dilluns, 30 de març del 2020

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol cinquè


5
Tot just ens havíem refet de l’atzagaiada a la qual acabo de referir-me, quan pocs dies després ja vàrem tornar-hi a ser. Vés a saber si en tenia la culpa de la crispació que el pis fos massa estret per a la colla que ens hi havíem arreplegat, o que en fos una altra la causa; el cas és que, sense voler, ens entrebancàvem contínuament i ens fèiem nosa. Ningú gosava dir-ho, però tothom esperava amb candeletes que els oncles trobessin un forat on entaforar-s’hi definitivament, perquè la passable bona convivència que teníem abans d’aparèixer ells no s’esberlés en mil bocins.
Aquesta vegada, l’enganxada va provocar-la un comentari que ingènuament va fer el pare i que a l’oncle se li va entregirar de mala manera. L’avi s’havia referit aquell vespre, havent sopat, a la preocupació que es notava arreu per l’encariment de la vida, com a conseqüència directa de la guerra europea que estava en ple apogeu. Però vet-aquí que ho va relligar, no sé per què, amb el rumors que corrien sobre una gran revolta obrera que havia esclatat a Rússia.
L’àvia comentà, escandalitzada, que la Siseta aquell mateix matí li havia demanat deu rals per una dotzena d’ous i l’avi, fent-se l’entès com sempre que li tocaven la fibla polemista i estava de filis, va pontificar que mentre hi hagués més oferta de mà d’obra que no pas demanda de bracers, els jornals anirien de capa caiguda perquè més gent estaria disposada a treballar per quatre xavos; i que l’escassetat de teca per culpa de la guerra faria apujar inevitablement els preus de les subsistències que acaparaven quatre malparits, els mateixos de sempre, per fer-se més rics del que ja eren especulant amb la misèria i la necessitat dels que la ballaven magra.
- Això no tindrà remei, fins que la gent se n’atipi de veritat de que l’escanyin, i es comencí a penjar uns quants burgesos i capellans a la plaça major de cada poble  – va recalcar l’oncle, fent-nos saber a la repetellada que a Saragossa, des de feia mesos, s’havia afiliat a la branca anarquista del sindicat ferroviari i que ja remenava la cua entre els capgrossos del sindicat, nova que com era d’esperar li va caure a l’avi igual que una gra al cul, ja que no podia veure ni en pintura els sindicalistes de cap mena, per moderats que semblessin.
A l’avi no li queien bé des que, precisament uns anarquistes, a Lleida, li varen fer la llesca a la feina no sé del cert per quins set sous, però em sembla recordar haver-li sentit dir que fou perquè es va negar a fer-los costat en una protesta de maquinistes i personal de manteniment, coincidint quan ell estava en capella de la cobejada plaça de capatàs que li havien promès si emigrava de Saragossa, raó per la qual preferia no ensenyar l’orella fent-se veure com un cap calent quan estava en capella d’aconseguir pujar de categoria i guanyar més diners. El cas és que des d’aquella topada, comparava els sindicalistes en general, fossin de la tendència que fossin, amb la pesta bubònica.
Vantant-se d’estar més al dia que no pas l’avi en qüestió d’actualitat social, l’oncle va assegurar que la patronal intel·ligent d’Anglaterra i França ja s’havia hagut d’abaixar els pantalons tolerant i entenent-se a les fàbriques amb els sindicats, reconeixent-los com a representants legítims dels obrers per tal d’estalviar-se vagues, maldecaps i pèrdues de beneficis. I amb aquella fatxenderia que feia sovint tan odiós l’oncle, potser sense pretendre-ho o adonar-se’n, va assegurar que “els seus” no tardarien gaire a fer passar també per l’adreçador els burgesos catalans. Però, després d’un petit entrevall per agafar aire, va queixar-se que alguns dels fabricants catalans de més anomenada i influència, amb la mateixa cara que aparentaven fer la farina blana als sindicats per estalviar-se merders, de sotamà bastien subtils conxorxes amb els governadors de torn per fer-los l’encamellada, tirant la pedra i amagant la mà.
- I amb tripijocs com aquestos no es podrà anar gaire lluny – va concloure, encarant-se a l’avi, amb posat de milhomes -; la burgesia catalana, actuant tan temeràriament i deslleial com fins ara, només aconseguirà multiplicar la sensació que tenim els obrers de sentir-nos collats i explotats, fins que la caldera rebenti per un cantó o altre i arribi el moment de passar comptes.
El pare, allavonces, justificant allò que he comentat abans sobre que tenia cops amagats quan li xafaven l’ull de poll, va trencar-li les oracions al seu germà gran retraient-li, en principi a tall de conya però després ben en serio, una pífia colossal del sindicalisme més exaltat, que anava de boca en boca i havia refredat els ànims dels jornalers que en principi n’estaven incondicionalment i de bona fe dels sindicats.
El  cas és que, emmirallant-se en les recents experiències russes, va esclatar a Barcelona no feia gaire un simulacre de revolució social, tan improvisada i desmanegada, que va acabar com el rosari de l’aurora. Segons el pare, que no sabia que s’interessés per aquestes qüestions, fou una relliscada colossal i tan vergonyosa que, en adonar-se’n del disbarat, els mateixos sindicalistes més llestos volgueren recular i rectificar com si no hagués passat res de res, tirant-hi terra a sobre per estalviar-se, fos com fos, de passar per l’empegueïment d’inventar-se contínuament excuses de mal pagador per justificar quelcom que s’havia espifiat per una golafreria revolucionària, tan immadura que cometeren l’error d’agafar el rave per les fulles. Per aquesta raó i suposo que també perquè n’estava tip de conviure amb un germà fatxenda, s’hi rabejà:
- Vaja quina colla d’esgarrapacristos que esteu fets aquests revolucionaris de pacotilla que, enlluernats per la pamplina d’això que ara en dieu proletariat, parant l’orella a les faules procedents de Rússia, vàreu fer pasqua abans de rams embastant l’agost passat, pràcticament amb quatre betes i fils, una ridícula revolta de pa sucat amb oli, que va resultar un bunyol tan filós que encara avui se us en fot la patronal, en referir-s’hi a la vostra revolució de fireta com a la Setmana Còmica, en contrast amb aquella Setmana Tràgica que almenys tenia cara i ulls. Que no te’n recordes, potser, o no te’n vols enrecordar d’aquella patinada? I un cop els amos van tenir-vos ben agarrats pel ganyot, per carrinclons i fanfarrons, els militars acabaren la feina passant per la pedra una bona colla dels vostres ensarronats seguidors de bona fe, als quals sense escrúpols ni contemplacions foren abandonats a la seva sort pels dirigents. Llavors, per si no n’hi havia prou de cagades, a un dels espitregats caps de trons que tan defenses, sense preguntar quant val ni quant costa, únicament per revenja, despit i ganes de rebre l’aplaudiment de la claca o de posar-se galons, no se li va acudir res més que carregar-se un fabricant dels grossos, disparant-li un tret per l’esquena, encetant així el penós rosari d’atemptats que patim cada dos per tres i que - tant de bo m’equivoqui! – acabaran encenent la metxa d’una escalada d’estomacades que, qui sap fins on ens arrossegarà.
- Quin collons de de germà que tinc! Ja t’has cagat a les calces després d’escoltar les mentides dels amos, oi! – s’hi va recrear l’oncle, ferit en el seu amor propi i amb ganes endarrerides d’esterrecar son germà petit, perquè li semblava que darrerament no parava de contradir-lo, com si es cregués més llest perquè l’avi li consentia totes les gracietes.
Si fessis un esforç per tocar de peus a terra – continuà la seva revenxinada -, t’adonaries que acotant el cap i llaurant recte per on manen els amos no arribareu gaire lluny, i que falta gent que els tingui ben posats per donar-li la volta com un mitjó a aquesta societat podrida, dominada pels rics, en la que els pobres es veu que només tenim dret a pencar fins que se’ns emportin a l’altre barri, un cop ens hagin espremut tot el suc. No et mamis el dit, Benito! Si la revolta de l’estiu passat se’n va anar a fer punyetes, fou gràcies als cagadubtes com tu i, sobretot, als llepaculs que varen delatar-nos als burgesos que us tenen tan domesticats i que abans de treure el geni i defensar els de la seva classe amb ungles i dents, van anar primer a confessar-se a cal capellà, sota quines faldilles corregueren a refugiar-se perquè no els fessin pupa al cul els dolents del sindicat.
Una vegada més la picabaralla va degenerar en paraules gruixudes, enmig del  somicó de l’àvia, la carona d’espantada de la Teresita i el posat tibat de l’avi. Per desgràcia, aquestes batusses verbals, cada vegada eren més freqüents i més pujades de to; i en un pis petit com el nostre, les tensions no es podien pas dissimular sota la catifa, raó per la qual l’avi finalment va decidir, estic convençut que a contracor, precipitar les coses demanant a l’oncle que si no podia controlar-se els fogots, seria millor per a tothom que es busqués colla el més aviat possible.
L’oncle va fer veure que convidar-lo a fotre el camp de casa s’ho prenia com un cop baix, que li dolia molt més perquè no se l’esperava del seu propi pare. Però, tot era pura comèdia per atiar, garneu com era quan li convenia jugar brut, el remordiment i la mala consciència dels avis, fent-los sentir-se incòmodes i un xic miserables i tot, amb la decisió que s’havien vist obligats a prendre. I és que, en realitat, pel cosí Mauro jo ja sabia des de feia més d’una setmana, que els oncles tenien emparaulat el lloguer d’una planta baixa al bell mig del barri de la Barca, i que estaven a punt de mudar-s’hi.
No obstant quan van envair-me el dormitori i vaig haver de fer-los un racó a costa de la meva intimitat, els hagués llençat escales avall d’una revolada, a còpia de temps de conviure-hi m’hi vaig acostumar a compartir l’espai i les poques pertinences que hi guardava. En Mauro, la veritat sigui dita, m’havia acabat caient millor que de primer; encara que no entengués la seva obsessió per fer-se capellà, una genteta amb la qual segons jo tenia entès, inclús pel que n’havia sentit dir al mateix avi, calia mantenir-hi les distàncies perquè eren poc de fiar. Dec reconèixer, però, que el cosí es feia respectar i estimar, precisament, per tenir les idees aparentment tan clares, i saber-les explicar com una calàndria.
Abans d’anar-se’n a viure al barri de la Barca, en Mauro i jo ens vam comprometre a mantenir sempre el contacte, encara que les relacions entre els grans anessin de mal borràs. Va ésser allavonces quan em va confessar que tenia un pla per forçar el permís del seu pare per entrar al seminari: el pensava acorralar amb l’amenaça que si no s’hi avenia per les bones, es presentaria a la caserna per allistar-se com a voluntari a la guerra de l’Àfrica, reemplaçant si s’esqueia a qualsevol desgraciat que li hagués tocat aquell destí per sorteig i li pagués bé el favor de redimir-lo.
En sentir-li exposar amb tanta sang freda i calculada premeditació un projecte insensat com aquell, francament em va destarotar; sobretot perquè em van venir a la memòria alguns comentaris que l’avi deixava anar sempre que es parlava de la guerra del moro, una de les qüestions que el treien més de polleguera: - És la guerra dels rics, feta a costa dels fills dels pobres.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada