EL PRAGMATISME NO ÉS DE COVARDS NI DE TRAÏDORS

           S’atribueix al xinés Deng Xiao Ping un acudit que resum, en poques paraules, la millor definició del dirigent polític pragmàtic: “que el gat sigui blanc o negre no té cap importància, el que ens ha de preocupar és que sàpiga caçar ratolins”. No és com dir que el fi justifica els mitjans; però, francament, poc se’n falta. Per aquesta raó, al revés de com opina molta gent que legítimament pensa el contrari, encara que m’equivoqui jo crec que el pragmatisme és més aviat una virtut i una eina imprescindible per a la bona governança, no pas un símptoma de flaquesa, d’inestabilitat o de desequilibri emocional. No us defensaré pas per enèsima vegada la necessitat de governar sempre tocant de peus a terra i d’actuar amb sentit comú, perquè em retrauríeu que aquesta reflexió es podria convertir en la cançó enfadosa; però, no em puc estar de reconèixer que quan la prudència esdevé una pràctica habitual, tant per governar com per pactar acords sigui a nivell polític com o en pla familiar i social, hom viu molt més tranquil que pretenen entrar claus per la cabota, emparant-se en la intransigència i la manca d’empatia.

No us negaré pas que quan no queda cap altre remei que tocar de peus a terra, el fet de de donar-se per la pell a darrera hora no és fàcil i que aquest gest pot deixar mal regust de boca; no obstant sempre és millor rectificar a temps, encara que sigui tard, que no donar el braç a tòrcer mai. Hi podríem afegir per convèncer-vos que el pragmatisme sovint és un encert estratègic, dient allò que rectificar és cosa de savis. Però, admeto que els tossuts de mena, els que representen estar convençuts sempre de les seves idees i de les seves creences, els hi ha de costar de pair que es vegin constrenyits, per les circumstàncies, a fer un pas enrere per evitar una d’aquelles confrontacions que se sap com comencen i poques vegades com acaben, després de la trencadissa corresponent. El pragmatisme, doncs, sovint és un gripau difícil d’empassar; però, mai dels mais quan enmig d’un conflicte es toca de peus a terra, esdevé cap tragèdia.

           Ara bé, no confonguem “confrontació intel·ligent” amb pragmatisme, encara que pugui semblar el mateix: en el primer cas, es busca desgastar algú a pessigades, sense causar-li ferides o danys irreparables; en canvi, en el segon cas es tracta de saber no tibar més la corda quan està apunt de trencar-se. Poques vegades - com Pau camí de Tarso -, hom cau del cavall víctima d’un rampell de pragmatisme, perquè ésser pragmàtic no és un impuls momentani, sinó una manera de ser, de pensar i de viure. Si no ho fan, les escoles de negocis haurien d’ensenyar que qualsevol que tingui responsabilitats – siguin polítiques, empresarials o simplement familiars –. ha de considerar la flexibilitat i la ponderació com els ingredients imprescindibles per lligar una bona estratègia de gestió.

         A la història en trobarem carretades d’exemples de personatges radicals, que han amansit els seus fogots a còpia de prendre’s, si us plau per força, tasses de pragmatisme i que els tarannàs utòpics, hiperventilats o somiatruites s’acabin domesticant. A la meva manera de veure, a tocar de peus a terra sempre s’hi és a temps, sobretot si tenim en compte, com deien els avis, que on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. El que importa és que el pragmatisme no es consideri una claudicació, i que el pragmàtic no sigui titllat de covard ni de traïdor a cap causa. El vertader animal polític, aquell que pensa que per liderar s’ha de treure el geni i si convé el fuet per fustigar l’adversari, ha de procurar portar sempre amagat a la faixa el roc del pragmatisme, perquè si realment vol fer amics i tancar negocis, en un moment donat haurà de ser valent i transigir. Aquesta reflexió d’avui no pretén donar lliçons a ningú, perquè no seria pragmàtic; però, estaria bé que qui fos frare, prengués candela.

Avís de servei: Perdoneu, però necessito carregar piles. Porto 67 dies seguits de reflexions diàries ininterrompudes i si vull tocar de peus a terra he de reposar. No faré, com altres vegades he fet, de fixar una data per tornar-m’hi a posar; ho faré de seguida que les piles se m’hagin carregat, operació que pot trigar quatre dies o quatre setmanes. Com que em conec i necessito escriure com el pa que menjo, en-cara que digui que la tornada és impredictible, no crec que s’allargui massa.