Follow by Email

dissabte, 5 de setembre de 2020

TANT VA EL CANTIR A LA FONT QUE ACABA TRENCANT-SE DEL TOT

            Ja sé que no us agrada gaire que reflexioni sobre la política concreta del nostre país i que preferiu comentaris més generalistes o, millor encara, que parli d’una altra cosa. Ho sé, i procuro estar-me’n tan com puc de burxar en la nostra ferida concreta, perquè sóc conscient que a casa nostra és probablement on es pot trobar més quantitat de pells primes per metre quadrat; però, a vegades és impossible de mirar cap a una altra banda i passar per alt certs disbarats polítics que, de ben segur, quan siguin estudiats a uns quants anys pels historiadors, les generacions futures no se’n podran sentir gaire orgulloses d’alguns dirigents de l’època actual. Em refereixo, en concret, a fets com la darrera remodelació del govern de la Generalitat, que per definir-la d’una manera castissa potser el més adequat seria qualificar-la d’alcaldada. Hi ha polítics que malgrat actuïn amb maquiavel·lisme se’ls hi pot dispensar aquesta deriva perquè, a la seva manera, són coherents amb les seves idees i gens dispersos a l’hora d’executar-les, però n’hi d’altres que no tenen ni la finezza ni l’astúcia dels polítics de raça, i quan es comporten com aprenents de Maquiavel acaben parint petites potineries i fins i tot grossos bunyols.

            Per molt que hom vulgui adornar la interpretació de la defenestració fulminant de tres consellers explicant sopars de duro – ¿potser se’ls hi va comunicar per burofax la destitució, ara que està de moda aquesta manera de tirar la pedra i amagar la ma? -, el cas és que aquí i a les quimbambes de semblants “afinaments” se’n diu “purga política”. Aquesta expressió, encara que té fama d'haver-la inventat els soviètics, en realitat ja era utilitzada en temps reculats i en teoria a les beceroles de la civilització, quan a algú que incomodava al rei del mambo de torn amb els seus comentaris crítics o sarcàstics – fos un filòsof, un polític o un fotetes -, se’l convidava a un traguet de cicuta. Els inventors de les purgues dels que feien nosa a vegades anaven massa lluny, seguint al peu de la lletra aquella dita popular de que mort el gos, morta la ràbia. Ara, almenys, aquelles barbaritats ja ni es pensen ni es cometen, malgrat se segueixi purgant als incordis, això sí, posant-se mascaretes, guants de seda i desinfectant-se les mans, en acabat.

          L’entorn del president Torra, que no ha tingut mai cap reparo en fer broma del seu hipotètic paper de “vicari”, assegura que en aquesta remodelació governamental no va seguir consignes del rector de la parròquia. Em costa de creure, francament, però després de rumiar-hi una mica he pensat que potser sí diu la veritat, perquè si les ordres haguessin vingut de Waterloo el recanvi a Cultura és molt possible que hagués afavorit una diputada Laura Borràs en hores baixes, per allò de matar d’un tret dos pardals. Per tant, és possible que el president sí anés per lliure. Pitjor per ell, si fos així, perquè a part d’incomplir per enèsima vegada el seu compromís personal de convocar eleccions després d’aprovar els pressupostos, ara resulta que s’ha creat un nou problema logístic, que es podia ben estalviar: negant el pa i la sal a la parentela convergent es pot trobar que el grupet del PDeCAT es converteixi en la mosca collonera que li giri l’esquena quan el Parlament s’hagi de manifestar sobre la seva continuïtat malgrat tot, el dia que el Suprem l’inhabiliti. El mateix Maquiavel diria que no es pot abusar de portar tant un càntir fràgil a la font, perquè algun dia es pot esberlar.

              A la meva manera de veure, doncs, com va avisar el murri del president Tarradellas, en política es poden fer tots els papers de l’auca menys tocar el ridícul. I amb la darrera remodelació del govern ni els interessos de Catalunya ni la reputació de la política en surten ben parats, i només els que no volen treure’s la bena dels ulls negaran que sigui una treta – bruta? – de partit. Amb tots aquests jocs de mans sapastres, tampoc es fa cap favor al soci de govern, la versió original del republicanisme i de l’independentisme català, sinó que més aviat se'l vol desacreditar en el seu intent de desencallar la taula d’un diàleg inevitable amb el govern central. No s’ha de tenir cap màster en ciències polítiques per saber que mai un govern de l’Estat negociarà res en serio amb un govern inestable i sense lideratge com el que patim a Catalunya avui. ¿Tant difícil és en un país que farda d’ésser més democràtic que ningú anar a les urnes per posar al dia la correlació de les seves forces parlamentàries? Sobretot, quan el propi president passat Nadal va declarar la legislatura esgotada. ¿De què tenen por a Waterloo? Des de la meva supina ignorància només se m’acut una explicació raonable: temen perdre el mànec de la paella. Quin gran poble seriem si els nostres governants sempre haguessin estat a l’altura de les circumstàncies, procurant pel benestar de les persones i del país en general, enlloc de vetllar per conservar els seus privilegis, rectories i hortets.

Cap comentari:

Publica un comentari