EN PLENA VAGA DELS MIR, ¿I SI LES CROSSES DE LA SANITAT PÚBLICA PETEN?

             ¿Fins quan la dedicació exemplar del personal sanitari, servirà de crossa a la sanitat pública perquè vagi tirant, salvant la cara dels polítics encara que sigui fent tentines? L’esllanguiment del que ha-via estat un robust i esperançador servei català de salut, abans de les retallades a cops de destral del 2008, ha arrossegat el sistema a una anèmia difícil de dissimular amb cataplasmes perquè la pèrdua de múscul és constant. I com que quan van maldades si no vols caldo, tres tasses, la Covid-19 ha posat dramàticament en evidència la fragilitat i vulnerabilitat d'una sanitat pública esquinçada des de la política.

         ¿Què va passar, doncs, en la darrera dotzena d’anys perquè de fer relativa bona cara que feia ara tingui una fesomia de pomes agres? Doncs, que els pressupostos públics a partir de la crisi financera i immobiliària, seguint criteris polítics d’austeritat salvatge, no arribaven per tapar tots els forats de la gestió corrent del sistema hospitalari i - diguem-ho tot -, també perquè a més a més no sempre els escassos recursos disponibles s’administraren d’acord amb les prioritats demandades pels professionals sanitaris, sinó que tota la xarxa assistencial, des de la hospitalària a la primària, es feia ballar amb la musica neoliberal que “tocaven” els polítics, escombrant descaradament a favor de les privatitzacions.

Per poc observador que fos, l’usuari de la sanitat pública, tant si es tractava d’anar d’urgències o a l’ambulatori, calava “detalls” de com s’aplicava l’austeritat que “cantaven” i sorprenien, malgrat no semblaven perjudicar massa el resultat de l’atenció dispensada degut que tant el personal d’infermeria com el mèdic afegien un plus important de responsabilitat i dedicació perquè la qualitat de la sanitat pública d’aquest país, totes i les mancances materials i dèficits estructurals pogués “aparentment” superar, inclús amb nota en opinió dels polítics que es penjaven la medalla, el sotrac de les retallades. Però el progressiu aprimament del sistema era alarmant com a símptoma de decadència.

En primer lloc, a urgències, servei en el qual convergien dues realitats: la dels malalts que a pesar d’acumular-se més del compte en les sales d’espera, esperaven resignats a carregar-se de paciència perquè sabien que quan els hi toqués la tanda serien ben atesos; i la dels sanitaris angoixats per arribar a tot arreu, sobretot el personal d’infermeria que sovint es veia desbordat, havent de posar els cinc sentits per no perdre els nervis. En segon lloc, les llistes d’espera quirúrgiques o per consultes especialitzades no urgents, de mica en mica s’anaven estirant. I, finalment, als ambulatoris els metges cada cop es veien obligats a perdre més l’estona destinada a visitar malalts a desempallegar-se d’obligacions burocràtiques sobrevingudes per estalviar-se personal auxiliar.

            Però, malgrat tot, amb la força de voluntat característica del personal sanitari, el sistema de salut públic encara que anés coix i trontollés, l’aguantaven amb crosses els propis sanitaris fins que la inesperada sotragada de la pandèmia va posar en evidència que, sense proteccions adequades ni recursos terapèutics que estiguessin a l’altura, els sanitaris menystinguts per l'administració van haver de sobreactuar cada dia per apuntalar l’edifici, i alguns hi varen deixar la pell fent mans i mànigues per tapar les vergonyes d’una sanitat pública atrapada amb els pixats al ventre per la pandèmia, gràcies a la gasiva i nefasta política sanitària desenvolupada des d’aquell fatídic 2008, que es va aprofitar una crisi financera aliena al sector, per aplicar unes directives destinades a aconseguir aprimar la sanitat pública en benefici de la privada, fastiguejant a pessics la resistència del personal que no s’hi avenia, al qual a més a més els usuaris mal servits feien pagar la seva mala lluna amb els que tenien més a prop que, lamentablement, eren les infermeres i els metges que, malgrat tot, encara maldaven per donar un servei el màxim de digne possible.

          Quan les polítiques de precarietat van començar a aplicar-se a casa nostra, en llocs estratègicament visibles de molts hospitals, el personal sanitari hi va penjar cartells desesperats: “si matem la sanitat, matem la vida”. La vaga que els MIR han fet aquesta setmana és una prolongació d’aquell mateix malestar, que potser avui té la seva màxima expressió en el desmantellament de l’assistència primària. Però no oblidem, com dirien els castellans que “aquellos lodos trajeron esos barros”