En tornar a casa després
d’una curta escapada de vacances o d’anar a comprar a la cantonada, molts tenen
la desagradable sorpresa de trobar casa seva de potes enlaire gràcies a lladres
organitzats, que estan a l’aguait de l’oportunitat a totes hores i que fan
palès que, per moltes precaucions que hom prengui, si volen entrar-te a casa,
hi entren. Entre d’altres raons perquè no tenen pressa i poden esperar que la
víctima escollida cometi un descuit. Només qui s’hi ha trobat enmig d’un
d’aquests merders pot entendre que de tots els sentiments que envaeixen una
persona quan veu el panorama que li han deixat els pispes – ràbia, histèria,
desolació, depressió –, possiblement el d’impotència sigui el que defineixi
millor el seu estat d’ànim. Una amiga que va passar dissabte per aquest mal
tràngol, em deia: - “tu no saps com te n’arribes a sentir d’impotent veient
tota la teva roba íntima, llibres estimats, documents importants i els records
de família carregats només de valor sentimental han estat escampats per terra
de qualsevol manera a la recerca embogida de diners o joies”.
I en arribar la policia, que en teoria ens hauria de
fer-nos sentir protegits, fora de perill i en camí de la solució, sovint encara
ens sentim més poca cosa quan els mateixos agents de l’autoritat confessen la
seva pròpia impotència, amb una indignació que multiplica la nostra. Saben qui
són perquè reconeixen de sobres la seva forma de “treballar”, ja que la majoria
són reincidents, i també saben on els poden enxampar. Però no poden garantir
que l’endemà o a les poques hores de detenir-los, tornin a voltar pel carrer.
La franquesa de la policia és d’agrair, però tanta sinceritat desenganya i
enfonsa la moral. Sense anar gaire lluny, acabo de llegir a la premsa d’ahir
que els mossos van detenir aquest passat cap de setmana varis presumptes autors
de robatoris amb força i que dilluns el jutge va decretar llibertat amb càrrecs
per a tots. No tinc prou dits a la mà per comptar les vegades que un afegitó
semblant – al carrer amb càrrecs - remata les cròniques de successos.
No entenc com polítics que a vegades quasi
s'esgarrapen i s’esgargamellen debatent la conveniència o no d’introduir la
cadena perpètua o, fins i tot, la pena de mort en el codi penal, siguin
incapaços de posar-se d’acord per trobar un simple desllorigador per a un
assumpte tan senzill i prioritari com és legislar un sistema que faci possible
que els lladregots i atracadors tinguin ben clar que en una democràcia com cal,
el dret a la propietat és tan important com el dret a la llibertat d’expressió,
per citar-ne un, i que en aquesta vida qui la fa l'ha de pagar. A la meva
manera de veure, una democràcia que en matèria de seguretat ciutadana i de
protecció a la propietat s’assembli més a can Pixa que a un Estat de dret
seriós i solvent, no arribarà gaire lluny si no s’espavila i es posa les piles,
ja que les temptacions a agafar-se la justícia cadascú pel seu compte cada
vegada són més freqüents – només cal recordar els conats de constitució
d’agrupacions de defensa entre veïns i pagesos, aquest estiu -, poden acabar
desestabilitzant la societat. I és que per la majoria de persones el concepte
paradigmàtic més proper i entenedor de seguretat ciutadana, consisteix en que a
casa seva, on viu i resguarda la teva intimitat, entremig de records personals
potser de valor material nul però d’incalculable valor sentimental, ha de ser
tan inviolable com la mateixa vida.
Per tant, al meu parer, en enxampar un lladre
s’hauria de començar per no limitar la seva responsabilitat penal en funció del
valor de la cosa robada, barem sempre sotmès a l'estira i arronsa de pèrits i
advocats, menystenint els danys colaterals, per exemple en forma de seqüeles
psicològiques que si en casos de gent gran poden perllongar-se una eternitat,
tampoc la gent més jove se'n desempallega de seguida. Una societat democràtica
no pot permetre’s que sembli que davant la justícia tinguin més garanties els
delinqüents que les víctimes, com massa sovint és la sensació que hom té de tot
plegat i que, en segons quins casos, sembli que reivindicar la propietat com un
dret no cau bé. No pot ser que un lladre, sobretot quan actua professionalment
i en colla, surti al carrer a les vint-i-quatre hores de la seva detenció,
malgrat sigui sota l’eufemisme de “llibertat amb càrrecs”.
Els jutges s’emparen en la lletra de la llei per
justificar decisions que semblen estrambòtiques als que no entenem de lleis,
per aquesta raó cal que els polítics-legisladors parin de discutir sobre el
sexe dels àngels i posin fil a l’agulla perquè les lleis no siguin un paper tan
mullat que qualsevol xitxarel·lo es veu amb cor d’interpretar-les i
decantar-les cap on l’interessa. D’altra banda, posats a fer, també es podria
reconsiderar la pena de presó per segons quins delinqüents, en el sentit que no
cal que vagin a la garjola a menjar sopa bova pagada amb els impostos de les
seves víctimes, mentre maten el temps posant-se al dia “en l’ofici”. Caraina!,
que reparin els danys i perjudicis, inclosos els morals, prestant serveis
socials a la comunitat i assistint a programes obligatoris i rigorosos de
rehabilitació, per convertir-se en persones de profit. Perquè si no s’agafa el
toro per les banyes, la democràcia a cada bugada perdrà un llençol, i no ens en
sobren perquè tant se’ns en doni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada