QUI NO S'ESPAVILI TELEMÀTICAMENT NO SERÀ NINGÚ, NI COMPTARÀ ENLLOC

          No hi ha cap dubte que els avanços en cibernètica i informàtica són un gran què per a la prosperitat del planeta, però té una vessant preocupant: està reduint de manera cada vegada més dràstica, malastruga i defraudant el “toc” humà, fent realitat aquella criatura que fa més d’un quart de segle en Marcuse va parir anomenant-la “home unidimensional”, una criatura que no era res més que una variant semàntica d’allò que Nietzsche havia catalogat molt abans com “l’home-ramat”. La saturació de progressos telemàtics en tots els camps ens arramba, vulgues que no, al mètode científic de domesticació mental i psicològica més perfecte de la història, on una mena d’exercit microscòpic de xips tecno-burocràtics està en condicions d’envair tots els racons de la intimitat personal i d’influir en la presa de decisions de cadascú de nosaltres, sense deixar per explorar ni un pam verge del nostre cervell amb la finalitat de que siguem incapaços de moure un dit i de pensar sense recórrer a influencies externes. Acostumar-se a prémer un botó per obtenir immediatament respostes “on line” per gairebé totes les incògnites, no us negaré que inspira confiança en el sistema artificial que ens han muntat, inclús és una bona crossa en determinats moments d’incertesa, però potser hauríem de preguntar-nos a quin preu estem tan ben servits i si quan ens sembla que prenem decisions, aquestes són realment espontànies i lliures. La qüestió és, al meu parer, en què o en qui dipositem la nostra confiança quan cada dia ens fem més dependents de la intel·ligència artificial?

            En els tècnics? En els fabricants d’hominoides mecànics o en els programadors de cervells robotitzats? La confiança cega, pel que fa a aquest aspecte tecnològic concret, francament, té més de màgia i de ciència que de la fe del carboner. Diuen que la gent que treballa assíduament amb computadors, grans o petits, acaba desenvolupant entre ell i els enginys una mena de relació de dependència apassionada que pot arribar a ser tòxica en el moment que a la màquina se la confon amb “una persona”. Especialment es nota aquest enamoriscament observant el comportament de nens i adolescents. El nen acaba obeint i creient més el que li diu el seu mòbil que no pas allò que li manen els pares o els mestres. Sense entrar en altres consideracions sociològiques d’aquesta extensa i malaltissa relació, d’entrada suposa un trencament amb un dels principis més sòlids compartit per la societat fins fa poc: que s’ha de creure i obeir a qui té capacitat i autoritat per manar i fer la llei. Però, vet-aquí que el problema rau en que la màquina no dóna cap ordre ni dicta cap llei, sinó que es limita a suggerir que es faci allò que qui l’ha programada pensa que és adequat. T’hi pots negar a seguir les instruccions de la màquina, esclar, però ella no es com un de nosaltres que està disposada a discutir la jugada i les possibles alternatives, ella simplement és penja i desconnecta.

             Fa anys, als Estats Units es publicà massivament per la tele un anunci curiós, que em ve com anell al dit per rematar aquesta reflexió d'avui. Hi sortien uns pares que havien decidit regalar-li un ordinador personal al seu fill, en complir els catorze anys. El presentador televisiu, però, els reprenia severament per aquesta decisió: “és massa tard, ja heu perdut molt de temps”. Als pocs moments es repetia l’escena, aquesta vegada amb un nen de sis anys, al qual també l’inflexible l’home de la tele desil·lusionava: "per tenir un ordinador ja se li havia covat l'arròs". Els angoixats pares es preguntaven, llavors: que havíem d’haver fet, comprar.li el trasto quan la criatura tenia tres anys? Si, els hi responia el mestre-tites de la pantalla, però no us penseu pas ... En fi, l’anunci acabava a la nurse d’un hospital, i mentre la càmera es recreava amb els nadons, una veu en off deia solemnement: “aquest era el moment de comprar-li l'ordinador a un fill!”. Originalitat no se li’n podia negar al publicista, tanta com capacitat per a la manipulació.

El nom de Brzezinski potser no us sona, perquè al fi i al cap fou un mediocre assessor polític del president Jimmy Carter; en canvi, si que el coneix molta gent com a professor de la Universitat de Columbia, on engendrà el concepte col·loquial “technotronic society”, amb el qual pretenia definir un país “condicionat culturalment, psicològica, social i econòmica per l’impacte de la tecnologia i l’electrònica”. Funcionant al món occidental més o menys el 80% de màquines computadores del planeta, la teoria de Brzezinski va en camí de convertir-se en un dogma. Faltarà veure, però, si per bé o per mal, si per arreglar-nos la vida o espatllar-nos-la. No patiu, sigui quina sigui la resposta concreta, ens la xafardejarà la pantalla del nostre servicial mòbil, que no ens deixa de petja ni un sol moment, no fos cas que ens acostumessin a prendre decisions autònomament. I més ens estarà a sobre si amb l’excusa de protegir-nos del contagi, ens monitoritzarà tots els moviments i potser fins i tot pensaments nit i dia. En el fons, si voleu que us ho digui francament, a la meva manera de veure tot això de la telemàtica no s’ha inventat per contribuir al nostre benestar, sinó perquè ens estalviem de pensar, de reflexionar, de filosofar: una elit ja pensa perquè la immensa majoria de la població, l’home-ramat, s’ho trobi tot mastegat, dat i beneit. Ara bé, que no ens vulguin colar la guatlla que aquest és el Paradís terrenal que tant enyora la humanitat des del principi dels temps? Perquè si fos així, que se m’acosti la serp que me se li menjaré la poma amb molt de gust.