FINALMENT, L'ARTUR MAS HA TRET EL NAS A ESCENA

             A l’escenari polític català, s’han representat a còpia de tants anys d’història des de drames a sainets, i els actors i actrius que hi ha desfilat han fet tots els papers de l’auca. No obstant això, mai podrà dir cap espectador abonat d’aquest teatre que ja ho ha vist tot, perquè sempre hi haurà algú, en aquest món fantàstic de la faràndula política, en especial en el cas de les companyies que “toquen” exclusivament el repertori sobiranista, que pot sobtar l’audiència amb un “solo” que tant pot fer cargolar-se de riure el públic com flipar d’èxtasi, des de la platea al galliner. Per cert, qui va treure el nas a l’escenari, després de moltes setmanes d’estar-se al camerino probablement rumiant quin guió li convenia més de representar en la seva reaparició, fou qui va ser un dels actors tragicòmics amb més taules que ha trepitjat aquest palau de la dramatúrgia: el senyor Artur Mas.

             No obstant una prometedora carrera li va fer fregar la glòria, mai ho va aconseguir perquè, tot i tocar amb els dits de la mà la corona de llorer que l’hagués consagrat per sempre com un déu permanent de l’Olimp, un involuntari mutis ho va impedir, si us plau per força. Afillat des de la més tendre edat política com hereu ideal, creient i i un pèl manipulable, pel seus mentors polítics, el matrimoni Pujol-Ferrusola, tot i deixar-hi la pell a l’empresa del padrí i ésser el guanyador moral del concurs de mèrits, primer en Pasqual Maragall i després en Pepe Montilla li varen arrabassar el paper de protagonista de l’obra de la seva vida i quan, finalment, a la tercera semblava que ho aconseguiria després de forçar la unió de tots els sobiranistes en una sola companyia, uns tristos meritoris, com aquell qui diu els últims monos de la colla, els incordis de la CUP, li varen negar el pa i la sal per a la seva consagració definitiva, sense cap consideració ni al seu pedigrí ni a que era el preferit de l’audiència, fins obligar-lo a “donar un pas al costat” renunciant, mossegant-se la llengua, al paper protagonista pel qual tants anys portava sospirant, cedint-lo a un llavors pràcticament desconegut actor, Carles Puigdemont.

            No us avorriré amb el reguitzell d'obres estrenades damunt d’aquell escenari els darrers anys, perquè per desgràcia ningú ha pogut oblidar una programació tan accidentada i galdosa, inclosos els balls de bastons i les revenges més escandaloses i rastreres, no només entre enemics radicalment irreconciliables sinó també entre teòrics companys de viatge, quines traïcions, escenes de banyes i cancalletes fastigoses més d’una vegada ens han tret de polleguera avergonyit. com espectadors. I la que et rondaré, morena! El fi crític de teatre polític, l'Enric Juliana, ens adverteix que “passaran unes quantes coses a Catalunya aquestes properes setmanes”. Afegint amb els seus ulls sorneguers: “hi haurà molt de teatre!”. L’obra que s'espera amb més interès, de fet es tracta d'una reposició, això si adaptada a la "nova normalitat": Eleccions al Parlament. Però el director del teatre, recreant-se jugant a la puta i la ramoneta, que és la seva especialitat dramàtica, amaga quan s’estrenarà.

Tampoc s’ha acabat d’escriure el llibret i segons sembla l’elenc d'estrelles està obert a nous candidats a apuntar-se a la gresca i, naturalment, es desconeix el desenllaç del que no se sap acabarà en sainet, tragèdia o òpera bufa, perquè amb tanta patuleia movent-se dalt de l’escenari pot resultar qualsevol cosa menys una obra mestra. De moment, després de treure-hi el nas el senyor Mas, tenim la certesa que l’elenc sobiranista estarà farcit de tenors i de sopranos, francament potser més de les que farien falta per anar bé, i que el repertori argumental i programàtic tocarà totes les tecles, des del nacionalisme moderat patentat pels bascos fins a la “confrontació intel·ligent”, passant pels popurris dels que no sabem ben bé que volen ni com fer-ho realitat. És a dir, en tindrem per triar i remenar. Ara bé, el risc de tanta diversitat cuiners i de receptes és que enlloc de cuinar-nos una bona escudella barrejada, ens portin a taula una indigesta i no comestible olla podrida.