ENTRE LA PANDÈMIA I LA DESUNIÓ, UNA TRISTA DIADA MOLT ESPECIAL

           Demà cadascú en farà la seva lectura positiva o negativa de com s’haurà desenvolupat la Diada, però l'ambient que es podia respirar ahir, les opinions que es podien copsar pel carrer i que, de fet, traslladaven els diaris a les seves portades, es podrien resumir en alguns dels imputs llegits: “els independentistes ho continuen sent, però potser no hi aquella il·lusió ni aquella empenta d’altres anys”; “la gent no està cansada, però hi ha un cert grau de desencís per com s’han fet les coses”; “les persones que volem la independència persistim, però no veig l’entusiasme d’altres anys”; “no hi ha un rumb clar i això passa factura. Els últims anys el moviment va a remolc de l’Estat espanyol”; “fa temps que els partits no s’entenen i per això alguns estem decebuts i desenganyats, però mai derrotats”; “ hi ha gent desencisada per la contra-posició que hi ha entre grups polítics i això es pot notar”; “els ànims i les ganes de fer coses estan desinflats”; “la cosa s’ha desinflat i segur que els partits polítics no hi ha ajudat gens”... Podríem anar seguint el repertori, però em sembla que ja són prou significatius aquests exemples esporgats. La qüestió és: ¿es capgirarà aquesta sensació pessimista gràcies a que es penjaran més senyeres que mai a tot arreu i a que els balcons s’ompliran de gent aplaudint i cantant a quarts de sis de la tarda? ¿Tantes senyeres i balcons plens com perquè no s’hagi notat que els carrers estaven mig buits, en comparació a d’altres Onzes?

         Aquesta Diada, que la presidenta de l’ANC defineix com especial, en el context d’una crisi sanitària, econòmica i social sense precedents, l’independentisme militant i resilent intenta fer palès que no renuncia a cap dels seus objectius, però ha hagut de reconèixer que les circumstàncies mundials li han desdibuixat les prioritats polítiques, no obstant es resisteixi a iniciar una hibernació controlada com les marmotes. Per aquesta raó, l’Elisenda Paluzie feia ahir pública una reflexió-confessió que és tota una pessigada als desmoralitzats i deprimits: “Com ja va passar en la crisi del 2008 l’absència d’un govern català amb totes les capacitats per gestionar la crisi i la recuperació se’ns ha fet terriblement visible. Ens manté ancorats en el victimisme, en la queixa estèril quan no es prenen les decisions adequades. I aquesta serà la tònica dels propers anys, si ens equivoquem en les prioritats. Precisament perquè hi ha crisi, la independència és urgent. Aquest Onze sortim al carrer, doncs, per dir que volem construir un futur millor, i per fer-ho necessitem un Estat que ens garanteixi drets i llibertats”.

           Per altra banda, tampoc podem oblidar aquest Onze, per més que dolgui, que l’escletxa entre les diferents ànimes del sobiranisme cada dia que passa es fa més gran i cridanera, i ja no es dissimula; no cal que repeteixi tots els mals gestos que han abundat els darrers dies perquè tots n'aneu ben servits. Però, a la meva manera de veure, enmig d’aquest guirigall em sembla imprescindible escoltar el missatge serè i contundent dels republicans Oriol Junqueras i Marta Rovira, que a través d'un llibre ens expliquen “com ho hauríem de fer per tornar a vèncer”. Avui que aquesta reflexió està farcida de cites, manllevo les paraules del periodista Jaume Barberà per feu-se’n cinc cèntims: “... Junqueras i Rovira arriben a la conclusió, sense enganys, ni fantasies, ni venjances, que per tornar-ho a fer, cal ser molts més i que els partidaris de la independència han de superar de llarg el 50% a les eleccions catalanes i no una vegada, sinó tantes com sigui possible. Només així, diuen, sumant, sent més en cada elecció l’Estat espanyol tindrà la pressió que avui no té per asseure’s a negociar un referèndum d’autodeterminació acordat, amb totes les garanties i reconeixements inter-nacionals. I si malgrat ser molts més del 50% i d’haver-ho aconseguit de manera sostinguda en el temps, l’Estat continua sense atendre les reivindicacions de la majoria del poble de Catalunya, només quedarà, diuen, la via unilateral i la desobediència civil”

         O sigui que des de la marca original del republicanisme i de l'independentisme ens posen deures: perseverança, paciència i sentit comú. Quelcom, per cert, que venim repetim en aquest blog gairebé amb les mateixes paraules des de fa mesos. Però hi afegeixen una guinda, en forma de “recadet” enverinat: que per aconseguir això d'ampliar la base independentista i ser molts més que un esquifit 50%, “cal governar, i governar bé”. Mentrestant, a les pressions a Torra que li plouen des de totes bandes, inclosos els seus companys de viatge perquè convoqui eleccions ja, s’hi afegeix Sánchez ajornant l’aprovació dels pressupostos de l’Estat fins que a Catalunya es facin eleccions. Waterlooo ja ha dit la seva: esgotar la legislatura fins al final. Pensem-hi en tot plegat, aquesta Diada tan especial, atípica i trista.