Als de la nostra generació
ens varen acostumar a pujar a base d’oli de fetge de bacallà, vi de quina, algun
calbot de tant en tant per fer-nos anar drets i molta “força de voluntat”. Això
de refregar-nos pel nas la necessitat de tenir “força de voluntat” sempre que
ens queixàvem per quelcom que no ens venia de gust o quan no sabíem ni com
posar-nos-hi per fer allò que ens manaven, era la canterella recurrent a casa,
a l’escola o a la feina. I és que pels nostres avis, mestres o patrons, la
recepta per aconseguir l’èxit es reduïa a tenir “força de voluntat”, que és
molt diferent a “fer les coses per força”. Tenir “força de voluntat”, tal com
ells ho entenien, significava esforçar-se per aconseguir qualsevol fita clavant
els colzes a la taula i serrant les dents, enlloc de fer-ho de mala gana o si
us plau per força. Ara trobo que en general ens hem tornat tots una mica menys
tossuts del que érem de joves i, potser, si una mica més mesells. La “força de
voluntat” va caure en desús a partir que hom va descobrir que amb estimulants
artificials encara es posava a to més de pressa, quan se sentia deprimit o en
baixa forma.
Tanmateix, si bé és cert que amb aquesta mena
d’ajudes artificioses i sintètiques, en les quals intervé més la bruixeria que
no pas l’esperit de superació i el suc de canell, la moral i l’eufòria pugen
espectacularment, també ho és que la revifalla dura de Nadal a sant Esteve;
sovint ni amb prou feines amb temps per sortir del pas. I és que quan s’acaben
els efectes de la “vitamina” no queda altre recurs que empassar-se’n una altra
cullerada de la potinga màgica o unes quantes pastilles fantàstiques,
augmentant si convé la dosi i la freqüència de la ingesta. En canvi, quan la
“força de voluntat” cotitzava a l’alça i era l’única forma que hom tenia per
treure els carros del pedregar, l’optimisme i la capacitat de sortir-se’n per
un mateix de qualsevol contrarietat durava molt més que els efectes passatgers
de la química, perquè el que s’estimulava no eren les neurones i el sistema
nerviós central, sinó la capacitat d’autoestima, la bona consciència i l’estat
d’ànim sempre positiu.
Eren unes èpoques en que quan algú s’empantanegava en
els estudis o en els negocis es deia que no tenia “força de voluntat”. Fins i
tot per lligar feia falta tenir-ne més d’un petricó a la faixa, perquè per
aconseguir treure a ballar la parella que ens agradava calia perseverança i
intercanviar més de quatre pilletes picades d’ullet. I no parlem de la “força
de voluntat” que feia falta per aguantar-se les parelles una a l’altre, després
de casades sense partir peres a les primeres de canvi. A la meva manera de
veure, la “força de voluntat” ha perdut pistonada per la senzilla raó que
requereix sacrificis o renuncies, i en una època en que els espavilats
predicaven fins fa quatre dies que es podia “triomfar a la vida” fent drecera
enlloc de picar pedra, costa d’acceptar que el camí curt i recte que porta al
destí segur, està ple de pedres que s'han d'apartar.
I és que, per desgràcia, l’experiència ensenya a cop
de desenganys que la vida està farcida de situacions, individuals i
col•lectives, que si no és a base de “força de voluntat” poc es desencallaran
mai. En el pla individual, superar mals tràngols sense una força de voluntat a
prova de bombes es fa molt i molt difícil, per no dir impossible. Però, en
l’àmbit col•lectiu, pobles o empreses sense la força de voluntat suficient per
tirar endavant reformes, somnis, projectes o millores, tot acaba anar-se’n en
orris. Tenir força de voluntat pot semblar una carrinclonada de temps reculats,
que està superada amb escreix per la tecnologia que ens ho deixa tot dat i
beneït; però vés a saber si no ens aniria millor com a persones i com a
societat no dependre tant cegament de la tecnologia, d’internet i de lideratges
improvisats, irresponsables i allunyats del sentit comú. Em fa patir que cada
dia ens tinguin informats fins al darrer detall del número relativament
insignificant d’incidents que es registren a les escoles i no destaquin, en
justa contrapartida, els centenars de milers d’estudiants que van a classe i
respectant les normes bàsiques de prevenció amb força de voluntat per part de
mestres i pares, poden fer vida quasi normal. Cert que cada dia tenim males
notícies i entrebancs, però mentre en sumem més de bones i positives valdrà la
pena tenir força de voluntat per anar resistint. Perquè, en definitiva, la
força de voluntat només sempre ha tingut el mateix objectiu: sobreviure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada