PROPOSTA DE REFLEX IÓ (dissabte 21 març
2020)
Avui, setè dia de confinament, aprofito
per treure la pols dels dos mil i escaig de volums de la meva biblioteca i n’he
trobat alguns que ja ni me’n recordava que s’estaven de dispesers a les lleixes,
com ara un parell de reculls premsa humorística catalana de principis del segle
passat. He fullejat el llibre dedicat a “l’Esquella de la Torratxa” i m’he
trobat uns “esquellots” de finals de 1918, que fan referència a la pandèmia de
grip - mal anomenada espanyola, perquè Espanya no hi va tenir res a veure -, que
en dos anys va
causar la mort d’entre 50 a 100 milions de persones a tot el món. (La discrepància
en la xifra de víctimes s’ha d’atribuir a la font que en fa el recompte, quelcom
semblant al que avui passa amb les manifestacions). M’ha cridat l’atenció que
enmig d’aquella ensulsiada de proporcions mai vistes, els humoristes d’aquella
època no tenien res a envejar als seus col·legues actuals, autèntics professionals
en fer conya marinera de tot, esbojarrats, sarcàstics i iconoclastes de la
llibertat d’expressió. Comproveu en la mostra que reprodueixo l’estil característic
d’aquells redactors de l’Esquella acostumats, mai més exacta la matisació, a fotre’s
del mort i de qui el vetllava, simplement perquè era la forma d’expressar-se que
comprava a cremadent la clientela que mantenia obert el negoci: “ Sortosament, aquesta epidèmia de grip té un cantó literari i
romàntic. Gairebé tots els malalts són atacats als pulmons i moren igual que
Margarita Gautier, la “Dama de les Camèlies”. Reforca de pallanga!, no sé pas
si en Toni Soler s’hauria atrevit a dir-la tan grossa.
I
uns dies després, hi publicaven sota l’aparença de crònica un escrit que no sé ben
bé com classificar, si a l’apart de les denuncies o al del costumisme esperpèntic.
Jutgeu vosaltres mateixos: “Realment, fa posar la pell de gallina veure passar
els enterraments avui dia. Alguns morts, després d’estar dies i dies a casa,
han estat portats al cementiri a pes de braços. L’altra tarda en passaren un pel
mig de la Rambla voluntaris obrers. Es conta d’una casa on se’ls morí el dispeser
i que en veure que passaven dies sense que s’hi presentessin els de pompes
fúnebres, malgrat haver-los avisat, els llogaters es decidiren, en un cop de
geni, agafar el cadàver i embolicant-lo amb una manta l’anaren a portar al
fabricant de caixes de mort: - “Teniu, aquí us el deixem. A veure si us
afanyeu!”
Els
catalans, qui sap si degut als seus gens llatins, inclús en les circumstàncies més
dramàtiques som capaços de treure-li punxa a la situació. Quedo meravellat de
la inventiva i gràcia de tants humoristes espontanis que se les pensen totes
per fer conya indiscriminada, aprofitant la claveguera d’internet que s’ho
empassa tot. Ara mateix m’acaben de passar al mòbil el missatge d’una suposada dona de
la neteja que no tinc: “a partir d’avui treballaré des de casa; a l’hora de
posar-m’hi li enviaré instruccions de com ha de fregar”. Potser us sembli un
acudit xaró; però, què voleu que us digui! Si s’escau un moment per riure no el
desaprofiteu, que ja tindrem de sobres temps per plorar. I en tot cas,
qualsevol excusa es bona per alliberar-se dels avanços informatius que a tota
hora us refreguen l’estat de la malaltia. ¿Voleu dir que és bo per l’equilibri
emocional d’una població confinada per força a casa seva, en alguns casos fa
vuit dies, repetir i repetir cada mitja hora la mateixa sonada? ¿No seria
millor concentrar els informatius en dues o tres hores concretes i dedicar la
resta de la graella a programes d’esbarjo? Per molta disciplina i bona voluntat
que hi posem, tinc por que si la reclusió forçosa es perllonga gaire més, sense
termini determinat, tenint en compte que no tots els pisos estan en condicions
de comoditat, espai i sortides a l’aire lliure suficient per rebaixar l’estrès,
puguem veure brots de claustrofòbia preocupants. Sobretot des que la mateixa
televisió que fa d’altaveu de la taxativa prohibició de fer exercici físic o
estirar les cames, a altres indrets no només no es prohibeix airejar-se en
solitari sinó que es recomana. Per tant, crec que la televisió, mitjançant
programacions atractives, que no obliguin a trencar-se el cap sinó que
distreguin, pot ser de gran ajuda per acompanyar i influenciar positivament gent
atrapada entre quatre parets, perquè no se senti indefensa, tant si viu sola
com si són una colla. Els que tinguin més autocontrol del neguit hi poden afegir
lectura, escoltar música, etcètera. En fi, la meva dona m’ha ofert un il·lusionant
cap de setmana dedicat a la neteja i al bricolatge. Ja m’hi he apuntat, perquè
per sobreviure faré el que calgui.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada