És una mania com una altra,
potser, però confesso que la tardor és, des que vaig tombar la crisi dels
cinquanta, l’estació de l’any que vaig tenir més entravessada i que em feia
venir urticària només de posar-hi els peus. I no era pas per allò de la caiguda
de la fulla, ni per la boira que sovint embolcalla el paisatge o per la pluja
que quan s’hi posa no para de fastiguejar les passejades. És, suposo, per una
mica de tot plegat; i qui sap si no té relació amb el meu tarannà una mica
llunàtic, si voleu descriure’l d’aquesta manera, que reparteix l’any entre dos
temporades, marcades pels solsticis d’estiu i el d’hivern. Sóc dels que, i
afortunadament sé que no en sóc pas l’únic que sent aquestes percepcions, no
m’agrada la revetlla de sant Joan perquè encara que aquella nit tingui fama de
ser la més curta de l’any, precisament és també quan els dies comencen a
escurçar-se i, en canvi, aquella melangia que em regalima tota la tardor des de
tots els porus del cos, el 21 de desembre desapareix per la senzilla raó que el
meu rellotge biològic m’avisa que els dies iniciaran la seva recuperació
lumínica, és a dir que la fosca recularà, de mica en mica a passos de puça, de
pardal i de llebre.
La tardor des de tota la vida ha interessat els
poetes i rar és el rapsoda que no li hagi dedicat unes quantes pinzellades més
o menys sentimentals. En Joan Maragall, per exemple, entre d’altres
referències, va escriure en un poema: “Ah!...l’octubre... primeres fredorades.
/ L’aire fa olor d’hivern, eixut, coent. / Comença com un gran ressecament / i
les grogors de sol en les fatxades. / Comença el desmaiar en els passeigs / de
la fulla, i el cel queda buit d’orenetes”. I en Martí Pol, que s’estimava la
tardor perquè havia acabat identificant-s’hi amb els seus colors i la seva serenor,
assegurava que: “Amb la tardor vindré i ens partirem de nou / el pa de quietud
a la mateixa taula. / Jo hauré envellit i ploraré sovint / i essent de nit
passejaré en silenci / pels carrers, pels jardins, / per les cases antigues.../
Tanmateix, el refranyer ens ofereix un ampli
repertori d’adagis sobre la tardor. N’hi ha per donar i vendre en el seu calaix
de sastre, perquè la saviesa popular es fixa amb tot i no para de donar
sorpreses subtils, però en general aquestes dites tardorenques estan impregnades
de malenconia sense estridències, simplement deixant-ne constància d’unes
xarrameques a la vora del foc, la majoria pròpies de pagès. N’he seleccionat
uns quants com aperitiu de la tardor, que demà dilluns 21 comença: “ A casa del
vinater, bona tardor i mal hivern”. – “A la tardor fulles, castanyes i cargols
amb banyes”. – “A la tardor, el dia porta espardenyes”. – “ A la tardor, cauen
les fulles a muntó”. – “ A la tardor, la foscor fa por”. – “ Febres de tardor,
parentes de la mort”. – “ Diarrea tardoral, sovint mortal”. – “ La bona
tardorada, per Sant Bartomeu la primera remullada”. – “ La tardor és la
primavera de l’hivern”. – “ Per la tardor no feu festa major”. – “ Tardor i
hivern, per al vell temps d’infern”. – “ Tardor entrada, panxa tibada”. – “Les
mosques, per Tots Sants, mortes o menjades, són acabades”. – “Novembre calent,
maig gelat”.
Enguany, però, la tardor serà més difícil d’entomar,
amb la pandèmia remenant la cua. Serà com ploure sobre mullat. Per aquesta raó,
em permeto repetir allò que us deia el març passat, quan tot va començar: que
hem d’esforçar-nos encara més que aleshores per no deixar-nos abatre pel
decandiment estacional afegit al degoteig pervers de notícies alarmants, puix
estic convençut que si ens arronsem estem perduts. Cal plantar cara, amb tots
els recursos morals que tinguem a l’abast, a les temptacions de baixar la
guàrdia i abandonar la partida. És una qüestió de força de voluntat - recordeu
la reflexió de fa quatre dies? – per omplir totes les hores del dia
d’obligacions i deures certs o inventats per tal d'estar ocupats i no
estressar-nos menjant-nos el coco; per clapar de nit totes les hores
necessàries per llevar-nos descansats; per arreglant-nos cada matí com si
haguéssim de sortir, encara que sigui per estar per casa; per no tenir mandra
de cuinar enlloc de fer-nos qualsevol cosa i, sobretot, no estant pendents de
la tele més enllà del que sigui imprescindible per mantenir-nos informat, si no
volem enfilar-se per les parets comprovant com una colla de dirigents es fiquen
cada dia de peus a la galleda envaint competències que no els hi pertoquen en
temps de crisi sanitària, i que a tot el món ens porten a un atzucac sanitari,
econòmic i social sense precedents. Encetem, doncs, la tardor en temps de pandèmia
amb el cap clar, com un repte personal a superar per tal de sobreviure i
poder-ho explicar. Perquè només depèn dels ànims com ens ho prenguem nosaltres
mateixos. Vinga, endavant les atxes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada