PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 20 març
2020)
Al cinquè dia del confinament,
una paraula que no m’agradava pronunciar perquè em feia esgarrifances, al final
ja m’he resignat a haver-la d’escoltar a totes hores i a sobreviure com un confinat,
anant a toc d’esquella, obedient a totes les recomanacions que ens fa l’autoritat
per a no contribuir al trànsit del virus. No tinc pànic però reconec que em
sento indefens davant totes les incerteses que m’enronden, i que faig tots els
possibles perquè no m’afectin, ja que això sí que ho tinc clar, faré tots els
possibles per despistar el contagi. La meva dona ja fa temps que m’ho deia,
però ara m’ho recorda més sovint: no ens moguem gaire, fem com aquell que no es
deixa veure! No sé a qui es refereix quan diu “ens”, però suposo que es tracta
d’un eufemisme perquè no sap a quin mestre armer li tenim de reclamar explicacions;
però, intueix que aquest microbi no es mou a la babalà, sinó que es fixa amb
uns més que amb d’altres, no se sap per què. Potser per això procurem seguir
una rutina activa i animada però discreta
en els gestos, per allò de no cridar l’atenció, perquè no es fixin amb
nosaltres. Ahir vaig trencar per segona vegada aquesta setmana la clausura:
vaig anar a comprar pa, fruita, tomàquets i verdura, sense mascareta perquè de
primer no em veia utilitzant-la com els xinesos, i que quan em vaig adonar que m’havia
adormit fent vistes, ja no en vaig trobar enlloc. En canvi sí que m’he posat
uns guants de pell per evitar tocar cap superfície amb les mans. I quan he
arribat a casa me les he rentades seguint el protocol; ara, ni la dona ni jo portem
els anells. Temporalment, ens hem “descasat” em va dir l’altre dia, però ens
estimem igual. Els guants els he estès a la galeria, perquè els hi toqui el sol
i es ventilin. No sé si és un mètode gaire científic, però la por a que el microbi
se’ns coli per algun descuit de la prevenció, ens fa fer reaccions estranyes.
I encara que fos el meu sant, vaig
seguir la rutina com si fos un dia normal, que no ho era perquè he tingut d’atendre
moltes trucades per felicitar-me i he fet una concessió més a la paranoia pel
virus: he esborrat tots els recordatoris de l’agenda i no n’he apuntat cap de
nou; tècnicament l’he deixada en blanc, però a la pràctica no es pot dir que l’hagi
cancel·lada perquè espero fer-hi més anotacions algun dia. El que sí m’han cancel·lat
és una eco de cor, la primera que em feien a la meva vida només per pura
prevenció, després de fer tanda deu mesos a una de les llistes d’espera que els
polítics neguen que existeixin. No me l’han reprogramada, i no sé si això vol
dir que no valia la pena fer-la perquè era una qüestió de pur tràmit o que quan
se’n podrà tornar a parlar va per llarg. Però no tot són problemes, almenys m’han
donat una alegria: en Sergi, l’agent que m’ha posat la Caixa perquè sàpiga a
qui dirigir-me en l’oficina urbana que ara se’n diu Store, m’ha trucat per dir-me
que des d’avui ja tinc ingressada la pensió. M’ha dit que s’han avançat al dia
normal de pagament, el 25 de cada mes, per evitar aglomeracions als caixers,
però m’ha recomanat que millor que no tregui res de la llibreta i que no surti
de casa. Tot un detall!
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada