Follow by Email

diumenge, 6 de setembre de 2020

EN QUÈ ENS AFECTA EL CASAMENT ENTRE "LA CAIXA" I BANKIA

           La meva "La Caixa" de tota la vida, que s’assembla tan poc amb la que coneixia temps enrere, ara pel que sento dir s’ha amistançat amb Bankia, l’hereva d’aquella Caja Madrid model de gestió tan honrada que ens va costar a tots els ciutadans una bona picossada rescatar-la de la fallida i de la vergonya internacional. Jo, francament, dels matrimonis de conveniència entre corporacions no en penso opinar mai ni una cosa ni l’altra perquè analitzant els capítols m’hi perdo i, com deia aquell: “doctors té l’església”. I perquè, en definitiva, cadascú és lliure de ficar-se al llit amb qui vulgui. I el senyor Fainé, qui sap si un dels pocs exemplars de bon nyerro català que queda viu, hi té la mà trencada en fer tractes profitosos per a la seva butxaca amb qui se li acosta i es deixa estimar. Però, sí que hi tinc tot el dret del món a ficar-hi cullerada en aquest “apanyo” si oloro socarrim i de la rebolcada en podem sortir escaldats tots, de rebot. A mi, particularment, encara que figuri que sóc un dels clients antics, me la replantifa com “La Caixa” s’organitzi la seva vida amorosa; en passo tant, que ni quan em va dir que feia el salt a Catalunya per anar-se’n a viure a amb la “querida” a València, per posar distància i fer la patota a la legítima i als seus parents separatistes, no vaig reaccionar buidant els quatre rals del meu compte, en un gest de patriòtica indignació. Francament, hi tenia més a perdre que a guanyar fent el passerell, començant per la feinada que em suposava traslladar les ordres de pagament de rebuts a una altra entitat. De manera, que ho vaig deixar córrer i em vaig adaptar a les noves exigències comercials, resignant-me a que la memòria d’aquella “La Caixa” propera i servicial que havia conegut de petit, l’havia d’esborrar per sempre del meu imaginari.

          Per si em servia de consol, un amic meu em va fer veure que la despersonalització bancària s’havia generalitzat arreu, i que aquells empleats-persones d’abans, a qui els pelacanyes com jo que només hi guarden la guardiola de subsistència a la Caixa, els hi podíem explicar la vida i confessar-nos-hi en cas de necessitar un consell, ara els han reemplaçat per uns eixerits, educats i eficients aprenents d’executiu quadriculat, que tant en versió masculina com femenina es limiten a seguir al peu de la lletra els protocols estereotipats de contacte amb la clientela, a la que procuren encaterinar amb un repertori de somriures i ganyotes de tramoia, procurant no passar-se mai d’entusiasme. De les relacions entre entitat i client no en puc dir altra cosa sinó que han canviat el xip, en el sentit que ja no parles amb algú amb qui us coneixíeu de tota la vida, sinó amb una mena de robot programat per no resoldre cap problema ni prendre cap iniciativa que no estiguin contemplada en el manual d’instruccions. Ja faran prou si trameten amb interès i exactitud als seus superiors les inquietuds puntuals que els hi hàgiu fet arribar. Amb els bancs ja passa igual com a cal metge del seguro, que ens haurem d’acostumar a veure cada dia una cara nova d’entendre-nos-hi per telèfon o per correu. Potser si “La Caixa” no s’hagués desempallegat d’aquella manera de fer d’estat per casa, no s’hagués convertit en la potència financera que és avui dia. Per tant, no li retrec; cadascú pot fer-se gran com li roti i buscar-se els companys de viatge que li facin més el pes. No obstant això, em neguiteja pensar en com deuen patir per adaptar-se a aquest nou estil d’intercomunicació, la gran quantitat d'ancians renyits amb les noves tecnologies.

             Ara bé: em sembla que “La Caixa” amb el que no s’hauria d’avenir amb l'excusa del casori és a netejar les vergonyes i fer de lloca d'una entitat, que per molt que sembli sanejada, en realitat porta massa plom a les ales. I que l’absorbeixi “La Caixa”, encara que de portes enfora d’aquest casament se’n digui “fusió”, per maquillar la jugada, certament és el millor desenllaç que podia esperar tenir l’aventura desguitarrada de Bankia, de la qual, per cert, el 62 % del seu capital social és propietat de l’Estat. A mi, però, tant se me’n dona de com s’ho facin! En canvi, si que em preocupa i molt, es que consumin el que sigui en aquest matrimoni de ringo-rango sense aclarir abans com pensa la núvia madrilenya - que no té res de verge - rescabalar la Hisenda Pública – és a dir: a tots els espanyols –, passant comptes primer de tot del préstec de 24.000 milions d’euros que ens va costar la broma del seu rescat, més els interessos corresponents. Perquè si no s’aclareixen aquests detalls abans d’intercanviar els anells, pot passar com fins ara: que fotent-se’n del mort i de qui el vetllava, Bankia, que durant els darrers anys ha declarat beneficis en cada exercici per justificar pagar dividends als seus accionistes, va tenir la cara de no tornar més que unes miserables engrunes simbòliques del deute acumulat. ¿Abans de consumar-se l’absorció per “La Caixa”, doncs, liquidarà Bankia a Hisenda els calers que no són seus? D’aquest casori és l’únic que m’importa. I també, ja qui estem posats, tinc curiositat per saber si els contraents és beneficiaran d’alguna desgravació fiscal com a premi matrimonial.

Cap comentari:

Publica un comentari