ELS 34 ABSOLTS DE BANKIA VERSUS ELS INHABILITATS TORRA I PESARRODONA

         Ni se us acudeixi dir que la justícia és una conya! Perquè el que passa és que vosaltres no en teniu ni punyetera idea de lleis, ni encara menys del que costa enfilar-te fins als més alts esglaons de la magistratura. I no diguem d’asseure’s a una de les butaques del Tribunal Suprem o del Constitucional, que això ha de ser l’hòstia! No tothom hi pot arribar a aquest súmmum professional! ¿Us imagineu les hores esmerçades covant jurisprudència a tremuja, enlloc d’anar de farra amb amics de carrera que es conformaven amb una simple llicenciatura en dret per tenir dret a usar la toga i fer bullir l’olla? Qui assoleix la magistratura, sobretot quan més alta aquesta sigui, té molt de mèrit i no només es tracta de quelcom extraordinari o genial, sinó que gosaria a dir que a la magistratura, al meu parer, el mot que la defineix o qualifica millor és el de sublim. El magistrat no s’esforça tant per arribar-hi al cim de la judicatura perquè n’estigui enamorat de la justícia, el seu cas és molt més impressionant: s’hi vol casar. Semblant a les monges que consagren la seva virginitat per desposar-se amb Jesucrist!

Per tant, les sentencies dels magistrats no s’han de considerar mai, amb el desdeny i menyspreu propi dels ignorants, com una “parida”. Àdhuc en la sentencia més poc encertada d’un magistrat d’upa, sempre s’hi pot aprendre alguna cosa sobre les infinites maneres com es pot interpretar la justícia, depenent del vent que bufi. A més a més, les sentències que fa un magistrat de categoria no es resumeix amb quatre folis sinó que pot superar el centenar o més. I és que la sapiència jurisprudencial d’un magistrat d’upa és inabastable, raó per la qual normalment triga més en redactar-la que un simple jutge de primera instància. Per tant, s’han de llegir de cap a peus aquestes sentències tan carregades de “considerandos” i no córrer a criticar-les, després de passar-se només quatre minuts donant-hi una llambregada al “fallo”.

           Però, tampoc és pot caure en el vici tan propi dels illetrats, ganduls i dropos periodistes o tertulians, opinant a tort i a dret, sense haver estudiat ni un petricó de la jurisprudència que s'ha empassat el magistrat que l'ha dictada, que es tracta una sentencia aberrant o injusta.¿ Qui en sap més dels cops amagats de la justícia que qui s’hi ha casat? Però com que no temin respecte ni consideració als que s’han cremat les celles, passant-se nits de vetlla sobre tractats de Dret, hom emet judicis de valor sobre sentències en teoria exemplars venint d'on venen. A la meva manera de veure, però, no és que la gent que reacciona d’aquesta manera tingui el dit a l’ull als magistrats o se li’n refot de la justícia. No, el que passa és que com que no ha estudiat tant com un magistrat d'upa, vol amb orelles de ruc entendre els ets i uts d’una resolució tan meditada, sospesada i primmirada que, a vegades, fins i tot té regust de maquiavèl·lica.

            Però, tanmateix, el que es llegeix les sentències dels magistrats d’upa des de la ignorància supina d’un simple ciutadà ras, que per apamar les situacions recórrer més al sentit comú que als racons i subtileses legalistes, li costa d’entendre la sentència que ha “destituït” literalment i sense pal·liatius un president electe d’un govern autonòmic per una desobediència venial, si voleu pròpia d’un activista o d’un fatxenda idealista, sense haver causat cap altre estrall que una confrontació civilitzada de maneres d’interpretar els límits de la llibertat d’expressió. I sobretot li costa d’entendre si la compara amb una altra sentència dictada l’endemà, en la qual un tribunal constituït per magistrats d’upa absolt la banda de lladres de coll blanc, capitanejats pel bandoler Rato, que segons la Fiscalia van robar bous i esquelles a milers de petits inversors d’una entelèquia anomenada Bankia, la que va blanquejar les pèrdues generades per la Caixa Madrid emparada sota les faldilles d’Esperanza Aguirre, primer des de la Comunitat i després des de l’Alcaldia madrilenyes. I que, per postres, als quatre dies de sortir a Borsa va fer fallida, causant als contribuents espanyols una llufa de quasi quaranta mil milions d’euros, sense que n’hagi tornat ni una engruna. Totes les comparacions son odioses però comparar aquestes sentències fa fàstic. I, franca-ment, s’ha de tenir molt de respecte i consideració pels magistrats d’upa que les han dictat per empassar-se-les aquestes dels darrers dies d’una altra manera que com a autèntiques “parides” jurídiques. Des de la meva confessada admiració pels magistrats d’upa, només em puc consolar de la decepció pensant que un mal dia el pot tenir qualsevol. El problema és que una veueta perepunyetes que em surt de l’estómac sempre que quelcom se m’empatxa em xiuxiueja que darrerament de “mals dies” ja n’hi comencen a haver-ne massa.