Davant l’augment constant i descoratjador del número de contagis
de covid-19, que ens refreguen pel nas com un espantall a totes hores els
informatius, estic convençut que caldria urgentment relativitzar aquestes
xifres per desinflar l’alarma social entre una població que davant situacions
difícils, en especial si afecten a la salut, té reaccions comprensiblement
primàries. Si no fem quelcom en aquest sentit, prendrem mal d’esperit i ens
passarem el dia angoixant-nos i rossegant-nos les ungles. I se m’ha acudit que
la millor manera de contribuir a treure’n l’entrellat de tot plegat, per part
d’un inexpert com jo, seria revisar el degoteig de dades de contagis diaris a
l’alça aplicant un mètode tan elemental i simple com és el compte de la vella,
dit d’una altra manera: el sentit comú.
Si no ho tinc malentès, durant les primeres setmanes
de l’esclat de la pandèmia, just ahir es van complir els sis mesos de la
declaració oficial per part de l’OMS, i fins que no es van generalitzar molt
més tard els tests de detecció de la malaltia, quan hom parlava de contagiats
es referia als hospitalitzats, ja que no existia cap altre barem ni referència
per comptabilitzar els que presentaven símptomes d’haver empiocat, que
repassant els ingressos hospitalaris, afinant l’estadística de la incidència de
l’afectació del virus en funció de la gravetat dels malalts, de si tenien
necessitat o no de respiració assistida i, en definitiva, dels morts diaris.
Aleshores, encara no es parlava d’asimptomàtics i els que comptaven a l’estadística
macabra eren els que col·lapsaven els hospitals traginant carregada a l’esquena
una motxilla que anava ben servida de símptomes concrets: tos, febre alta, mal
de coll, ofec, deixadesa general...
Seguint aquesta simple pauta de cribratge o decantació
de dades natural, pràcticament ens hi vàrem passar la major part de l’etapa més
dura del confinament. Va ser cap al final, quan ja estàvem en fase 2 perquè
s’havia “aplanat” la corba i ens frisàvem per entrar al paradís de la
desescalada, que van recomanar-se els tests selectius, sobretot de cara als que
havien de tornar a la feina, per destriar aquelles persones que malgrat no
presentessin símptomes d’haver arreplegat la calipàndria, portaven el microbi
encalafornat a la gola, a punt d’encomanar-se al primer que passés a la vora i,
per tant, tècnicament parlant se’ls catalogava de “positius”, qualificatiu que
més aviat era negatiu i no pas una carta de recomanació, ni un premi, ja que
automàticament es convertien en un enemic públic i tenien de sotmetre’s si us
plau per força a una quarantena desinfectant immediata. En sumar els
encarregats de l’estadística aquests “positius” al capítol de contagiats,
evidentment aquest ràtio va disparar-se com la borsa quan el capi-tal té una
alegria de les seves. I quants més tests es feien i més “positius” es trobaven
l’índex de contagiats anava cap amunt i tots els mitjans de comunicació
hiperbolitzaven les dades posant-se les mans al cap.
Ara bé, si els experts asseguren que detectar els
“positius asimptomàtics” i rastrejar fins als més remots racons els seus
contactes és l’única manera de doblegar el contagi comunitari, dedueixo, en el
meu elementarisme científic de parvulari, que és molt bo “caçar” nous positius.
Si aquest raonament és correcte ¿per què en fem un castell de que es disparin
les llistes de nous contagis, si això és el que pretenem a la recerca del
“positiu” clandestí, encobert però latent? Quan més tests fem, més “positius”
descobrirem, oi que d'això es tracta? Doncs, a la meva manera de veure, potser
tranquil·litzaria relativitzar el contingut dels missatges tan alarmistes que
s’estan escampant els darrers dies, avalats inclús per opinions contradictòries
d’experts, als quals en alguns casos els hi forcen i provoquen declaracions,
inclús diria que miserablement, per aconseguir “un titular”. Si no posem seny i
seguim esmorzant, dinant i sopant cada dia amb notícies que contribueixen al
desconcert i a la desesperació, potser el virus no ens matarà però acabarem
tots bojos.
Al peu parer, hi ho vinc repetint des de bon principi
de tot aquest sidral, recordeu el meu diari d’un supervivent, només superarem
en tots els sentits aquests trencacolls si no perdem la confiança, si no
abaixem els braços i, sobretot, si no esbandim enèrgicament la boira artificial
i sensacionalista amb la que ens volen impedir veure llum al final del túnel o,
fins i tot, neguen que hi hagi túnel. L’altre dia els apocalíptics
s’esquinçaven les vestidures quasi “celebrant” més que informant, que la vacuna
d’Oxfort havia fet figa. Algun diari es permetia inclús la gracieta
d’emfatitzar el possible "punt final" de l’experiment, n’estic
convençut que mal interpretant i reescalfant les opinions d’un científic per
arrodonir el “seu titular”. ¿Per què no repiquem campanes ara que ja se sap que
la investigació de la vacuna des d'ahir ja ha continuat, aclarit l'incident?
Seria una bona crida a l’optimisme i a la ponderació divulgativa de les
notícies sobre la pandèmia, i qui sap si no seria la millor contribució que es
podria fer demà per entrar a les escoles amb bon peu, amb ànims, amb
responsabilitat i respecte envers la "nova normalitat acadèmica",
però renegant de la por i dels que prediquen el catastrofisme per anar fent
bullir la seva olla particular, amb banalitats, xafarderies i mitges veritats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada