Follow by Email

dissabte, 12 de setembre de 2020

DEL DIT AL FET, A L'ESCOLA AL PRIMER CRIT, TAL COM A LA TAULA I AL LLIT

 

            Dels bons propòsits de primer d’any – any nou, vida nova – quan fem balanç per Nadal resulta que el més calent és a l’aigüera; el mateix que quan es passen comptes de les promeses dels polítics. I és que del dit al fet, hi ha un bon tret. Al refranyer popular en podem trobar un repertori de dites que ho recolzen: de prometre a complir hi ha molt a dir o molt tros per penedir, perquè una cosa és dir i una altra fer. L’admirat amic Francesc-Marc Álvaro reivindicava en un article de opinió a La Vanguardia la memòria d’un escriptor i filòleg austríac, l’Anton Sieberer, que va publicar l’any 1936, en plena guerra civil, un assaig sobre el catalanisme, que porta per títol: “Catalunya contra Castella”. Precisament, en aquest llibre hi trobo una cita que em va com anell al dit per il·lustrar la reflexió d’avui: “Una altra característica que comparteixen castellans i catalans és una certa frivolitat a l’hora de fer plans, prendre decisions i fer promeses que després no es converteixen en realitat”.

        Si fem un repàs de la situació actual al país – embolicats en una pandèmia que cada cop pinta més malament per incompliment sistemàtic de quasi tot allò que es va prometre que es faria, i en capella d’obrir totes les escoles demà passat, enmig d’un clima enrarit per un caos d’incertesa logística i anímica colossal –, ens adonarem que no respectar els compromisos per part dels que governen no és pot perdonar com si fos un pecat venial confondre cada dos per tres els desitjos amb les realitats. Ja sé que alguns consideraran poc patriòtic retreure ara al president Torra, que s’afanyés a empènyer la desescalada per sortir de les urpes d’un estat d’alarma repressor i fastigós, amb tanta fal·lera que fins i tot es va passar en 24 hores del nivell 2 al 3 del confinament. La comunitat científica havia repetit fins afartar-se’n que aquesta decisió era un disbarat que es pagaria car si, simultàniament, no es tenien preparats i ben dotats uns equips de rastrejadors per aturar des del primer moment qualsevol conat de contagi, per tal d’evitar que els temuts rebrots estabornissin la recuperació. Des del govern, amb fanfarroneria i arrogància, es va assegurar que tot estava controlat i previst, i que de rastrejadors en teníem per donar i vendre. A l’hora de la veritat, va resultar que nanai del Paraguai, i així anem passant els dies amb un esclop i una espardenya, sense ésser capaços ni de controlar que qui hagi de fer quarantena per prescripció facultativa s’estigui a casa, o que gent que ha mantingut contactes amb positius i que així consta en algun registre, encara esperi que algun perdiguer sanitari truqui per assabentar-los de què tenen de fer. ¿No eren una prioritat els rastrejadors pel senyor Torra i el seu oracle de Waterloo? Potser que comencem a dir les coses pel seu nom i no busquem més excuses patriòtiques, per tapar totes les cagades que cometem solets.

         Ja sé que a altres verals també couen faves a gavadals, però no em sembla de rebut amagar el cap sota l’ala darrera d’un: “i tu més!”, que s’utilitza en política per defensar-se quan no es tenen més pretensions que engegar el ventilador. I que està passant amb l’engegada de curs? Per favor, estalvieu-me de repetir arguments i si us plau recupereu del blog les reflexions publicades els dies 18 d’agost (Quin començament de curs que ens espera!) i del primer de setembre (¿Qui volen que porti els nens a l’escola sense recança, veient com s’embolica la troca?). No hi afegiré ni una coma més perquè, exactament, totes les alarmes que hi assenyalava s’estan disparant per culpa de tot un reguitzell de promeses incomplertes del tot o en bona part, tant pel que fa referència a ràtios d’alumnes per aula com a personal docent. ¿Recordeu que quan el conseller Bargalló, tocant de peus a terra en funció dels recursos de què disposava parlava d’ampliar la plantilla de mestres fins a uns 8.000, el propi president Torra li va esmenar la plana en qüestió de minuts elevant l’oferta a 10.000, com si es tractés d’una subhasta? Doncs, ni una cosa ni altra: comptat i debatut es va jugar de farol per enèsima vegada; per falta d’humilitat, de pragmatisme i d’ésser conscients de les dificultats econòmiques per recosir en uns mesos els descosits que des de fa anys s’han evidenciat per una mala planificació i els constants canvis d’orientació política de l’educació pública.

         En definitiva: tant si en pla personal com col·lectiu, els bon propòsits, les promeses i els reptes s’intentessin complir honestament, sense buscar-hi excuses de mal pagador, segurament no viuríem abonyegats sota tanta frustració acumulada. Qui sap si el que importa, per començar a canviar les coses, és que reconeixem que la majoria de les vegades el desbaratament emocional per veure que no avancem tant com seria necessari i en el bon sentit, es deu a la mandra, la covardia i la irresponsabilitat de cadascú de nosaltres per assumir quelcom tan senzill com que les persones, sigui en privat com en públic, han de tenir paraula. En cas contrari s’és un caragirat, un mentider, un figaflor o, per desgràcia, un trist oportunista convençut que importen més els resultats que no pas els mitjans per aconseguir-los. Per aquesta raó hi ha tanta gent que és infeliç, perquè s’ensarrona ella mateixa fent-se trampes al solitari per falta de voluntat per complir, per exemple, els propòsits de cap d’any o aquells que es fan després de passar-ne una de grossa. Ara, els que valent-se de promeses per aconseguir un grapat més de vots i guanyar, se n’obliden l’endemà del que varen jurar que farien, no són mentiders, són uns bandolers pitjors que els que robaven al camí ral armats amb trabucs. D’altra banda, aquells que gestionen una parcel·la de poder i fan promeses a tall de brindis al sol, per sortir del pas i congelar les protestes i aldarulls al carrer, no són lladres, són irresponsables que assassinen il·lusions, esperances i plans de vida de gent honrada. Tant de bo arribi el dia que allò que es digui es compleixi, aleshores segurament ens estalviaríem moltes llàgrimes i, naturalment, demà passat canalla i mestres anirien contents i confiats a l’escola al primer crit, tal com s’ha de fer per anar a taula o al llit. El que passa és cada vegada hi ha més gent a qui li costa omplir la taula i que el llit se l’ha de buscar al carrer.   

Cap comentari:

Publica un comentari