FATALISME A LA CIUTADELLA

 FATALISME A LA CIUTADELLA

             Passaven just tres minuts de les tres de la tarda, del tercer dia de la darrera setmana del mes d’agost, quan la copa d’una palmera datilera va precipitar-se sobre un banc del parc de la Ciutadella, on estaven asseguts, per casualitat, un home i una dona, resguardant-se a l’ombra de l’estuba i refrescant-se la mirada amb la contemplació del petit llac. L’home, d’uns quaranta anys, se’n va fer la pell de la trompada i la dona, a part de l’esglai que li durarà mesos, se’n va emportar de regal unes quantes hematomes. Tot va passar en un vist i no vist. Un dels cambrers de la propera cafeteria va explicar que es va sentir un soroll molt fort. Els tècnics, al seu torn, varen informar que l’arbre no estava afectat del morrut roig, el virus de les palmeres ni tampoc bufava vent especialment fort. Tanmateix, l’alcaldessa Colau, en donar el condol als familiars i amistats de l’home que la va palmar, va dir que posarien els cinc sentits per saber perquè havia passat.

         Evidentment, l’alcaldessa es referia a què va provocar l’ictus a la palmera, no a perquè aquelles dues persones es trobaven assegudes en aquell banc, en un dia i en un lloc equivocat. Que s’havien llevat amb el peu esquerra? Que el seu horòscop ja els hi deia i no n’havien fet cas? Que alguna bruixa els hi havia ficat el dit a l’ull? O potser no es tractava de res més que d’una pura casualitat? Qui sap, però, si s’havia d’atribuir resignadament només a la fatalitat. A molta gent li costa d’admetre que el fatalisme o la predestinació siguin les que remenen les casualitats; però, alguns pensadors clàssics abonen la creença que tot allò que ens passa està determinat pel destí, entès aquest com una força impersonal, en l'antiguitat sovint vinculada als déus, que expressava la ineluctabilitat del futur còsmic, històric o personal. El terme “fatalisme”, però, a la gent de la nostra generació li fa flaire de quelcom destructiu, que porta a la ruïna i és de mal astruc. Quan diguem que una cosa “ha sortit fatal”, en realitat volem dir que pitjor no podia anar.

             Diuen que en Josep Pla – per cert, el prosista més gran de la Catalunya contemporània, malgrat l’opinió dels fariseus amargats que li varen negar, reiteradament, el premi d’honor de les lletres catalanes -, assistia un dia a una conferència d’un conegut arqueòleg, el qual la va començar dient: “fa 11.327 anys”... En sentir-ho, en Pla, es va aixecar de la cadira com un coet sense poder reprimir un sorneguer i sarcàstic “clavat!”. I és que per molt savi que hom sigui, no hi ha ningú que pugui afinar tant la punteria profètica o investigadora, per aquesta raó de sentit comú, val més relativitzar una mica tant el que es refereix al passat com al futur. Les prediccions, per molt serioses que siguin, sempre són negatives i generen alarma social; en conseqüència, conforment-nos pensant que és tan fàcil de fer pronòstics a llarg termini, perquè al visionari ja no se li puguin exigir responsabilitats perquè criarà malves. Algú va escriure una frase certa i ben trobada: “el pitjor que ens pot passar és que els nostres somnis es facin realitat”. Tanmateix, els pronòstics pessimistes sobre què li espera a la humanitat, segons com es miri tenen el seu aspecte positiu i tranquil·litzador: en el fons ens permetem deduir que l’època que ens ha tocat per viure és la millor de totes les que ens podien tocar, sense comparació ni amb les de temps famolencs i bèl·lics del passat, ni amb les d’un futur abocat a l’apocalipsi climàtica. Francament, després de llegir-vos aquesta reflexió podeu cridar, com el murri d’en Pla, un clavat! ben sonor, i anar-vos-en a dormir tranquils, que el que tingui de passar passarà, ens hi posem com ens hi posem, si no posem seny. Poc s’ho pensaven aquells dos, que la palmera els cauria a sobre mentre feien una becaina asseguts en un banc, sota l’ombra. El que caldrà, doncs gairebé sempre, és que tinguem sort!

 NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM