SI HAGUÉSSIM FET UNA LLEI ELECTORAL COM CAL, EL PAÍS NO SERIA INGOVERNABLE

El pitjor que li pot passar a una democràcia, sobretot quan és tan tendre com la nostra, que no ha tingut temps d’arrelar eixerida perquè es va empeltar a tall d’arrancar naps i no es van treure totes les herbes tòxiques que hi havia al terreny, és que un país esdevingui ingovernable degut a la complicada geografia parlamentaria i a la manca de cultura democràtica, que és el que està passant a Espanya i també a Catalunya. Precisament, per evitar trobar-se cada dos per tres en atzucacs tan difícils de gestionar que acabin paralitzant l’acció de govern, els Estats democràtics – alguns ja fa temps que ho fan - haurien de prendre precaucions per a no quedar-se encallats, dotant-se d’unes regles de joc que facilitin la governança, començant per disposar d’una llei electoral equilibrada territorialment per fer possible al màxim l’ideal d’un home un vot; on els candidats proposats pels partits vagin en llistes obertes, perquè els electors pugin elegir lliurement els diputats que els hi mereixin més confiança, i que en cas de no obtenir cap candidatura la majoria absoluta per aplicar el seu programa de govern sense que li posin pals a les rodes sistemàticament, establir que en una segona volta es decanti la balança entre les dues llistes més votades per decidir la definitiva configuració del parlament.

            Des de la transició, aquesta llei electoral ha estat una de les assignatures eternament pendents per mandra, però en part també degut a que amb la fórmula del bipartidisme els principals partits ja si trobaven còmodes: a Espanya, alternant-se els socialistes i la dreta, amb un cop de mà puntual dels nacionalismes basc i català; a Catalunya, repartint-se el pastís entre el pujolisme i el socialisme, amb la crossa dels republicans als nacionalistes, si no quedava altre remei. Però aquest status quo va començar a grinyolar, precisament a Catalunya, quan a pesar que l’Artur Mas havia guanyat les eleccions pel canto d’un duro, la geometria parlamentària va permetre que una coalició de tres candidatures minoritàries condemnessin legítimament els convergents a l’ostracisme de l’oposició. Des d’aleshores, mai més la candidatura més votada ha tingut les mans lliures per governar i s’han hagut de resoldre tants trencaclosques i fer tantes concessions per tirar endavant una legislatura, que la tasca legislativa se n’ha ressentit tan tècnicament (la majoria de lleis són tan ambigües i inconcretes en els aspectes més conflictius, que els que es guanyen la vida fent-ne “interpretacions”, aplaudeixen amb les orelles), com políticament (pressupostos empantanegats durant anys i que quan s’aproven ja estan desfasats, institucions cabdals pel funcionament de l'Estat, com la justícia o el mateix control de l’administració pública que no es renoven quan toca, etcètera).

         El més preocupant d’aquest panorama és que amb els manobres que tenim per aixecar paret, poc s’emprendrà mai una reforma de la Llei Electoral potable i, per tant, estarem condemnats si no s’agafa el toro per les banyes a seguir presenciant els espectacles vergonyosos a que ens tenen acostumats els polítics cada dia i a que als parlaments es parli, cridi o gesticuli molt, sense que la feina per la qual foren elegits ses senyories repatànies es faci. Les cambres parlamentaries deuen ser els únics llocs on encara que no la feina no es faci, es cobra igual o més. Desenganyeu-vos-en, si un país no disposa d’un govern fort per aplicar el programa que hagi obtingut més recolzament per part dels ciutadans en les eleccions, i es veu obligat a dependre de l’aritmètica parlamentària estem ben apanyats, mentre als hemicicles hi hagi massa aigua i massa oli per lligar acords sòlids.

              Em direu, potser, que la cultura de la coalició és la més democràtica que existeix, i us en donaria la raó si no fos que per desenvolupar-la cal aprovar abans el primer curs de cultura general democràtica, que consisteix en: que es respecti i es sigui cortès amb l’adversari, al qual mai s'ha de considerar un enemic; que la crispació no presideixi qualsevol debat parlamentari, sobretot quan és televisat i que ses senyories s'acostumin a escoltar amb interès els arguments dels altres amb ànim constructiu, sabent destriar el blat de la palla del que es digui, perquè cap proposta presentada a l'hemicicle que sigui positiva pels ciutadans no vagi a parar a la bassa, només per despit, afany de protagonisme i perquè ho manen els aparells dels partits.