Sovint ens sembla que allò que ens està passant en un moment donat és
el més gros que ens podia passar i que mai de la vida s’havia vist una cosa
igual; però, normalment, quan arribem a aquesta conclusió pixem fora de test,
perquè si garfinyem una mica el passat de ben segur trobarem precedents, inclús
pitjors que els que ens atabalen avui. És el cas del Barça, que sembla no ha
aixecat el cap des que els nois del Bayern l’escombressin de la Champions
encolomant-li un sac de vuit gols. I com que sempre plou sobre mullat, s’hi ha
afegit al desgavell esportiu la crisi social, l’econòmica i la mala-maror del
vestuari. Però això no és res comparat amb el daltabaix que van viure els
culers l’any 1931, després de perdre a Bilbao, contra l’Atlètic basc per 12 a
1, en el primer partit de la segona volta de la lliga.
Després d’una llarga temporada de daltabaixos, la
vergonya d’aquella dotzena de gols va causar a la culerada una veritable
impressió. Ja feia temps que la salut esportiva del Barça anava de capa caiguda
i un d’aquells mals traïdors que minen l’existència de mica en mica, s’havia
apoderat del seu cos tècnic debilitant-lo cada dia més fins al punt de
deixar-lo retut, aclaparat, exhaust, fent esforços de flaquesa i anant d’un
camp a l’altre suportant les més cruels befes. La redacció del setmanari “EL
XUT”, amb en Valentí Castanys al capdamunt, escrigué el 10/02/1931, una crònica
del desastre que arrossegaven, que li manllevo i que si la llegiu
detingudament, potser us cridaran l’atenció les coincidències entre aquella
peripècia i la crisi actual:
“... Vell, xacrós, desmillorat, com si enlloc de
trenta-dos anys en tingués setanta, quan no pateix de la defensa, li fan mal
els mitjos, i quan no li funcionen els davanters se li para el porter... En un
club on els principals puntals del qual són un entrenador que cobra en lliures
(163), un davanter centre que no actua, tres porters que el que no té un all té
una ceba, un gran xutador que no xuta, una directiva dividida i un reguitzell
de socis que només criden quan els resultats són adversos, és molt difícil
d'endegar les coses perquè rutllin. I el més trist del cas és que aquesta
vegada les coses estan tan malament que no creiem que hi hagi ningú capaç
d’esbargir el temporal... La Junta ha dimitit perquè el club travessa una
fantàstica crisi econòmica. Que no ho sabíeu? Doncs ara ja ho sabeu!. Es veu
que la cosa està que bufa i no hi ha un pa a la post. I pensar que l’any passat
teníem superàvit! I després del resultat de diumenge, ja em direu. Si el
resultat hagués estat satisfactori, tot s’hauria arranjat. Però davant del 12 a
1 de Bilbao, no solament ha dimitit la junta i la comissió esportiva, sinó que
en sortint del camp de Bilbao, vàrem dimitir tots els socis.”
Un parell de dies després, “EL XUT” va repetir l'escarni
publicant una esquela a tota plana, dibuixada per en Castanys i rematada amb
una necrològica per sucar-hi pa: “... L’acte del sepeli tingué lloc a Bilbao i
va constituir una manifestació de dol. Per davant del cadàver desfilaren els
lleons del nord i totes les societats corals de Bilbao, cantant himnes
funeraris i dipositant corones al peu de la seva tomba. Tota la població va
sumar-se a la manifestació i els comerços varen tancar les portes amb tot i
ésser dia festiu. Els vells aficionats ploraven i s’arrencaven els cabells.
Entre les corones dipositades al peu de la tomba hi havia dedicatòries que
feien venir llàgrimes als ulls: “A nuestro amado hermano azulgrana”. “Al maestro del
fútbol”. “Al club de más brillante historial” … Cal que els socis se sobreposin a l’emoció i no imitin
el capteniment de la junta. Han de mostrar-se forts en la dissort que mentre hi
ha vida hi ha esperança. Segurament el cadàver serà embalsamat i el diumenge
estarà exposat al camp de les Corts. Tan bo que era, i es va morir!”
En descàrrec dels jugadors, he de fer constar que el
12 a 1 que van encaixar no és el rècord de sacs de gols arreplegats en un camp
de futbol en un sol dia. L’Espanyol, a l’època que en Zamora jugava a can Barça
i també anava de gairell, envià el seu primer equip a Manresa, que va endinyar
als pericos un 25 a 0. Això sí, a l’equip de l’Espanyol no hi jugava cap
professional i els mitjos ales de l’equip van confessar a la premsa de la
capital del Bages que era la primera vegada que jugaven amb pilota grossa. En
fi, amb aquesta ressenya amable vull encoratjar els socis del Barça
recordant-los que d’aquella desfeta del 12 a 1 se’n van sortir i de la d’ara
suposo que també ho faran, sobretot si guanya la presidència en Laporta,
d'aquell crit valent: “no vamos tan mal!”. I a la resta d’amics i amigues del
blog us desitjo un millor any 2021, i que no oblideu el 2020 perquè, malgrat
tot, hi tenim un familiar, un amic o un conegut que s'hi va deixar la pell per
culpa d'un virus. Per la meva part, tastaré el 2021 amb precaució abans de
reprendre les reflexions dissabte o diumenge, a molt estirar el proper dilluns
si trobo que és un projecte d'any dur de rossegar. Mentrestant, feu bondat i no
sortiu de la bombolla aquesta nit. Però, malgrat tot, sigueu feliços!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada