QUÈ VOL QUE LI DIGUI? A MÍ AQUESTS VEÏNS EM SEMBLAVEN GENT NORMAL

No sé si us hi heu fixat, però cada vegada que la policia deté algun malfactor per un homicidi, per violència de gènere, per estar implicat en alguna presumpta conxorxa terrorista o embolicat en algun merder de droga, la majoria de les vegades els seus veïns més propers, quan són ensopits pels periodistes a peu de carrer, tiren pilotes fora assegurant que mai se n’havien adonat que passés res d’estrany a la casa del costat, i hi treuen ferro amb indiferència i cara de sorpresa. No me les puc explicar de cap altra manera aquestes reaccions tan ponderades en públic d'una gent que sembla impossible que no en tingui ni idea de res, que suposant-los afectats per una nova variant urbana del síndrome d’Estocolm i, per tant, aquestes persones haurien de ser objecte d’un estudi psicològic. Ja que no és del tot normal que la majoria de veïns d’un delinqüent, quan se’ls hi posa davant dels morros un micro per recollir les seves impressions en calent, es mosseguin la llengua quan tenen la premsa burjant-los per aconseguir alguna indiscreció que serveixi per fer bullir l'olla mediàtica i, en canvi, es deixin anar amb tota mena de penjaments i retrets quan se’n parlen entre ells, sense roba estesa, del què sabien o s’ensumaven que passava a casa dels veïns conflictius.

           I és que malgrat les relacions entre veïns ja no tinguin avui res a veure amb aquell idíl•lic “val més tenir un veí a la porta, que un parent a Mallorca”; i que en aparença ningú és preocupa de ningú i només es saludin els que comparteixen comunitat amb prou feines si es troben a l’ascensor, la veritat és que tothom sap del peu que calcen i més els que viuen al tercer segona o al quart tercera, incloses les manies, les descaradures i les costums una mica estrafolàries o esbiaixades. Tanmateix, en un considerable número d’escales de veïns, en les que sembla que ningú es preocupa de ningú i tothom fa la seva vida sense entretenir-se fent el badoc i el sedasser, el cert és que pocs desaprofiten, si la tenen, l’oportunitat de xafardejar discretament tant com poden la vida dels altres, de manera que quan hi ha sorolls o terrabastalls a casa d’algú, és mentida punyetera que les conductes diguem-ne desguitarrades, en un sentit o altre, dels que hi viuen haguessin passat desapercebudes dels seus veïns. En cas contrari, ens trobaríem de veritat davant un paradigma del respecte a la intimitat aliena, cosa improbable perquè ser tafaners és una característica molt humana.

El que passa és que a l’hora de retratar-se davant la premsa o dels curiosos, prefereixen fer el paperot de desmenjats i desfer-se en compliments abstractes del veí detingut i de la seva família, amb tanta hipocresia regalimant-los nas avall com quan a l’hora del seu funeral tots els morts, sense excepció, resulta que eren excel•lents persones, fins i tot pels que s’havien tret un pes de sobre quan saberen que aquell mort en concret que no els hi queia gens bé, l’havia palmat. Potser és que aquests veïns tan neutres i primmirats prefereixen no mullar-se, no sigui cas que la policia els fes perdre mig matí anant a comissaria a declarar, o que els amics de la família empudegada els hi passessin factura si desafinaven xerrant més del compte, ja que s'ha d'anar en compte que les parets escolten. Amb veïns tan bons, porucs, miops i considerats, que procuren no xafar ulls de poll per si de cas, aquest país cada dia s’assemblarà més al paradís de les meravelles, on visqué Alicia.

           El problema és que per molt que s’hi esforcin els veïns de l’escena d’un robatori, agressió o incident qualsevol, en seguir per cautela el principi saludable però utòpic que "a boca tancada no hi entren mosques”, la trista realitat és la que és i no es pot maquillar ni amagar, fugint d’estudi. Potser si quan algú aixeca sospites al veïnat, de les quals potser se’n parla discretament per les cantonades o a les poques botigues d’una altra època que queden pel barri, es fessin saber a qui correspon vetllar per l’ordre i la seguretat ciutadana, es previndrien mals majors. Però, esclar, mentre la col·laboració ciutadana estigui malvista com a delació – ara amb la las transgressions sanitàries per evitar l’expansió dels contagis en temps de pandèmia, s’està escarnint i ridiculitzant el ciutadà col·laborador fotent-se’n i estigmatitzant-lo com a “policia de balcó” -, la seguretat pública sempre anirà coixa. Evidentment, és la meva manera de veure-ho. Els que no hi estigueu d’acord, perdoneu les molèsties, però és el que hi ha!