Francament, dec ser molt burro però hi ha coses que no les entenc; o potser és que les entenc massa i encara em treu més de polleguera constatar-ho. Que un país, que porta no sé quantes setmanes amb la governança empantanegada perquè els socis de govern estan a matadegolla, no pugui consultar la ciutadania per encarrilar la situació i començar a anar per feina fent foc nou, em sembla que no fa de bon entendre. Que el poble, en qui diuen resideix el poder, no pugui en un moment donat decidir qui l’ha de governar per sortir d’un atzucac polític o administratiu, representa un colossal esguerro i una prova d'impotència de la maquinària democràtica. Ara bé, encara resultaria més imperdonable aquesta deixadesa quan, mitjançant la telemàtica i la tecnologia que ajuden a fer miracles, no s'hagués trobat una solució perquè el poble pogués decidir en qui diposita la seva confiança per governar, engiponant amb ambició i imaginació un sistema alternatiu i tan fiable com anar a dipositar personalment la papereta a la urna.
Quan es vol, bé que es troben solucions imaginatives per resoldre inconvenient sobrevinguts, de tanta alta volada com organitzar reunions de capital importància econòmica, financera i política mitjançant videoconferències, o que qualsevol usuari una mica eixerit pugui gestionar el seus comptes bancaris on line des de casa, fer-se la declaració de renda, estudiar una carrera universitària des d’aules virtuals, o fer diagnòstics compromesos, inclús intervencions quirúrgiques delicades, des de quilòmetres i quilòmetres de distància. Que no m’expliquin, doncs, sopars de duro! Quan algú des de temps reculats fins avui dia s’ha entestat en aconseguir quelcom, per impossible o inversemblant que semblés d’entrada, sempre ho ha aconseguit. Per aquesta raó ahir es va anar a la lluna i avui s’organitzen caps de setmana a plataformes espacials. I sense anar tant lluny, quan els clubs de futbol, per a no ensorrar-se en la misèria han decidit continuar les competicions, malgrat fos a porta tancada per a no perdre les momes televisives i les comissions de les apostes, se n’han sortit amb una mà lligada a l’esquena.
Quan la defensa d’interessos econòmics ha requerit tossuderia, s’han inventat les mil i una per vèncer els obstacles. El passat cap de setmana, en ple temporal de neu a la zona de Madrid, la lliga professional de futbol com que hi tenia tot l’interès del món en complir el calendari compromès, va llogar un parell de dotzenes de taxis per traslladar jugadors des de les seves cases a l’estadi i que el partit pogués començar a l’hora prevista. En canvi, com que des de la comunitat de Madrid o des de la seva alcaldia no hi devien tenir tant d’interès com els futboleros, els sanitaris es tingueren d’apanyar pel seu compte, alguns trepitjant neu una bona estona, per arribar als hospitals. És la diferència que hi ha entre tenir interès en una cosa o que tant se te’n foti.
Si realment es vol aconseguir un objectiu amb prou obstinació, la majoria de les vegades s’aconsegueix buscant les eines i les complicitats que calgui. La imaginació creativa, la iniciativa infatigable i la tossuderia a prova d’entrebancs troben sempre “la manera”. El problema, en la qüestió de les eleccions al Parlament de Catalunya, és que el govern no s’ha plantejat mai davant d’aquest repte electoral, “com fer-ho possible” enmig d’una pandèmia, sinó que no ha parat de preguntar-se si amb una pandèmia pel mig era recomanable cridar la gent a votar. Si s’hagués optat per buscar alternatives al vot presencial, aprofitant tots els mitjans tècnics a l’abast, de ben segur que la incògnita ja estaria resolta. Perquè d’eines i de mètodes logístics en sobren en cas d’haver-s’ho proposat en serio i amb temps. Un país en ple segle XXI no es pot quedar parat perquè ningú s’ha pres la molèstia de buscar alternatives al vot únicament presencial. Que n’hi ha i moltes, però no es poden improvisar d’un dia per altre, sinó que calia pensar-hi mesos abans amb calma i temps per explicar-ho.
Però que no s’ha tingut interès, això és evident i segurament aquest divendres es prendrà una decisió que, sigui quina sigui, serà un nyap. Si s’ajornen les eleccions, a més d’error serà un fracàs de la imaginació i un menysteniment de les possibilitats alternatives; si es manté la data del 14-F sense apurar totes les ajudes tècniques per no dependre del vot presencial, a més de cometre un error lamentable es privarà del dret a decidir a una part important del cens, que ho podria fer si s’haguessin previst amb temps les solucions possibles. Una d’aquestes possibilitats, el vot per correu, a part de la publicitat institucional poca cosa més s’ha fet per explicar-lo i motivar-lo. Els partits polítics a penes hi han insistit amb la vehemència com s’impliquen quan volen aconseguir objectius que els interessen. La gran pregunta és, a la meva manera de veure, a qui aprofita que les eleccions s’ajornin?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada