PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 18 març
2020)
Si algú pensa que el dia que
aixequin el confinament de la població i s’acabi el pànic per por d’encomanar o
encomanar-se del virus tot serà igual com abans, em sembla que va molt errat de
comptes. La vivència sense precedents que la comunitat internacional està
suportant no s’esborrarà d’una revolada. No serà tan senzill com posar un
comptador a zero i engegar de nou l’activitat amb un simple i voluntariós “dèiem
ahir”. Serem una societat de supervivents, que només tirarà endavant si tothom no
entoma una convalescència que serà fràgil, en tots els sentits de la paraula, no
començant per arrufar el nas a la necessitat d’empènyer tots el carro colze amb
colze per treure’l del pedregar. El que estem patint no és una passa de
temporada qualsevol, que un cop superada la febrada o la diarrea, ens prenem quatre
vitamines reforçants i es torna a fer vida normal com abans de l’empiocada. D’entrada,
la majoria de les persones confinades a casa sortiran al carrer molt més pobres
que quan es varen recloure si us plau per força, i si parar el país va costar
relativament poc mig estabornit com estava el personal pel pànic a ser arrossegats
per la pandèmia, tornar-lo a aixecar i posar en marxa serà bastant més
complicat i requerirà complicitat, solidaritat i responsabilitat, sense escletxes
de confiança ni mirades de reüll a ningú. De la mateixa manera que si no es compleixen
disciplinadament les mesures de contenció del virus, malament; quan toqui
reconstruir el daltabaix i recomençar a caminar, si tothom no va a l’una sota
un lideratge compartit, bona nit cargol! Jo espero que la traumàtica i dolorosa
experiència viscuda haurà abaixat els fogots individualistes i servirà perquè ciutadans
i dirigents, després d’un bon examen de consciència per tots els erros comesos,
aniran per feina donant-se les mans.
En primer lloc, penso que Europa haurà
de canviar la pell com la serps si vol recuperar el lideratge del bloc,
compartint i coordinant amb mà de ferro polítiques comunes en benefici de tots
els membres, enlloc de continuar com fins ara que cada Estat mira només per
ell. La Unió Europea va néixer per la voluntat de sis nacions, escaldades de la
segona guerra mundial, per encarar plegades en un mercat comú la reconstrucció econòmica
i comercial, malgrat a penes feia una dotzena d’anys s’havien enfrontat a sang
i fetge en els camps de batalla. Al davant d’aquell projecte hi havien potser
els darrers exemplars d’estadistes que es mereixien aquest nom. Quan uns anys
després, el club es va ampliar amb l’entrada de puntetes de la Gran Bretanya, varen
començar els tiquis-miquis que, finalment, han acabat en el desastrós Brexit
que ja m’agradarà veure com es gestiona després de la patacada d’aquest dies. Però,
si la Unió no recupera amb convicció i fermesa la batuta política, econòmica i
social de l’orgue de grills, s’estarà en capella d’una desintegració inevitable
del bloc.
I pel que fa a Espanya, l’enorme esforç que ens tocarà
fer tots plegats, no reeixirà si no és a través d’una fórmula de govern de
concentració durant el temps que calgui, deixant de banda les rebequeries i
fantasmades de pati d’escola. I en la feinada de tornar a la normalitat, Espanya
no podrà permetre’s prescindir d’una Catalunya històricament dinamitzadora de l’economia
estatal; però, perquè sigui així caldrà que quan el país es posi mans a l’obra
per sortir de l’ensulsiada, s’hagin tancat definitivament tots els rancors i
ferides obertes entre Madrid i Barcelona, començant per tirar a la bassa tota la
repressió judicial i administrativa organitzada per escarmentar el sobiranisme
català. Si després de l’experiència que estem patint no es troba la manera ràpida
de deixar sense efecte tots els procediments judicials i repressius pendents, aprovant
una amplia amnistia que posi els marcadors a zero, em semblaria esperpèntic que
se li demanés a Catalunya afegir-se lleialment a l’esforç col·lectiu, mantenint
polítics presos, amb un pilot d’imputats per fiscalia pendents de judici i amb polítics
exiliats amb ordres d’extradició penjant del cap. Si després del que haurem
passat i de la feina que quedarà per sortir-nos-en, l’Estat no fos capaç de fer
les paus i d’enterrar les ganes d’escarmentar els catalans per muntar un referèndum
i el sobiranisme català no afluixa en les seves pretensions maximalistes,
francament em faran venir ganes de baixar d’un tren que circularà directe al
precipici. Són plantejaments extraordinaris, però, que no ho és la situació
actual?
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada