1
Aquell divendres de mitjan
juliol de 1918 va desvetllar-se tan lleganyós, enfebrat i enterbolit com la
resta de la setmana, i a migdia la ciutat ja bullia de xafogor pels quatre
cantons.
De fet, per la revetlla
de sant Jaume, quan per sorpresa van presentar-se a casa l’oncle de Saragossa i
la seva trepa, queia una calda de ca l’ample damunt Girona. I és que la sequera
feia massa temps que s’allargava, segons que remugaven les pageses a plaça. De
fet, tothom n’estava bastant fart de que no corregués l’aire per enlloc, i de
que les hores petites arrepleguessin els gironins d’espardenya i samarreta imperi
prenent la fresca al carrer amb calçotets, davant mateix de la porta d’entrada
a casa seva, en una improvisada tertúlia veïnal sense altres pretensions que passar
l’estona entretinguts, ventant-se i fent barrila per enganyar l’estuba i
deixar-se estimar per la son. De fet, prendre la fresca a la porta de casa era gairebé
l’únic esbarjo a l’abast dels jornalers i de la gent modesta en general, per trascolar
la calor que impedia d’anar-se’n al llit abans de mitja nit com feien a l’hivern.
Aquelles vetllades
vespertines que s’improvisaven just havent sopat – tot i que alguns preferien emportar-se’n
directament a fora plat i porró -, traient cadascú la seva cadira de balca o de
fusta, servien principalment per garbellar o trascolar totes les xafarderies arreplegades
durant el dia, començant per passar revista de les notícies més extravagants, divertides
o truculentes abans que de les més formals, perquè massa sovint, per desgràcia,
aquestes feien pensar i emmurriaven.
A finals d’aquell juliol
empudegat, doncs, a les tertúlies a la fresca de Girona es podia fotesejar de
tot el que es volgués, tant d’una remesa de penques de bacallà que estaven a
bon preu a la botiga de la Berta, al començament del carrer de la Força, com de
l’escomesa de gas a unes quantes cases més del rovell d’ou de la ciutat, quins propietaris
– la majoria gent que no es mocava amb mitja màniga perquè tenia les butxaques
eixerides -, podien pagar-ne el gust i les ganes del què costava la
instal·lació d’aquella moderna comoditat casolana, que encara estava a les
beceroles.
En qualsevol cas, malgrat
entre naps, cols i xerevies es procurava matar el temps el millor que es podia,
una migranya emprenyadora tard o d’hora sempre acabava fent forat enmig d’aquelles
tertúlies improvisades, aigualint les poques ganes de gresca i rebaixant el to
de les bromes i dels acudits picants; en definitiva, amorrant les ganes d’esbatre
les tribulacions quotidianes amb frivolitats divertides per culpa de les
notícies més fresques o estantisses, que arribaven de l’anomenada “guerra del
moro”.
Moltes llars hi tenien empantanegats
a l’ensarronada del Rif parents, amics o simples coneguts, tots manllevats pel
govern si us plau per força en qualitat de soldats, a les famílies jornaleres i
dels poca-roba que no disposaven de prou recursos econòmics per esquitllar-se’n
d’anar a raure a l’escorxador militar pagant una maleïda quota redemptora que, com
si es tractés de la butlla que traficaven els capellans en temps de quaresma
perquè qui afluixés la mosca pogués afartar-se de carn, en tots els sentits de
la paraula, ja m’enteneu, els dies de vigília i engegar a pastar fang els dejunis.
I és que en el cas de les lleves, una conxorxa entre militars i polítics, tanmateix,
s’havia empescat la manera “legal” mitjançant la qual els reclutes, quins parents
anaven forts d’armilla, es poguessin redimir d’engreixar les saques de carn de
canó.
Efectivament, les insadollables
lleves de soldats cridats a treure sang i fetge per la boca al nord d’Àfrica,
eren literalment sacrificades en defensa dels interessos d’una colla de carques
i decrèpits vividors, emboscats no només a la capital del país sinó a cadascuna
de les seves principals províncies, alçapremant descaradament la crosta de
l’establishment financer, eclesiàstic, aristocràtic i funcionarial que vivia de
les prebendes obtingudes gràcies a les seves canongies, que sovint passaven de
pares a fills, sota la patriarcal benedicció d’una monarquia corrupte i d’una
capellanada panxacontenta I, a més a més, es donava la paradoxa que tota aquella
púrria de paràsits que atiaven la guerra des de la porta del Sol, i sense
exposar-se a cap esgarrinxada ni ensurt des de darrera el canyer estant tenien
la barra de vantar-se de ser més patriotes que els desgraciats que es deixaven
la pell a les trinxeres.
Era freqüent, doncs, que
les cartes que arribaven “de la guerra”, com s’expressava col·loquialment la
gent per anar al gra, fossin per exemple llegides i rellegides plegats en aquelles
tertúlies a la fresca, i entre tots plorades o rigudes segons s’escaigués. I és
que la gent que sortia d’horabaixa a prendre la fresca, estava tan afamada de
qualsevol platxèria, que no li venia d’aquí, ans al contrari, esbudellar o escarufejar
els que trobaven responsables d’aquells inacabables, absurds i tràgics conflictes
colonials, tafanejant sense compliments tant les intimitats com les confidències
que els soldats descabdellaven, fossin aquestes xiroies, tristes o dramàtiques.
Tot s’hi valia, com us anava dient, per tal de matar les hores i embabaiar els insomnis.
Nosaltres també en teníem
aquells dies de noves per descabdellar: els oncles de Saragossa ens havien, com
si diguéssim, envaït la casa a tall de dispesers per la cara, en pla de passar-s’hi
en principi una temporada sospitosament indeterminada, si tenim en compte la
matisació de l’oncle: “mentre no trobem un lloc definitiu on ficar-nos”. Malgrat
que als avis i als pares els hi semblava la mar de bé acceptar-los de rellogats
per la cara – fins i tot ho celebraren talment
com si ens hagués tocat la rifa -, a mi, francament, no em feia cap gràcia
haver-me de repartir el meu quarto, que ja era un espai prou esquifit per a una
sola persona, amb dos pràcticament desconeguts que per molt cosins que fóssim
van obligar-nos a muntar una llitera, que el pare va manllevar a un company de
feina que acabava de casar els fills i de moment no la necessitava. A més a
més, perquè hi poguessin cabre tres matrimonis al pis, la tieta Teresita, que tot
li estava bé, va anar-se’n a dormir a casa dels veïns el replà, per tal de
deixar als oncles el temps que fos necessari la seva habitació.
Amb els cosins Mauro i Rogelio,
els fills de l’oncle Joaquin, com que no els havia tractat gens fins aleshores
i eren més granats que no pas jo, la convivència fou bastant agafada amb pinces
els primers dies. Per descomptat que els nostres pares eren germans i que, com la
resta de la família, també estaven amorrats a la menjadora ferroviària que els apeixava
com a tots l’imprescindible per subsistir, a canvi de disposar de nosaltres gairebé
al seu antull; però, no sabia veure que tinguéssim tant en comú els cosins i jo,
com per justificar aquella descarada invasió de la meva intimitat d’adolescent.
El pare va migrar a
Catalunya des de l’Aragó com tota la resta de la família, arrapinyat al gec de l’avi
que era un autèntic escarràs consentit, una d’aquelles persones que serveixen tant
per tot que, de ben segur, gràcies a un capteniment dòcil i ben predisposat a
creure, són sempre de bon agombolar i estan ben vistes pels que manen. En
canvi, el germà gran del pare, l’oncle Joaquin que acabava de convertir-se en
el nostre dispeser, com que era l’hereu i de ben petit ja semblava portar un
rei al cos, va preferir no moure el cul del barri saragossà de Casetas, un enclavament
ferroviari característic a la regió, quan l’avi decidí anar-se’n a buscar la
vida a Catalunya.
L’oncle, a qui l’avi sempre
tractava d’hereu, llavors ja se les campava pel seu compte, fins al punt que
estava mig embolicat amb una xicota que feia de minyona en una de les considerades
cases bones de la Saragossa castissa. Com que entre tots dos portaven estalviats
uns quants duros, més gràcies a les aportacions d’ella que no pas a les d’ell,
que tenia fama de tenir les mans un xic força foradades mentre que ella
estalviava tot el que guanyava, entre d’altres raons perquè en ser orfe no
tenia pares ni germans que la tibessin del gec, decidiren fer el cop de cap de casar-se,
refiant-se que la bossa estalviada els permetria de fer la viu-viu els primers
mesos de viure junts, esclar sempre que ella no quedés prenyada de seguida i
pogués seguir servint.
L’oncle era un tipus tan ben
plantat que se’l rifaven totes les dones, i des que l’havien ascendit a maquinista,
després de dos anys de rascar com a fogoner, els fums - i no es tracta de cap
joc de paraules, encara que ho sembli -, li havien pujat al cap. L’avi, ja us
ho he dit, era un pencaire reconsagrat, d’aquella mena d’homes que sempre estan
a punt per donar un cop de mà on i quan se’ls hi demani; dels que, en confiança,
tothom sap que en pot disposar a totes hores, faci sol o serena, sense demanar d’entrada
res a canvi en fer tractes abans de posar-se a pencar.
És a dir, era un
d’aquells bonifacis que corren pel món, a qui tothom es veu amb cor de carrega’ls-hi
els neulers quan van mal dades; qui sap si perquè després de tan mamar-se el
dit per costum o per vici, són incapaços d’engegar ningú a dida, ni quan a
vegades ja n’hi hauria ben bé prou d’aguantar segons quines cabronades. L’oncle
Joaquin, una de les tantes vegades que se les van tenir amb l’avi, aquest el va
acusar d’haver-se deixat domesticar pels capatassos, vantant-se de que ell mai
cauria tan baix. Vist des de la perspectiva que ara em dona el temps, penso que
l’oncle poc tenia raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada