Follow by Email

dimecres, 16 de setembre de 2020

MENTRE NO TINGUEM VACUNA ENS HAUREM DE REFIAR DE LA FORÇA DE VOLUNTAT

          Als de la nostra generació ens varen acostumar a pujar a base d’oli de fetge de bacallà, vi de quina, algun calbot de tant en tant per fer-nos anar drets i molta “força de voluntat”. Això de refregar-nos pel nas la necessitat de tenir “força de voluntat” sempre que ens queixàvem per quelcom que no ens venia de gust o quan no sabíem ni com posar-nos-hi per fer allò que ens manaven, era la canterella recurrent a casa, a l’escola o a la feina. I és que pels nostres avis, mestres o patrons, la recepta per aconseguir l’èxit es reduïa a tenir “força de voluntat”, que és molt diferent a “fer les coses per força”. Tenir “força de voluntat”, tal com ells ho entenien, significava esforçar-se per aconseguir qualsevol fita clavant els colzes a la taula i serrant les dents, enlloc de fer-ho de mala gana o si us plau per força. Ara trobo que en general ens hem tornat tots una mica menys tossuts del que érem de joves i, potser, si una mica més mesells. La “força de voluntat” va caure en desús a partir que hom va descobrir que amb estimulants artificials encara es posava a to més de pressa, quan se sentia deprimit o en baixa forma.

          Tanmateix, si bé és cert que amb aquesta mena d’ajudes artificioses i sintètiques, en les quals intervé més la bruixeria que no pas l’esperit de superació i el suc de canell, la moral i l’eufòria pugen espectacularment, també ho és que la revifalla dura de Nadal a sant Esteve; sovint ni amb prou feines amb temps per sortir del pas. I és que quan s’acaben els efectes de la “vitamina” no queda altre recurs que empassar-se’n una altra cullerada de la potinga màgica o unes quantes pastilles fantàstiques, augmentant si convé la dosi i la freqüència de la ingesta. En canvi, quan la “força de voluntat” cotitzava a l’alça i era l’única forma que hom tenia per treure els carros del pedregar, l’optimisme i la capacitat de sortir-se’n per un mateix de qualsevol contrarietat durava molt més que els efectes passatgers de la química, perquè el que s’estimulava no eren les neurones i el sistema nerviós central, sinó la capacitat d’autoestima, la bona consciència i l’estat d’ànim sempre positiu.

          Eren unes èpoques en que quan algú s’empantanegava en els estudis o en els negocis es deia que no tenia “força de voluntat”. Fins i tot per lligar feia falta tenir-ne més d’un petricó a la faixa, perquè per aconseguir treure a ballar la parella que ens agradava calia perseverança i intercanviar més de quatre pilletes picades d’ullet. I no parlem de la “força de voluntat” que feia falta per aguantar-se les parelles una a l’altre, després de casades sense partir peres a les primeres de canvi. A la meva manera de veure, la “força de voluntat” ha perdut pistonada per la senzilla raó que requereix sacrificis o renuncies, i en una època en que els espavilats predicaven fins fa quatre dies que es podia “triomfar a la vida” fent drecera enlloc de picar pedra, costa d’acceptar que el camí curt i recte que porta al destí segur, està ple de pedres que s'han d'apartar.

           I és que, per desgràcia, l’experiència ensenya a cop de desenganys que la vida està farcida de situacions, individuals i col•lectives, que si no és a base de “força de voluntat” poc es desencallaran mai. En el pla individual, superar mals tràngols sense una força de voluntat a prova de bombes es fa molt i molt difícil, per no dir impossible. Però, en l’àmbit col•lectiu, pobles o empreses sense la força de voluntat suficient per tirar endavant reformes, somnis, projectes o millores, tot acaba anar-se’n en orris. Tenir força de voluntat pot semblar una carrinclonada de temps reculats, que està superada amb escreix per la tecnologia que ens ho deixa tot dat i beneït; però vés a saber si no ens aniria millor com a persones i com a societat no dependre tant cegament de la tecnologia, d’internet i de lideratges improvisats, irresponsables i allunyats del sentit comú. Em fa patir que cada dia ens tinguin informats fins al darrer detall del número relativament insignificant d’incidents que es registren a les escoles i no destaquin, en justa contrapartida, els centenars de milers d’estudiants que van a classe i respectant les normes bàsiques de prevenció amb força de voluntat per part de mestres i pares, poden fer vida quasi normal. Cert que cada dia tenim males notícies i entrebancs, però mentre en sumem més de bones i positives valdrà la pena tenir força de voluntat per anar resistint. Perquè, en definitiva, la força de voluntat només sempre ha tingut el mateix objectiu: sobreviure.

Cap comentari:

Publica un comentari