DESPRÉS DE FER HORES DE CUA PER CULPA DE LA "NOVA BUROCRÀCIA", TORNI DEMÀ!

            No arriben al dos per cent les sol·licituds d’acollir-se a l’ingrés mínim vital aprovades, i encara esperen cobrar l’ERTO a que tenen dret des de fa sis mesos cent-cinquanta mil persones, mentre que a d’altres que ja han recuperat la feina encara continuen cobrant com si les empreses no haguessin comunicat les altes. En tots aquests casos de gestió deficient, el problema rau en, segons l’administració que en té la culpa, que s’ha presentat la documentació incompleta o incorrecta, però, sobretot, s’atribueix aquesta manifesta falta d’eficiència en la manca de funcionaris per tramitar tants expedients com els hi plouen a la taula. Un excés de feina que no poden atrapar, segons que s’expliquen els representats sindicals del funcionariat en qüestió i que remarquen alguns dels partits polítics que s’apunten al que sigui per desgastar el govern de torn, Com si l’obligació de l’oposició fos tombar l’adversari al preu que sigui, enlloc de facilitar-li la governança perquè no en surtin perjudicats els ciutadans de les seves picabaralles. I és que moltes vegades posar pals a les rodes de qui mana, no es fa perquè el que el que es mana sigui un nyap, sinó justament perquè els que no manen es deleixen per fer-ho, encara que el que manarien ells acabés sent un nyap semblant.

La “malparida nova normalitat” ens ha acostumat a fer tanda a les portes de qualsevol administració pública o privada. L’altre dia, per fer una gestió a l’oficina de correus, els ciutadans que fèiem cua gairebé ens acostàvem al centenar; jo mateix m’hi vaig passar tres-quarts d’hora llargs esperant a peu dret al carrer per recollir un trist certificat. Em pregunto si els responsables d’aquestes cues injustificables vivint sota l’imperi i la dictadura de la informàtica més sofisticada, tenen pensada alguna alternativa organitzativa per agilitzar els tràmits administratius quan plogui o faci fred i les cues, a part d’una rèmora siguin incòmodes o insuportables. ¿De veritat no es poden agilitzar els tràmits administratius? Em costa molt de creure-ho, i no vull dir que els funcionaris que estan de cara al públic o la cuina – almenys no la majoria – se la decantin, però sí posaria en qüestió els mètodes de treball excessivament burocratitzats i els criteris de productivitat pel que fa a la gestió pública, els quals sense cap dubte són vergonyosament millorables amb una direcció competent. El que no acabo d’entendre és que davant les oficines dels bancs, per exemple, que en teoria estan gestionades per cervells privilegiats en organització i logística, es formin també unes cues tan escandaloses, inclús per accedir a un caixer en hores punta, i que per aconseguir parlar amb un agent comercial per tramitar qualsevol servei s’hagi de demanar cita prèvia per ser atès i esperar, si no ets un vip, quatre o cinc dies anant bé.

            L’altre dia vaig llegir en una carta al director d’un conegut diari, una denuncia escrita per una professora universitària, de Saragossa, que li compro en la seva totalitat perquè posa el dit a la llaga: “En una Espanya que s’està enfonsant és inconcebible mantenir un Govern amb 4 vicepresidències i 18 ministeris. Sobretot tenint en compte que alguns d’aquests ministres tenen al capdavant persones que s’han mostrat incapaces i ineficaces, quan no estan desaparegudes. Penso en els d’Educació, Universitats, Cultura, Igualtat i Afers Socials. Però la pregunta que s’haurien de fer els que ens governen és molt més simple: ¿ens podem permetre el luxe de mantenir un aparell polític tan gran quan estem fem aigües per tot arreu? Si aquests senyors resolguessin alguna cosa donaria per bona la seva presència en l’Olimp de la política. Però, ¿què és el que fan? ¿Deixar passar els problemes sense comprometre’s a executar res per por de la impopularitat? ¿Quan temps podem resistir sense tenir una Sanitat amb els efectius necessaris i una Educació amb les condicions precises de seguretat? ¿Quant temps cap esperar per augmentar el nombre de funcionaris que resolguin moltes qüestions que ara hi ha pendents?”

            Malgrat la burocratització evident de l’administració, la culpa no la tenen els funcionaris rasos que es limiten a seguir els mètodes i protocols, sinó els que dissenyen els sistemes de productivitat, inclosos els recursos tècnics. Perquè els funcionaris almenys treballen i resolen problemes, a diferencia de molts polítics que són els que han triat a dit els seus directors executius, que una vegada assegurada la seva rectoria personal són incapaços de moure fitxa, per exemple, per descongestionar les plantilles envellides i minvades de funcionaris de la Seguretat Social i de l’Inem, a les quals per si ja no anaven prou saturades, els hi ha caigut a sobre, sense unes instruccions no burocratitzades, el tràmit dels Ertos, la de l’ingrés mínim vital i, aviat, si no s’atura aquesta nova bestiesa, la de les pensions de Muface. De manera que tenim cues i excuses de “torni demà” per estona. Mentrestant els telèfons d’atenció al públic sempre tenen tots els operadors ocupats. Una vergonya!

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM