SOBRE PADRINS, BATEJOS I RECOMANACIONS

         Sempre s’ha sentit a dir que qui no té padrins no es bateja i que per batejar-se bé, millor que els padrins siguin dels bons, no de pacotilla ni uns fantasmes. I la majoria de la gent s’ho creu, com si fos paraula de Déu. Però, com passa tan sovint en aquesta vida, es donen per fetes dites populars que s’haurien de posar en quarantena i fer-ne, com a mínim, una anàlisi desapassionat i crític. Per exemple: ¿tothom que no es bateja, és perquè no té o no troba padrins o perquè algú decideix no decidir per ell una qüestió tan important com amb quin Déu acomboiar-se? Però encara hi ha una pregunta més decisiva que penja en espera de resposta concreta: si el fet d’estar o no estar batejat juga a favor o en contra de la felicitat, de la salut, de la prosperitat o de la categoria moral i ètica de les persones.

           El cas és, però, que dementre cada dia sembla que hi ha més mainada que fa campana a l’hora de passar per la pila baptismal, per Pasqua segons el gremi de pastissers cada any es consumeixen més mones; la qual cosa significa al meu parer que hi ha molts padrins clandestins que fan el paperot per mantenir la tradició, o molts fillols que per tal de menjar mona, no els hi ve d’aquí fer contents participant en la comèdia a avis, tiets o amics de la família que per un dia es disfressen de padrí encantats de la vida, encara que no hi hagi hagut cap bateig pel mig.

         Apa va, embolica que fa fort! En quin jardí m’estic ficant aquest matí, per deixar que la mà dreta m'escrigui la reflexió d’avui, no escoltant-se ni una vegada les advertències de la mà esquerra de que no m’emboliqui amb llibres de cavalleria! De fet, per acabar dient que res és veritat ni és mentida, sinó que tot depèn de les ulleres amb què es mira, no cal donar-hi tantes voltes ni malgastar tantes paraules. Però sempre he sentit curiositat per no dir que m’ha fet certa angoixa, o potser sigui vergonya, descobrir que una “frase feta”, d’aquestes que es fan servir més que un mocador en ple hivern, té més forats que un colador. I pel que fa a aquesta implicació dels padrins espirituals en afers terrenals, em temo que qui va començar a fer-la córrer aquesta guatlla, es portava l’oli. És més, quasi gosaria assegurar que el primer que va sortir amb aquest ciri trencat devia estar rabiós perquè la vida no parava de donar-li unes carbasses ben merescudes, però com que no volia que fos dit que era pel seu mal cap, no se li va acudir cap més excusa que donar-ne la culpa del fracàs a que ell era un pobre desgraciat que no tenia padrins.

        És a dir, la llegenda de que qui no té padrins no es bateja, va escampar-la a la meva manera de veure un malfadat que tenia un bon tros d’os a l’esquena. I darrera d'ell, s’hi varen apuntar uns quants ganduls més, que bescantaven i menystenien sistemàticament els legítims èxits aconseguits pels que no s’entretenien caçant mosques enlloc d’estudiar, esquitxant-los amb la sospita que els seus triomfs no eren fruit de l’esforç, del mèrit o de la constància, sinó d’un cop de mà d'influents padrins. No dic pas que en algun cas no sigui veritat que alguns arriben abans a la meta perquè agafen una drecera poc catòlica, que algú els hi posa en safata; però, és injust que aquestes “trampetes” o “ajudetes” es carreguin als bonifacis dels padrins, encara que sigui simbòlicament i amb segones de canvi, enlloc d’emprar sense embuts els mots adients: corrupteles, amiguismes, retorns de favors, etcètera.

         Qualsevol altre qualificatiu, abans d’encolomar als pobres padrins canònics una llufa que no els pertoca. Ara que els batejos religiosos estan en franca decadència, potser tocaria reivindicar la figura entranyable dels pocs padrins autèntics i tradicionals que encara porten la mona i estan disposats a fer de recanvi dels pares en cas de necessitat, i no refiar-se tant del padrí polític, influent, sovint un estómac agraït, que a base de recomanacions mai desinteressades ni de franc, treu les castanyes del foc, en un moment donat, als amics dels seus amics o coneguts. En qualsevol cas, com diria en Pla: “vagis on vagis, que dels teus n’hi hagi”.