Ja
sé que no us agrada gaire que reflexioni sobre la política concreta del nostre
país i que preferiu comentaris més generalistes o, millor encara, que parli
d’una altra cosa. Ho sé, i procuro estar-me’n tan com puc de burxar en la
nostra ferida concreta, perquè sóc conscient que a casa nostra és probablement
on es pot trobar més quantitat de pells primes per metre quadrat; però, a
vegades és impossible de mirar cap a una altra banda i passar per alt certs
disbarats polítics que, de ben segur, quan siguin estudiats a uns quants anys
pels historiadors, les generacions futures no se’n podran sentir gaire
orgulloses d’alguns dirigents de l’època actual. Em refereixo, en concret, a
fets com la darrera remodelació del govern de la Generalitat, que per definir-la
d’una manera castissa potser el més adequat seria qualificar-la d’alcaldada. Hi
ha polítics que malgrat actuïn amb maquiavel·lisme se’ls hi pot dispensar
aquesta deriva perquè, a la seva manera, són coherents amb les seves idees i
gens dispersos a l’hora d’executar-les, però n’hi d’altres que no tenen ni la
finezza ni l’astúcia dels polítics de raça, i quan es comporten com aprenents
de Maquiavel acaben parint petites potineries i fins i tot grossos bunyols.
Per molt que hom vulgui adornar la interpretació de
la defenestració fulminant de tres consellers explicant sopars de duro –
¿potser se’ls hi va comunicar per burofax la destitució, ara que està de moda
aquesta manera de tirar la pedra i amagar la ma? -, el cas és que aquí i a les
quimbambes de semblants “afinaments” se’n diu “purga política”. Aquesta
expressió, encara que té fama d'haver-la inventat els soviètics, en realitat ja
era utilitzada en temps reculats i en teoria a les beceroles de la
civilització, quan a algú que incomodava al rei del mambo de torn amb els seus
comentaris crítics o sarcàstics – fos un filòsof, un polític o un fotetes -,
se’l convidava a un traguet de cicuta. Els inventors de les purgues dels que
feien nosa a vegades anaven massa lluny, seguint al peu de la lletra aquella
dita popular de que mort el gos, morta la ràbia. Ara, almenys, aquelles
barbaritats ja ni es pensen ni es cometen, malgrat se segueixi purgant als
incordis, això sí, posant-se mascaretes, guants de seda i desinfectant-se les
mans, en acabat.
L’entorn del president Torra, que no ha tingut mai
cap reparo en fer broma del seu hipotètic paper de “vicari”, assegura que en
aquesta remodelació governamental no va seguir consignes del rector de la
parròquia. Em costa de creure, francament, però després de rumiar-hi una mica
he pensat que potser sí diu la veritat, perquè si les ordres haguessin vingut
de Waterloo el recanvi a Cultura és molt possible que hagués afavorit una
diputada Laura Borràs en hores baixes, per allò de matar d’un tret dos pardals.
Per tant, és possible que el president sí anés per lliure. Pitjor per ell, si
fos així, perquè a part d’incomplir per enèsima vegada el seu compromís
personal de convocar eleccions després d’aprovar els pressupostos, ara resulta
que s’ha creat un nou problema logístic, que es podia ben estalviar: negant el
pa i la sal a la parentela convergent es pot trobar que el grupet del PDeCAT es
converteixi en la mosca collonera que li giri l’esquena quan el Parlament
s’hagi de manifestar sobre la seva continuïtat malgrat tot, el dia que el
Suprem l’inhabiliti. El mateix Maquiavel diria que no es pot abusar de portar
tant un càntir fràgil a la font, perquè algun dia es pot esberlar.
A la meva manera de veure, doncs, com va avisar el
murri del president Tarradellas, en política es poden fer tots els papers de
l’auca menys tocar el ridícul. I amb la darrera remodelació del govern ni els
interessos de Catalunya ni la reputació de la política en surten ben parats, i
només els que no volen treure’s la bena dels ulls negaran que sigui una treta –
bruta? – de partit. Amb tots aquests jocs de mans sapastres, tampoc es fa cap
favor al soci de govern, la versió original del republicanisme i de
l’independentisme català, sinó que més aviat se'l vol desacreditar en el seu
intent de desencallar la taula d’un diàleg inevitable amb el govern central. No
s’ha de tenir cap màster en ciències polítiques per saber que mai un govern de
l’Estat negociarà res en serio amb un govern inestable i sense lideratge com el
que patim a Catalunya avui. ¿Tant difícil és en un país que farda d’ésser més
democràtic que ningú anar a les urnes per posar al dia la correlació de les
seves forces parlamentàries? Sobretot, quan el propi president passat Nadal va
declarar la legislatura esgotada. ¿De què tenen por a Waterloo? Des de la meva
supina ignorància només se m’acut una explicació raonable: temen perdre el
mànec de la paella. Quin gran poble seriem si els nostres governants sempre
haguessin estat a l’altura de les circumstàncies, procurant pel benestar de les
persones i del país en general, enlloc de vetllar per conservar els seus
privilegis, rectories i hortets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada