En vistes que els contagis
no s’aturen i estan desllorigant els nervis i la paciència d’alguns polítics
que no saben com sortir-se’n de l’embolic en que s’han ficat, per no deixar el
trencacolls pandèmic exclusivament en mans dels epidemiòlegs i experts en
sanitat, deixant-los actuar sense pressió política i no regatejant-los cap dels
recursos indispensables per fer la feina els sanitaris, als hospitals,
residències de gent gran i CAPS. Però com que estan perduts en la seva
petulància, per fer veure que fan alguna cosa amenacen amb unes multes irreals,
tan espatarrants com incobrables, als presumptes culpables de propagar el
contagi del virus, per no portar mascareta, per no mantenir la distància social
i per no respectar les normes de civisme sanitari, en general. Però, aquest
enduriment de la repressió administrativa no soluciona l’avanç de la pandèmia
perquè, en el fons, no és altra cosa que una covarda i eixorca fugida cap
endavant, fent servir les multes i els càstigs com a penyora de que els
polítics s’ho prenen en serio, però sabent de sobres que poques, per no dir cap
d’aquestes multes, arribaran a cobrar-se i, per tant, no serviran per gaire més
que per generar més burocràcia inútil.
Això em recorda quan estaven de moda, a causa de les
recurrents queixes ciutadanes per les caques de gos que embrutien carrers i
places de molts municipis, les presumptuoses “ordenances de civisme”. Els
regidors, sobretot els que no havien "tocat" mai poder anaven de
corcoll per aprovar unes ordenances de civisme que fossin la panacea en vers,
amb les quals pretenien carregar-se totes les males costums de convivència
ciutadana d’una revolada. Suposo que us en recordareu que molts ajuntaments,
potser a falta de recursos per emprendre projectes més ambiciosos, varen entretenir-se
engiponant ordenances de civisme a mansalva, d’allò més primmirades i exigents,
buscant la complicitat de les associacions de veïns per desenvolupar aquella
croada cívica. En tots els projectes d’ordenança, el capítol reservat a
eliminar les tifes de gos escampades arreu hi tenia reservat un lloc d’honor,
per la senzilla raó que sempre que es convocava una reunió de participació
ciutadana per posar a rotllo l’incivisme, era inevitable que el tema de les
caques de gos consumís bona part del debat i de l’anecdotari del dia.
El bo del cas és que tot sovint hi havia alguna ànima
de càntir que, anant de perdonavides o de setciències, deixava parat tothom,
assegurant: - “això rai, té ràpid remei. Farem una crida als veïns i, si cal,
els motivàrem imposant multes a dojo”. No tardaren gaire a descobrir aquells
il·lusos regidors, que apel•lar al sentit de responsabilitat dels ciutadans
quedava molt bé sobre el paper, però que a la pràctica era paper mullat, en
part diguem-ho clar, perquè els que havien de multar els propietaris de gossos
que no feien el gest de ajupir-se per arreplegar la caca de les seves bèsties,
la veritat sigui dita s’ho agafaven més aviat a la fresca i mirant cap a una
altra banda. Qui sap si per una simple qüestió d’autoestima professional: es
van fer guàrdies municipals picant més alt que per perseguir els que no
recollien les cagarades del seu gos. Per tant, poques multes es van imposar i
l’articulat, en general, de les ordenances no va passar d’una declaració de
principis voluntarista.
I me n’he enrecordat d’això, perquè em sembla que les
multes per infringir les normes del confinament o per prevenir contagis, van
pel camí del fracàs com en l’assumpte de les caques de gos. Amb l’única
diferència que ara no és per desídia dels agents que les han de posar, que prou
van demostrar la seva implicació i zel durant els confinaments perimetrals,
sinó perquè poques d’aquestes multes s’han arribat a cobrar degut a la manca
d’empara jurídica que una eixam d’espavilats professionals en Dret va posar de
relleu, aprofitant per fer bullir l’olla a copia de recursos. A la meva manera
de veure, doncs, com que allò que està relacionat amb la pandèmia li ve de nou
a tothom - inclús desconcerta als experts -, pretendre amb multes fer creure la
ciutadania resulta una qüestió molt temerària i delicada perquè enfronta
l’exercici de determinades llibertats individuals amb el deure de no atemptar
contra la salut pública; és a dir: s’haurien de lligar prèviament molts de
melics perquè les sancions fessin creure als acostumats a desobeir, per
sistema, quasi per convicció.
Francament, cal molta pedagogia per aconseguir que
tothom faci cas de les recomanacions encaminades a doblegar la cèlebre corba
dels contagis. El problema és que la cultura de respectar allò que mana
l’autoritat – no perquè sigui l'autoritat, sinó perquè en una democràcia qui
mana ho fa perquè el poble l’ha escollit perquè mani -, no s’improvisa en un
cap de setmana, fent quatre xerradetes. D’altra banda, aquesta cultura
democràtica de respectar l’autoritat té una altra vesant encara més preocupant:
que s’ha de tenir també molt en compte que qui mana sàpiga manar; sobretot que
hi entengui una mica d’allò que mani. Em sembla que a l’hora d’analitzar les
causes de que no es controlin els contagis, i de que en alguns territoris
s’estigui al caire del caos, hauria de pesar tant o més que la desobediència
puntual del jovent en nits d’oci o la relaxació dels contactes socials en
trobades familiars, la supina incapacitat per manar de massa dirigents
polítics, que per fer creure es refien més de fer anar el garrot o d’agitar
espantalls, que de practicar l’autoritat moral. Tenim mala peça al teler si,
per aplanar la corba de la pandèmia, els que manen es refien més de les
xurriacades que de la pedagogia. A Madrid, per exemple, que hi hagi polítics
que assegurin que per fer callar els incordis de Vallecas, la solució és portar
al barri l’exercit, vol dir que amb aquestes mentalitats tan retorçades el
coronavirus en té per temps de campar per on li roti i de fer festa major i tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada