Follow by Email

dimarts, 8 de setembre de 2020

LA PANDÈMIA APARENTMENT ACOLLONEIX ELS VELLS MENTRE ELS JOVES S'HO PRENEN A LA FRESCA?

Però, no sempre les coses són com aparenten i quan ho són, sempre hi ha una explicació. En efecte, sembla que morir-se d’un empatx de covid-19 hauria de neguitejar més als joves, que els queda tot un univers de temps per viure que no pas els ancians que, pràcticament, ja ho tenen tot fet i com aquell qui diu la seva vida es troba en temps de descompte. Sembla que a partir de la desescalada – perquè mentre va durar l’estat d’alarma tothom feia si us plau per força la farina blana -, era ben bé a l’inrevés. Els més grans anaven de cul per a no enganxar el microbi que en un tres i no res podia abonyegar-los la manxa i bona nit cargol. Mentrestant, bona part del jovent i els de més de trenta anys que encara es consideraven de la primera volada, es penjaven la mascareta al canell enlloc de a la cara, repartien petons i abraçades de retrobament a dojo i compartien sense gaire recança begudes i el que calgués quan sortien en colla. El que passa és que entre el jovent s’havia escampat la brama, ves a saber peixada per quins interessos, que el covid-19 era un invent per delmar el ruïnós col·lectiu de pensionistes i d’empiocats crònics, però que passava de llarg dels joves.

I el que passa, també, és que malgrat els col·lectius dels considerats vulnerables fossin als que més havia tocat el rebre, per no fer-se mala sang ni deprimir-se, la majoria no es varen creure aquell mantra de que eren les víctimes propiciatòries i predestinades al més absurd dels sacrificis. Al meu parer, aquells que coincidien amb un perfil de risc, sense posar-se d’acord però reaccionant semblant per pura lògica, van concloure que més valia no creure’s que tot plegat era el resultat d’una conxorxa o d’un capriciós destí. I per aquestes raó, mai van abaixar el cap resignats a la bestiesa de considerar-se a mig camí de les tres pedretes, simplement perquè era “llei de vida”; perquè els ancians ho tenen tot fet quan arriben a certa edat, sinó que molts encara tenen projectes, il·lusions i pretensions de fer i de veure moltes coses. De manera que no val la pena de remenar-ho més! Perquè prou sorpresos va quedar, la que una part de l’establishment anomena “gent gran” per obviar el qualificatiu d’ancians o vells, potser perquè s’hi senten més còmodes amb un succedani, quan s’adonà que els observadors i analistes presumptes experts en pandèmies els hi encolomava el cartell de “vulnerables”, com aquell que arrenglera els que entren "en capella". Però en contra del que s’esperava, els que estaven “en capella” no es van arronsar davant aquella espècie de fatalitat, sinó que la majoria reviscolà disposada a fer el que calgués per escapar-se’n sana i estalvia de l’envestida del virus, fent tota la bondat que calgués perquè no se’ls aturés la corda abans no fos l’hora. Pur esperit de tossuderia!

En canvi, el jovent de ple dret i aquells que s’hi reenganxen mentre el cos no els faci figa perllongant a l’adolescència al límit, emborratxats per un optimisme nostàlgic precisament de la joventut que se’ls hi escola, no crec que es comportin amb tanta desimboltura i provocació social sent conscients del què s’hi juguen personalment agafant-s’ho a la fresca, ni del mal que poden fer a altres si encomanen la malaltia de la qual ells poder ser-ne portadors pel seu mal cap. Fer el burro i desobeir per principi a qui mana, no respon a un propòsit predeterminat de fer la punyeta ni de sabotejar cap protocol sanitari, sinó que és fruit de la inconsciència més grotesca i hiperventilada. Ni se’ls hi passa pel cap que estan cometen una bestiesa, refiats en que la seva joventut els protegeix del contagi, creença que es falsa; però, sobretot, sense considerar que, precisament degut a que són joves hi tenen més a perdre en aquesta batalla, puix els queda ciri per estona i seria una llàstima que el cremessin en una nit de farra o d’eufòria. A la meva manera de veure, doncs, el jovent no es planteja la transgressió de les normes sanitàries com un desafio al virus, com dient-li: si pots atrapa’m. Ben al contrari, em sembla que els joves, un per un, són respectuosos amb la “nova normalitat” i fins i tot es comporten cívicament; però és quan s’acomboien amb més es relaxen i es deixen anar, a partir del moment que el seny individual es dilueix en el miratge que predica el ramat. On la conducta que s’adopti en grup depèn de la influència i pelica del que porti la veu cantant dintre colla, per bé o per mal. Espero haver contestat la pregunta que plantejava a l’encapçalament de la reflexió d’avui. 

Cap comentari:

Publica un comentari