Ahir vàrem assistir des de la comoditat del sofà al tradicional Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena en un teatre buit completament. Els musics tocaven els seus instruments i el director es comportava com si la sala estigués a vessar de públic. Però era buida i aquesta buidor contrastava tant amb l’actitud de l’orquestra volent fer veure que tot era normal que, francament, l’espectacle despertava a la vegada sentiments de pena i d’esperança. De pena, en comprovar un exemple pràctic tan cruel de la “nova normalitat” a que estem abocats per culpa d’un virus burleta o venjatiu, vés a saber, que està fent la llesca a la humanitat sencera. I d’esperança, perquè malgrat aquesta realitat tan angoixant i tremenda encara queda gent que no es rendeix, que no tira la tovallola i que combat amb totes les seves forces per insignificants que siguin el segrest de la normalitat de sempre; això sí, prenent totes les precaucions i sense perdre la fermesa i la il·lusió, fent simplement bé allò que sempre han fet.
Contrasta, doncs, aquesta austeritat vienesa del concert de Cap d’Any amb la disbauxa, de concerts multitudinaris convocats a distintes ciutats del planeta, passant-se pel forro les recomanacions sanitàries. A través de les xarxes, només a Catalunya, aquests darrers dies es podien veure reclams de centenars de festes “particulars” provocant descaradament totes les restriccions imposades a la totalitat de la ciutadania. Algunes d’aquestes restriccions, obligant famílies, que tradicionalment durant aquestes festes entranyables aprofiten per veure’s i compartir els lligams sentimentals a l’entorn d’una taula ben parada, a resignar-se a modificar dolorosament les seves costums per por a contaminar o contaminar-se. Són incomptables els sacrificis que les famílies voluntàriament han fet per adaptar-se a la situació. En molts de casos, s’han viscut autèntics drames.
Però, mentrestant, l’escarni de la festa rave a Llinars del Vallés que fa trenta hores que dura i que les autoritats no s’atreveixen a tallar en sec. Les portades dels diaris catalans no en parlen d’aquest escàndol; només un dedica un gran titular a una festa semblant a la Bretanya francesa, com si a quatre passes de Barcelona no passés res. Els sanitaris estan que trinen veient com s’està gestionant des del govern la crisi en general i la repressió de les rebel·lies puntuals en particular.
¿Com podem sentir-nos tranquils i ben governats constatant que les mesures imposades per un govern que quan li convenia es repenjava en els “experts” per encolomar als ciutadans prohibicions dràstiques, ara passa dels clams públics de metges i epidemiòlegs perquè no s’endurissin les restriccions de mobilitat durant totes les festes? ¿Com podem sentir-nos segurs de tenir ben salvaguardats els riscs de contagi si la força pública es confessa incapaç de fer complir les prohibicions del govern? És cert que no es pot posar un policia a cada cantonada, però també ho és que les queixes dels veïns denunciant infinitat d’infraccions del toc de queda no tenen resposta adequada.
El que està passant a Llinars és de vergonya. Des de la conselleria d’Interior es diu que no desallotgen perquè hi ha tanta gent que es podria provocar una desfeta; això sí, diuen que “identifiquen” el personal i que obren expedients de sanció. Dues consideracions finals: des de que es va implantar l’estat d’alarma, el març de l’any passat, quantes sancions s’han cobrat? I una altra: un cop fetes les identificacions, s’han creuat amb d’altres arxius per comprovar quants d’aquests “identificats” ja estaven “identificats” abans en aldarulls antisistema o potser inclús en alguns tenyits de patriotisme de conveniència? Un govern incapaç de fer complir les seves ordres no pot dir que governa: simplement fa el paperot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada