5
Tot just ens havíem refet
de l’atzagaiada a la qual acabo de referir-me, quan pocs dies després ja vàrem
tornar-hi a ser. Vés a saber si en tenia la culpa de la crispació que el pis
fos massa estret per a la colla que ens hi havíem arreplegat, o que en fos una
altra la causa; el cas és que, sense voler, ens entrebancàvem contínuament i
ens fèiem nosa. Ningú gosava dir-ho, però tothom esperava amb candeletes que els
oncles trobessin un forat on entaforar-s’hi definitivament, perquè la passable bona
convivència que teníem abans d’aparèixer ells no s’esberlés en mil bocins.
Aquesta vegada, l’enganxada
va provocar-la un comentari que ingènuament va fer el pare i que a l’oncle se
li va entregirar de mala manera. L’avi s’havia referit aquell vespre, havent
sopat, a la preocupació que es notava arreu per l’encariment de la vida, com a
conseqüència directa de la guerra europea que estava en ple apogeu. Però vet-aquí
que ho va relligar, no sé per què, amb el rumors que corrien sobre una gran revolta
obrera que havia esclatat a Rússia.
L’àvia comentà, escandalitzada,
que la Siseta aquell
mateix matí li havia demanat deu rals per una dotzena d’ous i l’avi, fent-se l’entès
com sempre que li tocaven la fibla polemista i estava de filis, va pontificar
que mentre hi hagués més oferta de mà d’obra que no pas demanda de bracers, els
jornals anirien de capa caiguda perquè més gent estaria disposada a treballar
per quatre xavos; i que l’escassetat de teca per culpa de la guerra faria
apujar inevitablement els preus de les subsistències que acaparaven quatre
malparits, els mateixos de sempre, per fer-se més rics del que ja eren especulant
amb la misèria i la necessitat dels que la ballaven magra.
- Això no tindrà remei, fins que la gent se n’atipi de veritat de que
l’escanyin, i es comencí a penjar uns quants burgesos i capellans a la plaça major
de cada poble – va recalcar l’oncle, fent-nos saber a la repetellada
que a Saragossa, des de feia mesos, s’havia afiliat a la branca anarquista del sindicat
ferroviari i que ja remenava la cua entre els capgrossos del sindicat, nova que
com era d’esperar li va caure a l’avi igual que una gra al cul, ja que no podia
veure ni en pintura els sindicalistes de cap mena, per moderats que semblessin.
A l’avi no li queien bé des
que, precisament uns anarquistes, a Lleida, li varen fer la llesca a la feina no
sé del cert per quins set sous, però em sembla recordar haver-li sentit dir que
fou perquè es va negar a fer-los costat en una protesta de maquinistes i
personal de manteniment, coincidint quan ell estava en capella de la cobejada plaça
de capatàs que li havien promès si emigrava de Saragossa, raó per la qual
preferia no ensenyar l’orella fent-se veure com un cap calent quan estava en
capella d’aconseguir pujar de categoria i guanyar més diners. El cas és que des
d’aquella topada, comparava els sindicalistes en general, fossin de la tendència
que fossin, amb la pesta bubònica.
Vantant-se d’estar més al
dia que no pas l’avi en qüestió d’actualitat social, l’oncle va assegurar que la
patronal intel·ligent d’Anglaterra i França ja s’havia hagut d’abaixar els
pantalons tolerant i entenent-se a les fàbriques amb els sindicats,
reconeixent-los com a representants legítims dels obrers per tal d’estalviar-se
vagues, maldecaps i pèrdues de beneficis. I amb aquella fatxenderia que feia
sovint tan odiós l’oncle, potser sense pretendre-ho o adonar-se’n, va assegurar
que “els seus” no tardarien gaire a fer passar també per l’adreçador els
burgesos catalans. Però, després d’un petit entrevall per agafar aire, va queixar-se
que alguns dels fabricants catalans de més anomenada i influència, amb la mateixa
cara que aparentaven fer la farina blana als sindicats per estalviar-se merders,
de sotamà bastien subtils conxorxes amb els governadors de torn per fer-los
l’encamellada, tirant la pedra i amagant la mà.
- I amb tripijocs com aquestos no es podrà anar gaire lluny – va concloure, encarant-se a l’avi,
amb posat de milhomes -; la burgesia
catalana, actuant tan temeràriament i deslleial com fins ara, només aconseguirà
multiplicar la sensació que tenim els obrers de sentir-nos collats i explotats,
fins que la caldera rebenti per un cantó o altre i arribi el moment de passar
comptes.
El pare, allavonces,
justificant allò que he comentat abans sobre que tenia cops amagats quan li
xafaven l’ull de poll, va trencar-li les oracions al seu germà gran retraient-li,
en principi a tall de conya però després ben en serio, una pífia colossal del sindicalisme
més exaltat, que anava de boca en boca i havia refredat els ànims dels jornalers
que en principi n’estaven incondicionalment i de bona fe dels sindicats.
El cas és que, emmirallant-se en les recents
experiències russes, va esclatar a Barcelona no feia gaire un simulacre de
revolució social, tan improvisada i desmanegada, que va acabar com el rosari de
l’aurora. Segons el pare, que no sabia que s’interessés per aquestes qüestions,
fou una relliscada colossal i tan vergonyosa que, en adonar-se’n del disbarat, els
mateixos sindicalistes més llestos volgueren recular i rectificar com si no
hagués passat res de res, tirant-hi terra a sobre per estalviar-se, fos com fos,
de passar per l’empegueïment d’inventar-se contínuament excuses de mal pagador per
justificar quelcom que s’havia espifiat per una golafreria revolucionària, tan immadura
que cometeren l’error d’agafar el rave per les fulles. Per aquesta raó i suposo
que també perquè n’estava tip de conviure amb un germà fatxenda, s’hi rabejà:
- Vaja quina colla d’esgarrapacristos que esteu fets aquests
revolucionaris de pacotilla que, enlluernats per la pamplina d’això que ara en
dieu proletariat, parant l’orella a les faules procedents de Rússia, vàreu fer pasqua
abans de rams embastant l’agost passat, pràcticament amb quatre betes i fils,
una ridícula revolta de pa sucat amb oli, que va resultar un bunyol tan filós
que encara avui se us en fot la patronal, en referir-s’hi a la vostra revolució
de fireta com a la Setmana Còmica, en contrast amb aquella Setmana Tràgica que almenys
tenia cara i ulls. Que no te’n recordes, potser, o no te’n vols enrecordar
d’aquella patinada? I un cop els amos van tenir-vos ben agarrats pel ganyot,
per carrinclons i fanfarrons, els militars acabaren la feina passant per la pedra
una bona colla dels vostres ensarronats seguidors de bona fe, als quals sense
escrúpols ni contemplacions foren abandonats a la seva sort pels dirigents. Llavors,
per si no n’hi havia prou de cagades, a un dels espitregats caps de trons que
tan defenses, sense preguntar quant val ni quant costa, únicament per revenja, despit
i ganes de rebre l’aplaudiment de la claca o de posar-se galons, no se li va
acudir res més que carregar-se un fabricant dels grossos, disparant-li un tret
per l’esquena, encetant així el penós rosari d’atemptats que patim cada dos per
tres i que - tant de bo m’equivoqui! – acabaran encenent la metxa d’una
escalada d’estomacades que, qui sap fins on ens arrossegarà.
- Quin collons de de germà que tinc! Ja t’has cagat a les
calces després d’escoltar les mentides dels amos, oi! – s’hi va recrear l’oncle, ferit en
el seu amor propi i amb ganes endarrerides d’esterrecar son germà petit, perquè
li semblava que darrerament no parava de contradir-lo, com si es cregués més llest
perquè l’avi li consentia totes les gracietes.
– Si fessis un esforç per tocar de peus a terra – continuà la seva
revenxinada -, t’adonaries que acotant el
cap i llaurant recte per on manen els amos no arribareu gaire lluny, i que
falta gent que els tingui ben posats per donar-li la volta com un mitjó a
aquesta societat podrida, dominada pels rics, en la que els pobres es veu que només
tenim dret a pencar fins que se’ns emportin a l’altre barri, un cop ens hagin
espremut tot el suc. No et mamis el dit, Benito! Si la revolta de l’estiu passat
se’n va anar a fer punyetes, fou gràcies als cagadubtes com tu i, sobretot, als
llepaculs que varen delatar-nos als burgesos que us tenen tan domesticats i que
abans de treure el geni i defensar els de la seva classe amb ungles i dents, van
anar primer a confessar-se a cal capellà, sota quines faldilles corregueren a refugiar-se
perquè no els fessin pupa al cul els dolents del sindicat.
Una vegada més la
picabaralla va degenerar en paraules gruixudes, enmig del somicó de l’àvia, la carona d’espantada de la Teresita i el posat tibat
de l’avi. Per desgràcia, aquestes batusses verbals, cada vegada eren més
freqüents i més pujades de to; i en un pis petit com el nostre, les tensions no
es podien pas dissimular sota la catifa, raó per la qual l’avi finalment va
decidir, estic convençut que a contracor, precipitar les coses demanant a
l’oncle que si no podia controlar-se els fogots, seria millor per a tothom que
es busqués colla el més aviat possible.
L’oncle va fer veure que convidar-lo
a fotre el camp de casa s’ho prenia com un cop baix, que li dolia molt més perquè
no se l’esperava del seu propi pare. Però, tot era pura comèdia per atiar, garneu
com era quan li convenia jugar brut, el remordiment i la mala consciència dels avis,
fent-los sentir-se incòmodes i un xic miserables i tot, amb la decisió que
s’havien vist obligats a prendre. I és que, en realitat, pel cosí Mauro jo ja
sabia des de feia més d’una setmana, que els oncles tenien emparaulat el
lloguer d’una planta baixa al bell mig del barri de la Barca , i que estaven a punt de
mudar-s’hi.
No obstant quan van
envair-me el dormitori i vaig haver de fer-los un racó a costa de la meva intimitat,
els hagués llençat escales avall d’una revolada, a còpia de temps de
conviure-hi m’hi vaig acostumar a compartir l’espai i les poques pertinences que
hi guardava. En Mauro, la veritat sigui dita, m’havia acabat caient millor que de
primer; encara que no entengués la seva obsessió per fer-se capellà, una genteta
amb la qual segons jo tenia entès, inclús pel que n’havia sentit dir al mateix
avi, calia mantenir-hi les distàncies perquè eren poc de fiar. Dec reconèixer,
però, que el cosí es feia respectar i estimar, precisament, per tenir les idees
aparentment tan clares, i saber-les explicar com una calàndria.
Abans d’anar-se’n a viure
al barri de la Barca, en Mauro i jo ens vam comprometre a mantenir sempre el
contacte, encara que les relacions entre els grans anessin de mal borràs. Va
ésser allavonces quan em va confessar que tenia un pla per forçar el permís del
seu pare per entrar al seminari: el pensava acorralar amb l’amenaça que si no s’hi
avenia per les bones, es presentaria a la caserna per allistar-se com a voluntari
a la guerra de l’Àfrica, reemplaçant si s’esqueia a qualsevol desgraciat que li
hagués tocat aquell destí per sorteig i li pagués bé el favor de redimir-lo.
En sentir-li exposar amb
tanta sang freda i calculada premeditació un projecte insensat com aquell, francament
em va destarotar; sobretot perquè em van venir a la memòria alguns comentaris que
l’avi deixava anar sempre que es parlava de la guerra del moro, una de les
qüestions que el treien més de polleguera: -
És la guerra dels rics, feta a costa dels fills dels pobres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada