ISABEL DIAZ AYUSO, EL DARRER EXEMPLAR DE LES NEFASTES TIGRESSES POLÍTIQUES DE MADRID

 

        Ja fa dècades que a Madrid la calderada política la remenen dones que no deixen indiferent ningú – Esperanza Aguirre, Ana Botella, Cristina Cifuentes i ara Isabel Diaz Ayuso, que les supera a totes en llurs reconegudes capacitats d’engalipar i de fer farfolla -, i que han contribuït a cobrir, segons elles de gloria i segons altres de merda, la capital d’Espanya. No hi he afegit la Manuela Carmena a la relació, perquè aquesta sí que era una “gran dona”, encara que en calçar sempre sabata plana mai podia fer la competència ni estar a l’altura dels talons d’unes tigresses com les esmentades. A més a més, la capacitat de sorprendre d’aquestes il·lustres prestidigitadores ha desdibuixat, i gairebé empetitit injustament, personatges de la categoria humana i política d’un Joaquin Leguina o del professor Tierno Galvan. Però l’actual mestressa del galliner polític madrileny, si no rebaixa la faroneria acabarà mocant a totes les seves predecessores, malgrat el càrrec a ella li caigués de carambola una nit de fortes apostes, en que va jugar a fons totes les seves dots de manipulació i d’encanteri.

Des que aquesta dona “singular” escalfa la butaca de presidenta de la comunitat més castissa de l’esperpèntic mapa autonòmic espanyol, n’ha fet de l’alçada d’un campanar i s’ha disfressat de tots els papers de l’auca, però cap de les victòries pírriques aconseguides per imposar-se als seus competidors es pot comparar amb la gesta d’aconseguir amorrar el govern d’un Estat tan orgullós com l’espanyol, i de rebot a tota la resta de territoris autònoms – inclosos els històrics a causa del seu pedigrí -, volent imposar a tots plegats les seves regles de joc per unificar la lluita nacional contra la pandèmia. S’ha de tenir molt de valor i poca vergonya per gosar proposar que tot el país accepti prendre’s les seves receptes de meritòria d’apotecari enlloc de les assenyades dels experts per vèncer el coronavirus. Sobretot considerant que aquest país disposa de científics molt ben considerats arreu, que no veuen de bon grat que els polítics per interessos de partit vulguin fer-los combregar amb rodes de molí. Per aquesta raó, la mitja dotzena de gent com cal que s’ha vist amb cor d’engegar-la a pastar fang i no ha dubtat ni un moment plantar-la amb la boca plena de demagògia; però, n’hi ha molts d’altres que no es poden permetre aquestes llibertats i que no tenen cap altra remei que riure-li els acudits. D’aquesta dependència maleïda és valen els reis del mambo – sobretot si porten la pell de tigressa -, per continuar menant el remat lluny d’espernecs i sollevaments. Les tigresses sempre s’envolten de gent dòcil, que no porti problemes, a canvi de tenir la menjadora plena.

La Diaz Ayuso, doncs, s’ha proposat rebaixar les ínfules de la resta de territoris autonòmics “unificant” la política sanitària de contenció dels contagis als seus criteris, normes i paràmetres. La vella i nefasta solució del “cafè per a tothom” per desbloquejar el conflicte de les nacionalitats històriques, l’ha reivindicat ara com a condició sine qua non davant el ministeri de Sanitat, per fer veure que Madrid no era intervinguda sinó que se li aplicaven les mateixes normes de confinament que a la resta de ciutats de més de cent-mil habitants, que compleixin els següents requisits: 500 x 100.000 de contagi, més d’un 10% de resultats positius en les PCR i fregar el 35% d’ocupació de les UCIS. La fantasiosa i histriònica Isabel Diaz Ayuso està venent aquesta claudicació del govern d’Espanya com una victòria política seva; però, és tan insensata com ho foren la resta de les tigresses madrilenyes: en cap de les 17 autonomies aquests paràmetres d’intervenció immediata es donen llevat de a Madrid, posant de relleu la incompetència flagrant de la seva gestió.

El més lamentable i vergonyós de tot plegat és que Sanitat acoti el cap davant els capricis de la tòtila integral que presideix Madrid i perquè aquesta hiperventilada no s’esvaloti i obligui la Montcloa a “intervenir” la capital – que poc s’hi van pensar, per cert, per endinyar el 155 o l’estat d’alarma a Catalunya! -, que la resta de comunitats acceptin passar pel tub d’homogeneïtzar els criteris sanitaris de confinament a imatge i semblança de Madrid, que segons la seva presidenta no és cap autonomia sinó l’essència d’Espanya. Però quan entre el govern de l’Estat i la Comunitat de Madrid fan autèntica pena i ens fan sentir vergonya aliena, és quan després de tirar-se els plats pel cap pacten uns indicadors d’alarma en 500 contagis per cada 100.000 habitants, quan a tota Europa tots els llums vermells s’encenen a partir dels 200 i a Alemanya, per exemple, s’ha fitxat aquest matí en 50 contagis quan tothom té de començar a moure el cul. Però, aquí som diferents i amb dirigents com la “gran dona” Isabel Diaz Ayuso anem de cap al precipici. Però aquesta dona no en té tota la culpa, els culpables són els que li riuen les gràcies i li fan costat. Salvant les distàncies, és el mateix que passa amb Trump que, malgrat el paper d’estrassa com a persona i com a dirigent d’un país que ha donat aquesta nit en el primer debat, encara serà capaç de guanyar de carrer. Francament, és ben veritat allò de que els pobles tenen la classe política que es mereixen des que el poble no sap parar-los els peus.