PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 27 març
2020)
Al Segrià la collita de
fruita s’ha avançat degut a la climatologia i dintre de tres setmanes, com a
màxim, estarà a punt per ensacar-la si és que hi ha qui la recull. Any rere
any, jornalers contractats en origen des de Colòmbia o del sud espanyol, i una eixam
de sense papers de totes bandes que envaïen els carrers de les principals zones
agrícoles i la mateixa capital per si arreplegaven feina d’estranquis,
aprofitant la ganga de que resultaven més barats. Els que venien amb contracte
a les mans anaven a la seva i causaven pocs problemes de convivència, perquè ja
sabien què s’hi jugaven. Els altres, en canvi, degut a la frustració de ser
rebutjats si que eren un niu de conflictes perquè els poca-roba i els
pelacanyes fan nosa a tot arreu, pel sol fet de deixar-se veure; no perquè
busquin gresca sinó, simplement, perquè posen en relleu quelcom de que, ningú
que tingui dos dits de consciència, voldria adonar-se: que des que Eva va
enredar Adan fent-li mossegar la poma prohibida i Déu els va fotre fora del paradís
castigant-los a “guanyar-se el pa amb la suor del seu front”, no tothom que ho
desitja de tot cor pot guanyar-se el pa per moltes ganes de pencar que tingui.
Pels jornalers que feien la campanya de la fruita, al
Segrià i a moltes altres comarques espanyoles, no tot eren flors i violes, ja
que més aviat, en general, les condicions salarials i l’allotjament eren tan
millorables que, per aquesta raó, els pagesos contractaven mà d’obra més
escarrassada que l'autòctona, disposada a treballar de sol a sol per una mica
més de quatre rals. No obstant aquesta precarietat laboral, ni els pagesos ni
els jornalers s’hi feien rics. A uns i altres, simplement, els ajudava a fer la
viu-viu. Igual com passava, acabada la guerra, amb els jornalers que omplien el
tren “sevillano” fins a la frontera, per anar a fer “la verema” del Rosselló
cap amunt. No els esperava cap hotel de luxe ni taules parades amb requisits;
però, tornaven a casa amb un grapat de francs que els ajudaven a trampejar la
misèria de les seves famílies.
Però, enguany, poc se’n veuran de jornalers pels
carrers d’Alcarràs i altres pobles del Segrià. I a Lleida no embrutaran de
pixats cap plaça, els sense papers. Llavors, doncs, qui collirà la fruita?
Segons diuen els pagesos, ells sense ajuda estan més morts que els morts del
cementiri, per tant la collita corre perill de podrir-se sota els arbres quan
caigui pel seu propi pes; si no és troba una solució, esclar. En qualsevol
supòsit és inadmissible llençar a la bassa aliments, encara que en moments donats
s’han cremat piles d’excedents de fruita i d’altres productes per impedir que
per excés d’oferta la cotització es devalués al mercat. Seria un pecat, en les
actuals circumstàncies, que la fruita quedés per arreplegar per falta de mans.
Fins ara, llevat de comptades excepcions, a la gent del país no els hi feia cap
gràcia competir amb una mà d’obra que, per pura necessitat, acceptava cobrar el
que cobrava sense mirar prim amb l’horari. I Déu me’n guard d’insinuar que els
pagesos s’aprofitaven d’aquesta oferta barata per explotar-la, doncs llevat de
poques excepcions no era així; el pagès es veia obligat a sobreviure
equilibrant costos de producció perquè els distribuïdors, que eren qui anaven
grassos en tot aquest negoci, els collaven tan fort que difícilment el pagès
feia mai les paus. ¿Trobaran enguany els pagesos, jornalers que els treguin les
castanyes del foc en les mateixes condicions laborals que ho feien els que
venien de fora? Fa de mal dir.
Però la fruita no es pot deixar podrir a l’arbre
perquè ha d’arribar a les estanteries dels super-mercats i a preus semblants
als de campanyes anteriors, la qual cosa vol dir que encara que al pagès avui
li costés més si troba mà d’obra nacional, aquesta diferència com és lògic i de
justícia l’hauria de repercutir al seu escandall; però, el reajustament no
tindria de notar-lo la butxaca del consumidor perquè, en definitiva, qui
s’hauria d’estrènyer el cinturó seria la xarxa d’intermediaris. I aquí és on
hauria de jugar el seu paper l’administració sense contemplacions, que massa
temps fa que dura l’explotació del pagès en benefici dels intermediaris que,
sense suar gaire, són els que més bé viuen a l’esquena dels productors. Per
tant, s’hauran d’inventar iniciatives perquè la fruita arribi al supermercat
malgrat aquest any els jornalers no vinguin de fora.
Seria lamentable que amb tanta capacitat de
mobilització que hem demostrat tantes vegades, no fóssim capaços de resoldre un
problema tan senzill per manca d’interès. La collita de la fruita pot ésser el
primer pas per valorar la capacitat de sobreposar-nos a les adversitats,
capacitat que serà imprescindible per refer-nos econòmicament; però, pensant
que res podrà ser igual i la pagesia i els jornalers han de cobrar el que
correspongui per la feina que fan i el consumidor final haurà d’acostumar-se a
comprar a un preu just perquè tothom s’hi guanyi la vida, sense viure ningú a
l’esquena dels altres. Tretze dies confinats i esperem que ens en quedin només
setze. Per favor, no us desanimeu! No us deixeu consumir! Penseu que només
mantenint el cap clar i ocupat la moral no farà figa. I penseu que en aquesta
lluita de resistència cadascú ha de ser el seu millor cuidador i que tant com
cuidar el cos, hem de cuidar l’anima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada