PER FER EL FATXENDA, UN PRESIDENT MEREIX LA DESTITUCIÓ? NO!

             Mireu, a mi com a polític el senyor Quim Torra no em fa el pes; però, és el president legítim de la Generalitat. I com a tal em mereix el mateix respecte que li vaig atorgar al senyor Pepe Montilla, per exemple, que tampoc era sant de la meva devoció, però en tant que president tenia tota la meva consideració. Fet aquest preàmbul, amb tota franquesa li preguntaria al Tribunal Suprem si creu, de veritat, que negar-se a despenjar una pancarta testimonial del balcó del Palau de la Generalitat pot costar el càrrec a un president autonòmic, exposant-se a desestabilitzar tot un país? A mi em sembla que la vara de mesurar el presumpte delicte perd oli per alguna juntura, ja que qualsevol estudiant de primer de Dret s’adonaria de la desproporció entre l’acte de desobediència imperfecte inicial i el càstig que se li demana i que, a més a més, tothom dona per descomptat com si el TS no hi tingués res a dir. I que si se li fa pagar un preu tan exagerat no és per fer intrínsecament justícia, sinó per endossar-li una factura d’una altra índole. Política? Segurament, perquè no li trobo cap altre interès possible a encolomar-li un correctiu tan sever.

           De fet, tampoc va moure el president Torra a desobeir la Junta Electoral cap altra motivació que la política. Posar la pancarta reivindicant la injustícia de tenir presos polítics en un Estat democràtic, tenia unes connotacions polítiques indiscutibles. Tanmateix, molts balcons de ciutadans particulars exhibien pancartes semblants, en senyal de protesta i de denúncia. I si bé alguns ajuntaments en varen retirar de les seves façanes, a la mateixa plaça major d’aquests municipis, des de finestres o balcons de simples veïns, s’hi penjava una pancarta calcada a la que hagués penjat del balcó municipal. I si se n’escaquejava l’ajuntament fent aquella petita trampa, era només per raons polítiques. Més clar, l’aigua. Cadascú va administrar el seu pols particular amb la Fiscalia com va creure escaient, no per covardia sinó per conveniència, evidentment, política. El president Torra, que ja ha fet palès infinitat de vegades que és del morro fort, va tardar uns quants dies a obeir els requeriments i ho va fer a mitges, tapant la pancarta prohibida amb una altra no tant cridanera. D’acord, doncs, el president va fer el fatxenda davant una autoritat que no reconeixia. Però, fou un acte polític, no un delicte. Potser es mereixia una multa com escarment, però no tallar-li el cap una temporada, inhabilitant-lo per governar.

           La desproporció entre una cosa i l’altra és tan evident que, repeteixo, un simple meritori del Bufet més modest reconeixeria la barrabassada. Per què, doncs, la causa ha arribat al Suprem? Doncs, simplement per interessos i conveniències polítiques. I no se m’entengués que els magistrats que han intervingut en aquest assumpte, des del Tribunal Superior de Catalunya fins al Suprem, insinuo que tinguin interessos polítics, que no ho he dit mai. Els magistrats no van iniciar el procediment. Qui ho va fer va ser la Fiscalia a instàncies del govern de qui depèn orgànicament – Sánchez dixit: a les ordres de qui està la Fiscalia? -, que atenent la queixa de partits polítics espanyols – el mateix Vox figura com acusació particular -, varen fer-li costat a tramitar-ho com a delicte penal enlloc d’arxivar-ho com a simple falta administrativa. Recordem que en totes les sentències que han tombat legislació autonòmica, el Tribunal Constitucional no va iniciar els procediments d’ofici sinó sempre a instància de part, sigui d’un partit polític o del propi govern. Si l’Estatut de Catalunya del 2010 no hagués sigut denunciat pel Partit Popular, el Constitucional mai hi hagués ficat cullerada. Tinguem-ho present, per ser objectius!

         Per tant, aquella ximpleria de la pancarta no tenia més transcendia que la que els adversaris polítics del president Torra li volgueren donar, i si la Fiscalia s’hi va afegir a l’aquelarre fou perquè “des de dalt” ja varen veure bé de remenar-li la cadira a Torra. El que passa és que si els polítics que estan al darrera d’aquesta mena de creuada contra el procés haguessin tingut una mica de vista se n’haurien adonat que la rebequeria del president era una provocació política en tota regla, i enlloc de caure de quatre potes en el parany d’insistir en la tramitació com a delicte ho podien haver ventilat amb una multa i prou, no complicant més les coses. D’acord que el president Torra va fer el tossut i que s’ho podia haver estalviat de tensar més la corda, però cadascú és com és i en tot cas l’electorat ja li tindrà en compte les seves decisions polítiques, en un sentit o en altre. Però a Madrid, com que sempre que s’entrebanquen amb els catalans sobiranistes només veuen dimonis per tot arreu, no saben reaccionar amb la finezza pròpia dels polítics amb vocació d’estadistes. Si el Suprem no hi posa remei amb una mica de sensatesa – encara hi és a temps -, ja la tindrem armada una altra vegada! I com que estem en temps electoral i hi ha massa interessos, tibantors i gelosies en joc, la “tonteria” de la pancarta ens pot costar un ou als ciutadans que sempre paguem els plats trencats. Almenys tinguem-ho clar què va passar en aquest afer maldestre, i no ens esverem precipitant-nos a repartir culpes; del que acabi passant, tots n’hauran estat culpables, els d’aquí i els d’allà.