Després d’escoltar els responsables d’educació de les diferents autonomies arrufar el nas parlant de la rentrèe escolar, i de submergir-se en el maremàgnum de comentaris, alguns quasi apocalíptics, que destil·len els mitjans de comunicació, els pares que portin els seus fills a l’escola d’aquí a quinze dies es mereixerien la medalla al valor. I és que, en comptes de bastir des de l’administració un clima de calma i confiança perquè la canalla i els pares esperin amb candeletes reprendre els estudis interromputs per força abans de setmana santa i d’haver liquidat el curs amb un aprovat general, el que es fa des dels mateixos governs que haurien d’aportar llum, es complicar tant els protocols de posta en marxa i d’accés a les instal·lacions escolars, que produeixen fum a dojo, estimulant els recels i les preguntes emprenyadorament escèptiques de mestres, pares, avis i mitjans d’informació sobre el futur de l’experiment. Francament, enlloc d’insistir: “ho tenim tot apamat i ben lligat perquè no es produeixin contagis”, només reciten com lloros, fins atipar-te’n, les mesures que prendran “en cas de contagi”, inclòs “disfressar” amb epis com els sanitaris el professorat, o enviar tots els nens d’una mateixa bombolla contagiada a una quarantena domèstica, sense preveure la cobertura econòmica del cuidador. El problema és que, a part de no tenir gaire empatia ni mà esquerra per explicar-ho, ho fan en un to de veu tètric, com si ja donessin per fet que adoptar aquests tipus de mesures serà inevitables. Caraina, doncs, quina manera tan intel·ligent de promocionar la represa del nou curs!
Alguns col·lectius de mestres ja tenen convocada vaga pel primer dia de classe i comunitats com la xinesa recomanen a la seva parròquia no afanyar-s’hi a portar els seus fills a col·legi. A aquests dubtes, que els propis governs han ajudat a crear amb les seves discrepàncies, incoherències i contradiccions, sempre per raons polítiques més que no pas epidemiològiques, s’està fent un sarcàstic favor a contribuir en crear un clima de serenitat d’esperit en la comunitat escolar – pares, mestres i alumnes -, que té els nervis tan trasbalsats pels rumors i les brames, que a la mínima senyal d’alarma poden saltar brots histèrics incontrolables. Fins ara, els preparatius per obrir les portes dels col·legis en unes condicions el més semblants a la “normalitat” presencial no s’han pogut contar d’una manera més maldestre, enmig de constants rectificacions del que s’havia dit el dia abans i de missatges fets amb tant poca convicció que desperten més preguntes que certeses. Perquè un remei faci efecte, cal que el malalt se’l prengui convençut que li anirà bé perquè “creu” amb qui li ha receptat; per aquesta raó els placebos ajuden. I és que per superar qualsevol mal tràngol cal tenir confiança amb qui lidera els esforços per sortir-se’n de l’atzucac. Però el problema que tenim és que les solucions que es proposen semblen més una cataplasma feta cuita-corrents i de matinada per xarlatans, que una teràpia rigorosa pensada i estudiada amb tots els ets i uts, amb tothom al darrera disposat a recolzar-la per fer-la creïble. Mentre per motius estrictament polítics a tots els partits no els hi doni la gana de recolzar de bon grat o almenys per salvar les aparences, una crida unitària per ratificar una estratègia comuna la en la represa escolar en temps de pandèmia, val més que tirem el barret al foc i que siguem conscients que ens juguem, aquest gran repte social i cívic, a la ruleta russa de la improvisació i dels rampells.
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada