L'EMPRENYADORA TRUCADA QUE CADA DIA M'ESGUERRA LA MIGDIADA

          No falla, quan estic en el punt més dolç de la migdiada, em sobresalta el crit del telèfon. A vegades, quasi em foto de lloros per arribar-hi a temps perquè tinc l’ànima adormida, i quan el despenjo sento una veu, normalment femenina que amb accent de vés a saber quines quimbambes em pregunta melosa si parla amb el senyor José Maria. Quan jo encara anava amb el lliri a la mà li contestava afirmativament, pensant qui sap què em voldrien comunicar – potser un premi literari dels molts concursos en que participo, vés a saber! -; però, no, allavonces la veu anònima intentava fer-se simpàtica presentant-se com a Mirinda, Candelaria o Virginia, per endinyar-me tot seguit un rotllo encaminat a caçar passerells encantats o ingenus, que li volguessin comprar el servei o el producte que promocionava.

         Quan ja vaig endevinar de què anava la broma i que les llagoteries de la venedora eren una tàctica, tan antiga com la de l’Eva fent l’article de la poma a l’Adán, per fer-me caure de quatre potes en un parany comercial que es basava en el vell truc de vendre duros a quatre pessetes en versió moderna, vaig inventar-me una dotzena de mètodes per treure’m de sobre aquelles paparres, d'una manera cada vegada més descarada i àdhuc mal educada, per tal de deixar la impertinent amb la paraula a la boca, o tallant la comunicació d’entrada un cop el mòbil em delatava que la trucada procedia de Badajoz, Lugo o Valencia i, escarmentat i escaldat, m’olorava una nova temptativa d’aixecar.me la camisa. No sóc l’únic que actua tan expeditivament sense escrúpols contra aquesta invasió il·legítima de la meva llar, en el moment més inoportú. Però, com que ja els hi pres el número i sé com s’ho manegen no vull perdre els estreps i passo de la trucada empallegosa no despenjant ni el telèfon, perquè sospito que només pel fet de contestar “digui”, la companyia que Movistar m’ho farà pagar al proper rebut, de manera que la Candelaria de torn s'estalvia que l’engegui a parir panteres a les primeres de canvi, però no puc escapolir-me’n de que l’endemà una de les seves impertorbables i incansables col·legues torni a tirar la canya per veure si pico l’ham.

           A la meva manera de veure, però, aquest assetjament de la nostra intimitat per part de operadors o operadores que t’ofereixen descomptes, regals i gangues a totes hores, amb un discurs pràcticament calcat, requereix una reflexió més seriosa perquè no tot consisteix en treure-te’ls de sobre, com acabem fent la majoria dels "beneficiaris" de les trucades. També hi ha gent, encara que sembli mentida, que se'ls escolta i, potser, inclús manté una conversa amb l’invisible comunicant que li dona la tabarra a l’altra banda de la línia; el que ignoro és si amb aquests interlocutors tan centrats en el seu rotllo és possible de mantenir-hi una conversa normal, raó per la qual qui sap si no hi ha algú que aprofita la trucada in-tempestiva per trencar la seva soledat particular. En aquests casos, m’agradaria saber si l’operador/a segueix donant corda a la conversa o la talla perquè el seu temps és or i no el pot perdre en bajanades ni sentimentalismes.

             Vet-aquí que el fenomen de les persones que es dediquen a fer promocions comercials per telèfon us confesso que m’intriga i em desvetlla tot un reguitzell de preguntes, pura xafarderia si voleu, que podrien resumir-se en una de sola: els que es dediquen a aquesta feina al meu parer tan ingrata, ho fan perquè tenen ànima d'esclaus o de robots? Perquè, francament, no m’imagino a cap persona normal capaç de suportar estoicament insults, exabruptes i engegades a la merda amb tota regla, sense que la moral se’n ressenti i acabi el dia feta caldo. No em puc imaginar quines són les condicions laborals que tenen aquesta gent que es busca la vida en aquest treball, si és que en tenen; però m’hi jugaria el què vulgueu que les condicions contractuals estan més properes a l’esclavitud de temps reculats que no pas a les llibertats pròpies del segle XXI. I també m’agradaria saber si les companyies que encarreguen aquest massiu bombardeig comercial dels ciutadans, envaint els seus espais de privacitat, els hi són tan rentables els resultats obtinguts que no pensen deixar d’insistir en una pràctica tan impopular. Potser, doncs, caldria preguntar-nos qui està més moltonejat, si els consumidors que piquen l’ham o els operadors disposats a tirar la canya per una misèria, tantes vegades com calgui i sense perdre mai la moral.