TANTS ASSESSORS DELS POLÍTICS SÓN UN ESCARNI SEMPRE, PERÒ EN TEMPS DE CRISI MÉS

           Si algun dia fos possible accedir - sense passar per cap filtre ni intermediari que enterboleixi els resultats - al cens d’assessors de lliure designació per part dels alts càrrecs de l’administració – des de ministres a subsecretaris i directors generals – contractats a dit, de ben segur cauríem de cul. I encara quedaríem més meravellats per la prodigiosa multiplicació de menjadores públiques innecessàries; i si s’afegís al llistat d’assessors a benefici d’inventari, els que es belluguen pels despatxos de les disset autonomies, ajuntaments de com a mínim la majoria de municipis de més de vint-mil-habitants i de les Diputacions, ves comptant. Totes aquestes persones endollades per assessorar tenen perfils diferents, però totes comparteixen el mateix comú denominador: són gent “de tota confiança” del propietari del dit que els ha designat. Ara bé, perquè la transparència fos complerta, caldria que al costat dels seus noms hi figuressin els imports totals de les assignacions que entre nòmina i dietes s’embutxaquen. I, ja posats a fer, per arrodonir l’anàlisi no fora balder indagar quants d’aquests assessors disposen d’ingressos d’altres procedències, ja que per ocupar una d’aquestes “rectories” no sempre s’exigeix dedicació complerta, de manera que bastants d’aquests professionals bastant ben pagats per cert, encara poden engreixar la moma amb ingressos per simultaniejar d’altres activitats no incompatibles amb l’assessoria a un alt càrrec.

           No desitjo polemitzar amb ningú sobre una qüestió tan delicada sense disposar primer de les dades que demano. Només amb els llistats a la mà podrem adonar-nos exactament de la magnitud de la tragèdia pressupostaria que suposa per una ciutadania que, sobretot en temps de crisi, s’ha de privar de tantes coses mentre un regiment d’assessors són escollits a dit per donar consells o fer gestions que podrien perfectament aportar els funcionari de carrera en nòmina d’aquestes institucions. I encara si només es tractés d’un assessor per alt càrrec, beneit sigui Déu! Però resulta que hi ha polítics que necessiten un vertader eixam de consultors àulics per governar. No és per prendre-s’ho a tall de conya que més d’un alcalde o alcaldessa en necessiti vàries dotzenes d’aquests “estómacs agraïts” per assegurar-se de no donar un pas en fals, crossa que no els hi deu servir de gaire tenint en compte les vegades que es foten de peus a la galleda, sovint amb l’assessor al costat. Per vessar-la tant com ho fan, els polítics al meu parer no necessiten tants assessors.

         He escrit “estómacs agraïts”, perquè una bona part d’aquesta trepa – sempre hi ha les honorables excepcions que confirmen les regles generals -, accedeix a l’endoll amb el carnet del partit penjat del nas. I és que més que assessorament, moltes vegades la contractació d'un assessor de confiança serveix per tornar favors entre amics i tenir entretinguts i pagar serveis prestats a correligionaris. En qualsevol cas, no tot són flors i violes pels assessors, ja que aquests endolls no són per sempre sinó que tenen data de caducitat. Avui hi són i demà poden no ser-hi, ja que aquesta feina és tan fugaç com la carrera del càrrec públic que els ha designat. Però mentre dura el xollo, dona per fer bullir l’olla amb força més substància i vitamines que un treballador del rengle. No cal que arribeu a conclusions sobre aquesta reflexió, espereu a consultar la llista si és que algun dia es dignen fer-la pública i si tot plegat es fa palès que no és una brama aleshores serà el moment de preguntar-nos si tots aquests que suquen el melindro als pressupostos públics de trascantó, val la pena que s’estiguin malgastant els nostres impostos en feines prescindibles, enlloc d'emprar aquests recursos a tapar forats socials que no poden esperar més.