directiva en tothom que passa a prop, menys de qui la té tota: el president Bartomeu, que va enredar la troca i allargar el seu mandat contra-natura, en comptes de convocar eleccions en acabar la temporada. Per tant, ni des de la Generalitat, ni des de can Barça, es varen prendre les decisions que tocaven quan tocaven; en ambdós casos per egoismes personals i fam desmesurada de poder del seu entorn, encara que ara ho neguin perquè la culpa és molt negra i tothom en fuig. Des de temps reculats, però, la millor manera de jutjar les persones públiques és a través de les seves obres, les que han protagonitzat i patrocinat. Els fets no enganyen per molt que es vulguin entelar les ulleres d'analitzar-los. A la meva manera de veure, doncs, el que està passant a Catalunya i a can Barça té uns responsables perfectament identificats i penso que no seria balder que algun d'ells, enlloc d’esquinçar-se les vestidures donant la culpa als altres, per una vegada reconegués que la va vessar no fent el que tocava, quan tocava.