EL MAL EXEMPLE DEL CARDENAL I DELS SEUS VIGILANTS

Sovint ens fem la pregunta de qui vigila el vigilants i ens sorprèn que la pregunta no tingui resposta concreta, suposo perquè algú va donar per suposat en un moment donat que qui té la responsabilitat de vigilar no pot ser vigilat, puix ha d’estar una mica per sobre del bé i del mal. Però, esclar, les coses no poden anar així, perquè tots som humans i tenim les nostres flaqueses i temptacions. Per tant, encara queda molt de camí per córrer per acceptar que la conducta dels qui consideràvem inviolables per defecte, tant pel que fa la seva vida privada com a les decisions públiques que prenguin no poden quedar fora de control. No és que la dictadura del “gran germà” s’hagi d’imposar indiscriminadament, però algú ha de vigilar que els alts executius, tant en empreses privades com en administracions públiques, hagin de passar comptes i puguin ser vigilats. Una vigilància, però, a la que no estaven sotmesos els cardenals, qui sap si perquè s’hauria considerat “pecat” dubtar de la integritat moral d’un príncep de l’església. Conseqüència d’aquesta “confiança a cegues” fou que, per exemple, el sacerdot Theodore Edgar McCarrick arribés a arquebisbe de Washington, i que malgrat els rumors que corrien sobre la seva immoralitat, el papa Wojtyla el promocionés a cardenal.

Abans d’acceptar el birret, va jurar i perjurar que ell, pobrissó, “mai havia tingut relacions sexuals amb cap persona, home o dona, jove o vell, clergue o laic”. I el papa se’l va creure, entre d’altres raons perquè en totes les diòcesis que va exercir de bisbe en Theodore va destacar per la seva habilitat recaptant dòlars per engreixar les arques del Vaticà. I això que els "rumors" de mala conducta eren bastant concrets: relacions amb un altre capellà, presumpta pedofília amb els seus nebots, posar-se al llit amb homes joves adults i amb seminaristes... El mes passat, però, el Vaticà va rectificar i va publicar el resultat d’una extensa investigació interna de més de 450 pàgines, que descobreix tots els enganys, mentides i encobriments que van permetre que un impresentable moral arribés a cardenal. L’insòlit exercici de transparència del Vaticà exculpa el papa Francesc de responsabilitat directa, però carrega fort amb Joan Pau II i Benet XVI, per haver mirat cap una altra banda. El desencadenant de la investigació fou una duríssima carta del nunci als EE.UU. - l’ultra-conservador bisbe Viganò -, acusant Francesc d’encobrir un cardenal.

En Viganò, quan treballava a la secretaria d’Estat, l’any 2005, ja va fer arribar a Benet XVI les seves sospites de conducta irregular del poderós arquebisbe nord-americà, suggerint obrir-li un procés canònic; però, el papa Ratzinger va tancar el capítol amonestant el seu cardenal que, en complir setanta-cinc anys ja s’havia jubilat de la diòcesi de Washington, “mantingués un perfil baix, pel bé de l’església”. Enlloc d’obeir-lo, però, el cardenal va anar fent el pinxo viatjant arreu i criticant a tort i a dret els vents d'obertura del nou papa argentí, fins que Francesc va convertir-lo en el primer cardenal degradat i reduït a l’estat laic, la pertinència més severa per a un sacerdot. L’actual secretari d’Estat del Vaticà, Pietro Parolin ha manifestat que espera que les conclusions de la investigació ara feta pública escarmentaran “tots els involucrats en processos semblants i els farà reflexionar perquè siguin més conscients de la transcendència de les seves decisions i, sobretot, de les seves omissions”.

A la meva manera de veure, però, costarà de fer net de tota la bugada mentre de sotamà segueixi donant-se empara – qui sap si per un sentit esbiaixat de “caritat cristiana” – a clergues, frares i algun prelat que arrosseguen a l’esquena també un feix de “rumors”. Ara mateix, a Paris es jutja l’ex-nunci a França, el bisbe Ventura, per abusos sexuals; però, s’ha deslliurat de la vergonya d’asseure’s al banc dels acusats al·legant els seus superiors que no es troba bé per viatjar, amagant-lo a Roma amb l’excusa de la pandèmia. Tanmateix, fa temps circulen informes independents explicant que l’església catòlica a Anglaterra i Gales va tapar durant dècades els abusos de sacerdots. I a molts altres indrets d’arreu del món, alguns no gaire lluny, s’ha fet mans i mànigues per salvar la reputació de “persones santes”, malgrat els “rumors”. Un paradigma de com la diplomàcia i el “savoir faire” vaticà recondueix els escàndols, n’és el cardenal australià Pell, cap gros de les finances de l’església, a qui el 2019 sentencià un tribunal ordinari del seu país a sis anys de presó per abusos sexuals, condemna que va anular el Suprem atenent els arguments de la defensa de defectes de forma i falta de proves. No me’n sé avenir que algunes de les persones que creuen estar per sobre del bé i del mal, no s’adonin que tard o d’hora la veritat sempre sura, per enterrada que estigui. Potser no sigui la reflexió més adient en plenes festes de Nadal, però ajuda a oblidar-nos de la pandèmia. Per cert, he llegit que el Vaticà és l’únic estat europeu que sembla ha aconseguit la immunitat epidèmica de ramat. Que bé, oi?